A nostra Santa Madrastra Església catòlica, apostòlica i… castellana


Rafael Benavent

Viure des de l’Esperit escampat per Jesús, no és igual com ‘viure amb esperit de ramat’ -permeteu-me el joc de paraules com a introducció.

És evident que aquesta església Nacional Catòlica entre nosaltres ha apostat històricament, religiosament, per un posicionament politicoideològic que ens incorpora amb total normalitat i desacomplexament, a l’anormalitat injustificable d’una llengua que no és la nostra. Ens exclou inculturitzant-nos, alienant-nos en favor de tot el que amb ella s’inculca i se’n deriva. Que no és poc. I va molt més enllà del que cada ciutadà ‘d’a peu’ percebem.

En aquest sentit, i no només, no ha estat mai amb el poble, no ha sigut mai poble. La qual cosa, per experiència, hauria de saber de les males conseqüències que comporta a la llarga i a totes bandes. És una actitud que, m’atrevesc a considerar, Jesús va denunciar i cosa que el va portar a enfrontar-se amb els poders fàctics del seu moment.

Madrastra? Doncs, sí. Sense ofendre. Com tampoc seria cap ofensa dir-li lladre a qui et pren la cartera. Posant blanc sobre negre. O s’integra o ens desintegra. No debades els creients valencians hem d’aparcar la nostra llengua a l’entrada del temple. Com tampoc és gens balder l’empatia que desperta i subjau en diferit, per connivència, identificant-se amb segons quines forces polítiques, com més o menys de Déu, resultant o en funció d’aquest Nacional Catolicisme: el dels Gloriosos Caidos por Dios i por España… esculpit amb la creu incorporada, fins fa poc, a totes les façanes dels temples. Amb menció dels màrtirs propis i obviant els dels ‘altres’. Menció que, havent estat esborrada a l’exterior, l’han reeditada en una placa a l’interior. No sé si a tots els pobles. Al meu, sí: sensibilitat i empatia vers els ‘allunyats’, als peus.

Tanmateix, amb la seua aposta i actitud ha contribuït, i continua fent-ho com ningú, a la nostra desvertebració. Per la seua ascendència social i sociològica. Dinamita la nostra autoestima en la part de flotació més important i sensible com a poble amb capacitat d’enriquir i d’enriquir-nos en peu d’igualtat. Amb reciprocitat. La que reclama i denuncia la trampa i el fals concepte del bilingüisme que se’ns imposa, unilateralment, per part de qui, alhora, s’autoexclou, prepotent, de l’obligació d’aprendre’n i d’exercir-lo entre nosaltres allí on va, tractant-nos com una colònia.

Arran del Concili Vaticà II, es promulgà el decret i llibertat d’emprar la llengua vernacla de cada lloc en substitució del llatí. No sé què els significà ni els significa encara a les nostres eminències. Vista la pràctica, consideren la nostra parla com un dialecte, tronc del qual no és altre, per a ells, que l’espanyol, per la qual cosa la tenen ben guardada al calaix de les sagristies… i del Palau Arquebisbal.

No fa molt temps encara, repartien a les parròquies el fullet dominical Paraula. No sé si comarcal, diocesà o interdiocesà. Per cert: era l’única paraula que contenia escrita en valencià. Vaig fer un escrit titlant-ho d’atrevit desvergonyiment. No sé si els arribà. Poc després li canviaren el nom. Naturalment, el lèxic continua sent del mateix idioma. Juntament amb aquell escrit, qualificava de folklore el fet que una volta a l’any, el dia de Sant Vicent Ferrer, com per reial decret, celebraren la missa en valencià arreu del país. Es continua fent: una autèntica almoina que val per mil paraules! No sé com ho hem de considerar, si com una burla o una ‘condescendència’. Ni què és pitjor.

Dit al·legòricament, crec que, conforme a la mateixa doctrina de l’església, el missatger, en posar els peus sobre aquesta parcel·la de terra, com en qualsevol altra del planeta, hauria de fer-ho descalç, desproveït de sandàlies i adherències  alienes que puguen contaminar i enterbolir la transparència del contingut essencial del Missatge: només Crist per Fonament i objecte de la nostra Fe i Sentit de la vida. Altrament, predicar-se o fonamentar-se a si mateix amb les servituds adquirides, ni que siga en part, és distraure l’atenció i passar amb raons.

