Fragment del llibre Nació i nacionalismes, editat per M&M
Euroeditors
Mn. Joan Costa i Bou
Pel seu historial personal, com a ciutadà que ha patit la prepotència alemanya primer i l'imperialisme rus després, Joan Pau II és un home amb una especial sensibilitat doctrinal vers els drets dels pobles. És molt extensa la seva bibliografia al respecte.
Discurs a la seu de la UNESCO (2 de juny de 1980)
Començarem amb el famós discurs a la seu de la UNESCO (Organització
de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura),
a París. Aquest discurs és realment un tractat ampli i profund
sobre temes de màxima actualitat.
Els números 14 i 15 aborden el concepte de nació, la qual cosa
fa summament interessant llur contingut. Hi trobem pensaments que fan referència
directa a la realitat nacional i ens forneixen bons materials per tal de reflexionar
amb sòlid fonament i, així, poder veure-hi més clar.
Citem:
''Si en nom del futur de la cultura s'ha de proclamar que
l'home té dret a ser més, i si per la mateixa raó s'ha
d'exigir una suprema primacia de la família en el conjunt de l'acció
educativa de l'home per a una veritable humanitat, cal que se situï també
en la mateixa línia el dret de la nació; cal
col·locar-lo alhora en la base de la cultura i de l'educació.
La nació és la gran comunitat dels homes que resten units per
lligams diversos, però sobretot i precisament per la cultura. La nació
és per la cultura i per a la cultura i, així, ella és
la gran educadora dels homes a fi que puguin ser més en la comunitat.
La nació és aquella comunitat que posseeix una història
que supera la història de la família. És també
en aquesta comunitat, en funció de la qual tota família educa,
on la família inicia la seva educació, començant pel
que és més senzill: la llengua. I així
possibilita que l'home, infant encara, aprengui a parlar per tal de fer-se
membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació.
En tot això que ara estic proclamant i que desenvoluparé encara
més, les meves paraules tradueixen un testimoni particular en el seu
gènere. Sóc fill d'una nació que ha viscut les majors
experiències de la història, que ha estat condemnada a mort
pels seus veïns diverses vegades, però que ha sobreviscut i que
ha continuat essent ella mateixa. Ha conservat la seva identitat dividida
i ocupada per estrangers, ha conservat la seva sobirania nacional,
no perquè es recolzés en els seus recursos de força física,
sinó recolzant-se exclusivament en la seva cultura. S'ha esdevingut
que aquesta cultura ha tingut un poder superior a totes les forces. El que
dic ací en relació amb els drets de la nació a fonamentar
la seva cultura i el seu esdevenidor no és, doncs, el ressò
de cap nacionalisme, sinó que es tracta sempre d'un
element estable de l'experiència humana i de les perspectives humanistes
del desenvolupament de l'home''.
''Hi ha una sobirania
fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació.
Es tracta de la sobirania per la qual l'home és, al mateix temps, sobirà
suprem. I en parlar així, penso també, amb una profunda emoció
interior, en les cultures de tants pobles antics que no han
capitulat quan s'han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors
i continuen essent per a l'home la font del seu ser humà en la veritat
interior de la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en
les cultures de les societats noves, d'aquelles que es desvetllen
a la vida en la comunitat de la nació pròpia (tal com la meva
nació es despertà a la vida fa deu segles) i que lluiten per
mantenir la seva identitat i els seus valors contra les influències
i les pressions de models vinguts de fora''.
''M'adreço a vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més
de trenta anys us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitats
culturals de l'home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions.
Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta
sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia
cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran
família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania esdevingui
una presa de qualsevol interès polític i econòmic.
No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes
o de les hegemonies per a les quals l'home no compta si no
és com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva
pròpia existència humana. Per a aquestes també la seva
pròpia nació o les altres compten només com a objecte
de dominació i d'atracció d'interessos diversos, i
no com a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que
els pertany en sentit propi. ¿No hi ha, en el mapa d'Europa i del món,
nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda
de la seva cultura i que, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva
total sobirania? ¿No és un punt important per a l'esdevenidor
de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan
és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?''.
La citació és llarga, però la seva gran importància
exigia transcriure-la. El que el Papa afirma ens recorda (en certa mesura)
allò que ja deia, ara fa gairebé cent anys, el bisbe Torras
i Bages, en La tradició catalana. Molts no l'entenien (n'hi ha que
encara no l'entenen) quan afirmava que la nació neix i viu, no per
la cosa artificial que puguin fer els homes amb decisions arbitràries,
sinó per allò de natural que Déu ha posat en ella: la
historia i la cultura. Bona part dels homes moderns han comès l'errada
que consisteix a crear realitats socials i polítiques que anomenen
unívocament nacions i que, o bé no ho són o bé,
essent-ho analògicament, no ho són èticament, perquè
en realitat es tracta d'estats que contenen en llur interior més d'una
nació o d'una minoria nacional o ètnica natural que (bo i existint
abans que l'Estat creat) no són respectades ni servides com és
de justícia.
