Poques setmanes enrere celebràvem
la festa de la Pentecosta. En la primera lectura corresponent a aquest dia llegim,
referint-se als deixebles de Jesús, que “ tots foren omplerts de
l’Esperit Sant, i començàren a parlar en altres llengues,
segons que l'Esperit els donava expressar-se.....S'aplegà la multtitd
i es produí una confusió entre ells, perquè cadascú
sentia parlar en la seua pròpia llengua. Esbalaïts i meravellats
deien. (…)Parts, meemdes, elamites, els qui habiten la Mesopotàmia,
la Judea, la Capadòcia, el Pont i l'Àsia, la Frígia i la
Pamfília, l'Egipte i les contrades de la Líbia prop de Cirena,
i els vinguts de Roma, jueus i prosèlits, cretencs i àrabs, els
sentim proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu”
(Ac 2,4-11).
Es tracta, doncs, de la universalitat del missatge del Fill de Déu, que
s'expressa gràficamnet en el do de llengües que els deixebles obtenen
per obra de l'Esperit Sant. És així com des d'un bon principi
l'Església transmet la Bona Nova adaptant-se a les carácterístiques
de cada poble. No imposa cap llengua a l'hora de predicar, sinò que es
val de les de cada nació. Actuant d'aquesta manera les dignifica, perquè
totes elles són vàlides per expressar e missatge diví,
i desfà possibles jerarquies, perquè no hi ha llengües més
importants que d'altres, com tampoc no hi ha nacions ni persones superiors a
les altres. La primera prèdica dels apòstols so nomes fa palès
que la doctrina cristiana va dirigida a tot el món sense excepció,
sinó que també representa una opossició frontal al desgavell
de llegúes produït durant la construcció de la torre de Babel.
En aquest sentit Pentecosta representa la unió en una sola fe de les
nacions separades per diferències culturals i lingüístiques,
diferències que ara, a la llum de la Bona Nova, són no pas un
càstig, sinó una veritable benedicció divina.
En els primers anys d'expansió
del cristianisme el nombre de lengües que es feia servir en la predicació
i la litúrgia va anar augmentant a mesura que també creixia el
nombre de cultures que abraçaven la paraula de Déu. És
així com ben aviat l'Església naixent es va expressar, segons
les regions, en grec, en arameu, en gueez o en llatí.
L'expansió constant del cristianisme durant els primers segles oblogava,
així, cada colp que es volia predicar a un poble nou, a traduir a la
seua llengua les escriptures.
Fins i tot en alguns casos, els mateixos missioners van ser els inventors d'alfabets
per a aquestes llengües, que fins llavors no havien conegut l'escriptura.
Aquest és el cas dels sants Ciril i Metodi (segle IX), patrons d'Europa,
monjos bizantins que van anar a evangelitzar els pobles eslaus. Ells van adaptar
l'alfabet grec a les característiques d'aquestes llengües de l'Euroa
oriental, algunes de les quals, avui encara s'escriuen en l'alfabet anomenat
ciríl.lic.
L'altre moment històric en què l'Església va acollir una
quantitat important de noves llengües se situa als segles XVI i XVII, amb
l'evangelització d'Amèrica per part de missioners portuguesos
i castellans. Aquesta tasca va ser encomanada principalment a franciscans i
jesuïtes, que –constinuant la tradició- en loc d'imposar la
llengua que ells parlaven, van aprendre les autòctones. A Mèxic,
per exemple, els franciscans en només seixanta anys van publicar una
vuitantena de llibres escrits en llengua nàhuatl, entre gramàtiques,
vocabularis i catecismes, i els jesuïtes van fer una feina semblant a les
missions del Paraguai amb la llengua guaraní. Altres idiomes que van
passar a formar part de l'Església van ser el tupí, al sud del
Brasil, el quítxua al Perú i l'aimara a Bolívia. Curiosament,
aquesta manera de fer respectuosa dels ordes religiosos sovint xocava amb la
metròpoli, que preferia que s'evangelitzès en castellà
i portugués, i que s'arraconassen les llengües autòctones.