Potser cal un gest tant desmesurat com incruent. Esperant contra tota desesperança que un dia, un bisbe, un capellà d’entre nosaltres, per honestedat i coherència, amb tota fermesa, dignitat i convicció ens ‘escandalitze’ a propis i estranys assumint, incorporant totalment, permanentment la nostra llengua a la litúrgia. Això sí, disposat al martiri. Però a un martiri sense dret a ser esculpit intramurs. I a omplir de titulars la premsa espanyola sense pietat ni concessions.

Pel que fa als fidels, o al poble en general, pense si, possiblement, ja han assolit aquest gest des del subconscient col·lectiu, abandonant el temple -més sobredimensionat cada dia-, les seues pràctiques i els serveis que ofereix, llençant malauradament per la finestra continent i contingut tot junt. La palla, però també el gra.

En la mesura que dia a dia van desapareixent pors i tabús coaccionadors, va guanyant espai la llibertat en cerca d’autenticitat personal. Consegüentment, gent que es declara públicament apòstata, agnòstica, atea… I els que no ho fan per comoditat  pràctica, mental o sociològica, però també hi compten. Són una interpel·lació que, en el fons, hem d’agrair perquè, en general, des d’una actitud inconformista a la recerca de la veritat i autenticitat, qüestionen l’existència de Déu; d’un déu en què jo tampoc crec, que els arriba distorsionat per manca de testimonis i  per una imatge predicada que no els convenç i se senten en condicions de millorar. La realitat és davant els nostres ulls. No es pot defugir. Cadascú, tant els que deserten com els que no, amb l’Església motiu d’aquestes reflexions, per indefugible corresponsabilitat estem cridats a exercir una autocrítica justa i assenyada. Al final, propis i estranys, res ni ningú podem eludir la pregunta que va fer Jesús  intentant sostraure’ns del ‘soroll’ popular:  “… Sí, però…i tu? Qui penses, tu, que sóc Jo?.’

És pel que, malgrat tot, per tal de no abstraure’ns ni confondre’ns, en versió d’un amic meu, cal pensar que tant la religió com l’Església com a institució, ‘només són el forro del cable de llum que transporta l’Energia.’

El nus gordià

Per a acabar: els valencians som un poble diferenciat. La nostra llengua és el nostre D.N.I., configurant-nos amb caràcter i personalitat propis. Amb ella, si desapareix, desapareixem nosaltres com a tal. Cal preservar-la utilitzant-la sense concessions entre nosaltres. Inclús radicalment, si cal, enfront de tot aquell que, sent valencià o sense ser-ho de naixement, és i viu entre nosaltres, menystenint-la o sense tindre-la mai com a pròpia. ‘Cedir’ el pas  és disfressar de cortesia la nostra capitulació. La nostra actitud determinant l’hem de convertir en denúncia, en una interpel·lació vers la dignitat i respecte autèntic. En els nostres pobles, des dels més grans, sobretot, als més menuts, s’està apoderant un ús progressiu del castellà. El Tio Canya no té les claus de sa casa. Li ha de canviar el pany i posar un forrellat nou amb urgència si no vol continuar encollint els muscles. No podem permetre’ns promocionar mercenaris, madrastres i padrastres, espanyols o espanyolitzats, de dretes o d’esquerres, que ens comanden i administren en contra dels nostres interessos. No podem admetre la fal·làcia del bilingüisme aparellat i encimbellat a la cooficialitat. Ho tenen tot previst i no ve d’ara: De quan ens implantaren òrgans aliens fins i tot des d’abans): les terres històricament de parla castellana. Refús?:  el cos estrany estem cridats a ser-lo nosaltres, sent desplaçats o assimilats progressivament, autoconstituint-se ella en l’ample de via per excel·lència en la nostra comunicació. No és menester ser molt desperts per a veure en la jugada un escac i mat, lent en el temps però efectiu, per tal d’afeblir-nos conduint-nos a una creixent despersonalització i invisibilització. En la mesura que deixem de ser-ne conscients, haurem perdut la partida. 

Realitat a considerar més enllà del tema tractat, perquè tenim molts més fronts oberts i importants que reclamen cada dia més la nostra atenció en la mateixa línia.

Publicat a Vilaweb/Ontinyent el 18.08.2019





Pentecostès

Josep Miquel Bausset 

Hui diumenge, cinquanta dies després de la solemnitat de la Pasqua, els cristians celebrem la gran festa de Pentecostès, amb la qual acaba la cinquantena pasqual. Pentecostès és la festa de la universalitat de l'Església, que, fa dos mil anys i gràcies a l'Esperit Sant, es va obrir a tots els pobles i a totes les cultures. L'Església, que fins aquell moment es trobava tancada en el judaisme, es va expandir per acollir al seu si totes les llengües. Totes, a excepció del valencià que l'Església Valenciana (?) continua marginant i excloent del seu si.