Fins i tot, l'any 1550, davant la negativa dels missioners apredicar exclusivament
en castellà, Carles V va publicar un decret en què els obligava
a fer-ho. Afortunadament franciscans i jesuïtes no en van fer massa cas
i gràcies a la seua tasca moltes llengües han pogut sobreviure fins
avui.
No obstant això,
avui hi ha una tendència clara i alarmant cap a l'extinció de
milers de llengües arreu del món. A favor d'unes poques parlades
per centenars de milions de persones (l'anglés, el xinés, el castellà,
el rus, el francés....). La Unesco vapresentar l'any passat un informe
alarmant sobre l'estat de les llengües minoritzades. Segona aquesta font,
de les 6.000 llengües que avui encara es parlen al món, d'ací
a cent anys n'hauran desaparegut 3.000! Per fer aquesta previsió la Unesco
se serveix de diferents criteris que classifiquen les llenües segons e
seu estat de salut. Així, e considera que una llengua pot no tenir el
seu futur assegurat si el 30% dels xiquets de la seua comunitat lingüística
no l'aprenen. I es considera que una llegua està amenaçada quan
la parlen menys de 100.000 persones. Doncs bé, en aquesta situació
agònica es troben el 80 % de les llengües del planeta!
La Unesco, en el seu Llibre vermell de les llengües amenaçades,
veu en perill un total d 74 llengües europees, entre les quals hi ha el
lapó, l'occità, el bretó, el gaèlic, eñ ga.l.és,
el basc, el gallec, el francoprovençal i el cors. En aquest informe no
s'inclou el català entre les llengües amenaçades a causa
del seu nombre de parlants (uns 7 milions), i per la presència que té
en l'educació, en el món editorial i els mitjans de comunicació.
Es considera que no té una salut excel.lent, peròsí acceptable.
En els últims 300 anys l'índex d'extinció de llengües
no ha afet més que créixer fins a l'extrem alarmant d'avui. Les
causes són diverses i complexes, però van inevitablement lligades
al centralisme dels estats iniciat al segle XVIII, al colonialisme del segle
XIX, a les guerres, les deportacions i genocidis del segle XX, i al prestigi
de les llengues occidentals (amb un domini aclaparador de l'anglés) en
l'actual procés de globalització.
La majoria de llengües en perill de mort es troben al Tercer Món,
no són oficials a cap estat i són parlades per comunitats empobrides,
perseguides, o que pateixen un procés de fusió amb una comunitat
lingüística dominant. Les persones que parlen llengües en perill
deixen de parlar-la als seus fills i passen a una llengüa més prestigiosa
i nombrosa, normalment veïna, que té més pes econòmic,
cultural, o simplement que és vista com a més bonica. Sovint creuen
que fent això tindran més possibilitats de progressar. Normalment,
però, el que acaba passant és que no s'aconsegueix el progrés
esperat i en canvi sí es conseguiex matar la llengua abandonada. La situació
és irreversible quan un colp morta la gent que la recordava, ja no es
por recuperar aquell idioma perquè no s'havia enregistrat ni escrit mai.
En altres casos ens trobem amb una discriminació o fins i tot una persecucuó
oberta de certes llengües xicotetes, que es justifica per raons nacionals
o d'unitat d'estat. Els governs que mantenen aquesta actitud consideren que
la llengua oficial és més important que les altres que es parlen
al mateix territori, i que és l'única que es digna de ser ensenyada
a les escoles. Normalment els qui pensen així exigeixen als parlants
de les llengües minotitàries que aprenguen l'idioma oficial, que
no siguen monolingües. Però qui recomana açò només
parla la llengua oficial, és a dir, també és monolingüe.
Per trobar aquesta situació no cal anar a països pobres. En tenim
un bon exemple a França: a l'estat veí l'any 1930 el percentatge
d'habitants que parlaven una llengua autòctona que no fora el francés
era del 25 %. Avui la xifra se situa en un agònic 3 %.