Els monjos sempre ens hem sentit arrelats a la terra i a la cultura del país que ens acull i per això hem estimat la llengua del poble on vivim. I no ara, sinó des de sempre. Una prova d'això està en una carta que el bisbe Atanasi escriví al bisbe Draconisi, de la zona del Nil, on Atanasi li retreia la seua fugida davant les persecucions i el comminava a retornar a la seua diòcesi. La importància d'aquest papir on hi ha aquest text del bisbe Atanasi (que ha descobert la professora Sofia Torallas en el fons de papirs de Montserrat) es troba en el fet que és la única traducció del grec al copte, pensada per permetre que els monjos coptes pogueren entendre (en la seua llengua) la carta d'Atanasi, que estava escrita en grec. Segons la professora Torallas, el contingut d'aquesta carta (en el papir més gran de la col·lecció de papirs de Montserrat) és pràcticament íntegre i la traducció del grec al copte és gairebé coetània a l'escrit original d'Atanasi. Aquest fet fa pensar, segons aquesta investigadora, en una ràpida difusió de la carta entre els monestirs d'Egipte que, gràcies a aquesta traducció del grec al copte, els monjos van poder conèixer el text d'Atanasi.

La sensibilitat dels monjos per la llengua i per la cultura dels pobles on vivim, fidels a l'esperit de Pentecostès, contrasta amb la indiferència de la jerarquia valenciana, pel valencià. El Pla Pastoral Diocesà d'Evangelització del bisbat de València, celebrat l'octubre de 2016, va aprovar la proposta d'introduir la nostra llengua a l'Església, però no hi ha cap indici que això s'estiga fent, tot i que hi ha honroses excepcions, degut a l'interès pel valencià d'alguns capellans..

Fa uns mesos l'arquebisbe Antonio Cañizares va publicar la carta pastoral, "Evangelizar la cultura en Valencia". Però ¿és possible evangelitzar la cultura d'un poble sense utilitzar aquesta mateixa cultura? ¿És possible que l'Església que és diu valenciana no tinga en compte la llengua dels cristians del nostre País?

Si els monjos antics (i també els actuals) tenien aquella sensibilitat per assumir la llengua del poble on vivien, ¿no hauria de fer el mateix l'Església Valenciana per tal de ser autènticament valenciana? ¿No és un contrasentit, en ple segle XXI, voler evangelitzar la cultura dels valencians sense utilitzar la llengua d'aquests cristians? ¿No és un contrasentit que els cristians d'Alcoi, Borriana, Alberic, Petrer o Xàtiva hagen de continuar deixant la nostra llengua a la porta dels temples, perquè l'Església no assumeix, sinó que rebutja el valencià? ¿A quin altre país del món passa això? Per això som molts els cristians valencians que ens preguntem quan arribarà Pentecostès a l'Església Valenciana.

El 2016 el bisbe de la diòcesi gallega de Mondoñedo-El Ferrol afirmava: "El gallego es un idioma muy hermoso que, como todos, expresa la mente y el corazón de un pueblo, de sus gentes. Lo respeto, lo admiro, me gusta escucharlo y leerlo. Me ayuda a comprender algunas cosas, más allá de las palabras. Entiendo mucho y tengo que estudiar, aprender y practicar más. Lo utilizo en la liturgia todos los días". I és que com va dir el papa Francesc el 2018, "l'Esperit allibera els cors tancats per la por i venç les resistències".

I els bisbes i els capellans valencians? ¿Per què no utilitzen la nostra llengua en la litúrgia i en la relació amb els cristians valencianoparlants? Quan arribarà Pentecostès a l'Església del País Valencià?

Publicat en Levante-EMV el 08.06.2019




L’Acadèmia Valenciana de la Llengua posa a l’abast els textos litúrgics en la seua web

Amb la finalitat de prestar un servici a les comunitats catòliques valencianes i difondre l’ús de la nostra llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ofereix al poble valencià les lectures pròpies de les eucaristies dominicals i de les diferents solemnitats. Amb l’inici de l’any litúrgic, la web d’aquesta institució ofereix les lectures de l’Advent, i així, fins a l’últim diumenge del temps ordinari, es penjaran mensualment les lectures dels diferents temps litúrgics.

Els textos publicats varen ser aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 17 de juny del 2002, es van entregar a tots els bisbes titulars amb jurisdicció en territori valencià, i estan pendents d’aprovació per les autoritats eclesials.