Aquest lamentable procés destructiu és fruit d'una política
estatal fortament centralista, en la qual no té cabuda cap altra llengua
més que el francés. És així com s'ha aconseguit
que el bretó, l'occità, el cors, el basc, el català i el
alemany d'Alsàcia queden reduïts a l'àmbit familiar i en
un estat precari. A l'estat espanyol, la situació no és tan greu,
perquè el gallec, el basc i el català, tene un cert grau de reconeixement,
però l'hegemonia del castellà és evident i no està
clar que tots els ciutadns siguen conscients de la riquesa que representa el
plurilingüisme al nostre estat. La consciència és de fet
el baluard que permet la supervivència de les llengües no estatals
arreu del món. Quan es perd de vista el valor cultural i identitari que
suposa una llengua, els parlants tendeixen a abandonar-la. Assistim, doncs,
a un veritable genocidi silenciòs enmig d'una indiferència exasperant
a escala mundial.
És cert que des de l'ONU, la Unesco i la UE s'han publicat resolucions
i documents diversos sobre minories lingüístiques i diversitat cultural.
Però tots aquests docuements tenen una aplicació pràctica
terriblement limitada i d'efectes escassos. Pot ser una de les iniciatives més
destacades és la Declaració Univeral dels Drets Lingüístics,
elaborada sota els auspicis del Comité de Traduccions i Drets Lingüístics
del PEN Club Internacional i pel Centre Internacional Escarré per a les
Minorie Ètniques i ls Nacions (CIEMEN). Aquest document, signat l'any
1996 a Barcelona per 66 ONG I 41 experts en dret lingüístic de tot
el món. Fa unes propostes concretes, com ara la creació d'un Consell
de les Llengües en el si de la Nacions Unides, que malauradament encara
no ha vist la llum.
El panorama lingüístic
actual no ha passat desapercebut al Vaticà, que ja fa anys que condemna
la discriminació lingüística i el procés imparable
d'extermini de llengües. El 1941 el papa Pius XII ja va afirmar que “no
hi ha lloc per orpmir les pecul.liaritats culturals i lingüístiques
de les minories” i en l'encíclica Pacem in terris Joan XXIII assegurava
que és “una exigència de justícia que els poders
públics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament
humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seua llengua”.
Immediatament després del Concili Vaticà II aquesta voluntat de
l'Església es va fer encare més evident, i es van dictar mesures
com al que recull la Instrucció per a l'aportació de la Constitució
“Sacrosanctum Concilium”: “ A les nacions on es parlen diverses
llengües, es faran traduccions a cada llengua i se sotmetran a l'examen
especial dels bisbes interessats.” El mateix Joan Pau II ha manifestat
més d'una vegada el seu interés per les llengües històricament
arraconades.
En el seu viatge a Estònia de l'any 1993 el Sant Pare va fer un comentari
important sobre el sentit de les llengües “com a instrument d'identificació
i com a vehicle de comunicació; valors ambdós fonamentals que
han de conrrear-se en equilibrada síntesi.”
La puntualització és d'un gran interés, perquè assenyala
que la llengua no és una mera eina per tal que les persones s'entenguen
i prou, no és una element neutre. Ben al contrari, una llengua porta
associat tot un conjunt de valors culturals, històrics i ideològics
de la nació que la parla. Per això la desaparició o l'expansió
triomfant d'una o altra indica quines cultures són marginals o considerades
“inútils” i quines, en canvi són les dominants i econòmicament
“útils”. Avui l'anglés és innegablement la
llengua dominant, parlada per centenars de milions de persones, i, el que és
més decisiu, l'idioma vehicular quan dues persones de llengües diferents
s'han de comunicar. És una llengua ensenyada en la totalitat d'escoles
del món, fins i tot en llocs on paradoxalment no s'ensenya la llengua
autòctona.
És significatiu que
el primer text íntegrament escrit en català siguen les Homilies
d'Organyà. Es tracta doncs d'un docuemnt referents ala predicació
que, com ja hem hem vist, l'Església sempre ha procurat fer en la llengua
del poble. Pocs decennis després d'haver escrit aquestes homilies és
un home d'Església, Ramon Llull, qui eleva el català al nivell
de llengua literària, funció fins llavors molt reservada al llatí.
Amb la nostra llengua el religiós mallorquí va escriure obres
morals, religioses i filosòfiques. El català va continuar sent
la llengua del poble, i per tant de la predicació durant segles. Al segle
XVI el castellà penetra en segons quins àmbits, però en
general els eclesiàstics de territoris de parla catalana van mantenir
una postura fidel a la llengua, conscients que passar al castellà suponia
simplement una qüestió de prestigi i lluïment. Després
del Concili de Trento, el bisbe de Tortosa decreetava que “ d'avui endavant
tots els predicadors catalans únicament puguin anunciar la paraula de
Déu en llengua materan i catalana, i ells, dels bisbes, i altres dels
seus respectius prelats d'aquesta província, no concedeixin llicència
per a predicar, sinó en llengua catalana”.
Per la mateixa época el bisbe d'Urgell considerava que només s'havia
de predicar en una altra que no fos la catalana quan “haygue molts estrangers,
ara sie per raho de vinguda d'algun príncep o d'algun exércit,
o de número considerable d'estrangers.” A principi del segle XVII
ja hihavia qui afirmava que totes les llengües de la península no
eren més que dialectes del castellà, a la qual cosa l'arxiprest
d'Àger d'aquell moment, Francesc Broquetes, va replicar dient que “què
pot dir-se més absurd que totes les llengües hispàniques
són un únic idioma que difereixen únicament pels dialectes?
Si això fos cert, qui conegués una de les llegües hispàniques,
coneixeria pel sol fet la resta. No és menys neci afirmar que la llengua
castellana és la comuna de tota la monarquia”. El nostre clergat
era el grup social més batallador en el tema de la llengua, com es pot
veure. Al segle XVIII el Decret de Nova Planta significava l'arraconament oficial
de la llengua catalana, però el català va continuar sent la llengua
de la gent i, per tant, de la predicació. Al segle XIX el castellà
guanyava prestigi fins al punt que cap al 1807 el lexicògraf valencià
J. M. Sanelo diu que “se perd en València aquest sement nadiu,
ja per lo continu tracte e comerç ab altres nacions, ja perque casi tuyts
són naturals, així doctes com idiòtes, vòlen sembrar
la castellana”.
La llengua, però, va viure una revifada literària general en la
segona meitat de la centúria, amb la Reinaxença, i en aquest reviscolament
te un paper decisiu un altre home d'església, Mossén. Jacint Verdaguer,
que com ja havia fet Llull segles abans fa del català una eina capaç
d'expressar-se en la lírica més profunda. Després d'ell
sorgira la figura d'un altre ecelsiàstic, Mossén Antoni Maria
Alcover (1862-1932). Alcover va començant recollint i publicant la literatura
popular de la seua Mallorca natal, en sobresurten les Rondaies Mallorquines,
de 24 volums. El 1906 aconseguia organitzar el Congrés Internacional
de Llengua Catalana, celebrat a Barcelona i que va comptar amb la presència
de llingüístes i filòlegs d'arreu del món. Però
Alcover és sobretot conegut per l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear,
el primer gran diccionari modern de la llengua catalana amb un émfasi
especial en els dialectalismes.
La història del català al segle XX és prou coneguda: assoliment
d'una normativa amb la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra i poc
deprés, un colp més, el desprestigi de la llengua sota la dictadura
de Franco. Ben mirat, encara no fa ni trenta anys que el català torna
a ser oficialment reconegut i dignificat. És tota una proesa que es mantinga
viu i sha de fer tot el possible perquè ho continue sent durant segles.
Malgrat les tribulacions l'Església ha estat de les poques institucions
que, al llarg dels segles ha sabut mantenir i dignificar el català. La
vivència de la nostra llengua avui es deu en bona part a aquesta tasca
ingent.