Davant aquest discurs de Joan Pau II, el concepte d'estat nacionalista dominador
resta ulteriorment devaluat, mentre que l'amor a la nació (la
vida nacional), tal com també l'entenia Pius XII, guanya nous
punts. El mateix document ens forneix també importants dades per veure
com el Sant Pare entén la realitat que representa la nació.
Resta palesa la distinció entre nació i estat. L'exemple de
Polònia, que deixa d'ésser estat polonès però
que manté alhora la seva identitat nacional, és
prou il·luminador i significatiu. El text mostra com la nació
pot sobreviure malgrat la manca d'estat i, alhora, indica que no tot estat
s'avé rectament amb la nació, és a dir, no tot estat
és conforme amb la nació (o les nacions) que enclou. Així,
cal reclamar per al bé de la nació una estructura político-administrativa
adequada.
Els conceptes de cultura i de sobirania cultural
o nacional, distinta de la sobirania estatal, mereixen una
atenció especial. El parlament del Papa ens mostra el fet que una nació
és un medi generador de la personalitat dels seus
membres: ''la nació és per la cultura i per a la cultura,
i així ella és la gran educadora''. Veiem,
a més, que el Sant Pare alinea la nació entre les societats
o aliances naturals o originals. L'enumeració dels
elements descriptius de la nació (la cultura, la història,
la llengua, etc.) dóna una idea força clara de quin tipus de
comunitats humanes poden ser considerades nacions. Des de
la idea de sobirania cultural de les nacions emergeixen els
corresponents deures de viure-les, defensar-les i no envair-les.
El fet que una nació defensi la seva sobirania cultural
i, juntament amb ella, l'estructura política que l'ha de servar, no
és fruit de cap nacionalisme negatiu, sinó d'un deure de justícia
vers els membres de la nació. Sorgeix, així, la necessitat de
respectar, protegir i fomentar les distintes sobiranies nacionals
en conformitat amb el seu ésser.
És molt interessant notar, per contraposició, la càrrega
negativa que atribueix al concepte de nacionalisme. Quan
hom remarca els drets de la nació a fonamentar la seva cultura i el
seu esdevenidor, no ho fa en nom de l'esmentat ''isme'', sinó que ho
fa en funció de l'experiència i de l'esdevenidor humans. Val,
doncs, la inversa: quan hom procedeix d'aquesta manera, no pot ser blasmat
pels (positivament) ''nacionals'' de (negativament) ''nacionalistes''. Amb
tot, no posa nom propi a la que és la idea dirigens
del discurs: l'afirmació rotunda de la vida nacional, de la seva sobirania
cultural, amb els corresponents deures vers els propis membres i
vers tota la comunitat mundial. Aquest text mostra la importància que,
davant els ulls del Romà Pontífex, té la realitat nacional
amb vista a la construcció de la societat civil. Aquest és el
concepte de nació sobre el qual es basen els seus ensenyaments.
Tal com vaig remarcant, el Papa, en utilitzar la paraula nacionalisme,
entén de manera explícita l'egoisme de la nació. Hem
vist i seguirem veient que en molts documents sovintegen qualificatius que
expressen ulteriorment el seu pensament. Per tant, el nacionalisme
que ha estat condemnat és, en efecte, condemnable, però no es
pot identificar, sense més, amb aquelles persones, grups o partits
polítics que es denominen nacionalistes. No precisar
el fet d'aquest salt semàntic comportaria cometre injustícies,
fins i tot greus, en alguns judicis morals referits a la qüestió
que ens ateny. Cal tenir constantment presents les decisives distincions de
Pius XI.
Discurs a Tòquio (24 de novembre de 1981)
Voldríem destacar dues idees del text que citarem a continuació.
La primera fa referència a la llengua, que és quelcom més
que un simple vehicle de comunicació, ja que també és
expressió de la subjectivitat (de la personalitat) del poble. Per tant,
la llengua no resta només com un artifici amb l'objectiu de poder-nos
entendre, sinó que és una expressió de la pròpia
personalitat, modelada (en part) per la història, la cultura, les tradicions,
etc. La segona idea ens remet a relligar el concepte de nació amb el
de pàtria, com el lloc dels pares i la terra dels avantpassats, i que
ara és causa comuna. Mentre existeixi qui atribueixi unívocament
el concepte de pàtria a l'estat, toparem amb confusions i interpretacions
errades.
''La cultura de cada nació s'expressa, entre altres coses i sobretot,
en la llengua. La llengua és la forma que donem als
nostres pensaments. En la llengua s'emmarquen uns trets particulars de la
identitat d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, en ella batega
el cor d'aquesta nació perquè en la llengua, en la pròpia
llengua, s'expressa allò de què viu l'ànima en la comunitat
d'una família, de la nació, de la història''.
''No ens podem eximir del gran esforç que tira cap a construir la ciutat
justa entre els fills de la mateixa pàtria''.
''Aquest esforç ha d'anar acompanyat de l'amor envers aquesta pàtria,
amor envers la seva cultura i la seva història, amor als valors específics
que decideixen sobre la posició en la gran família de les nacions,
amor, en fi, envers els connacionals, homes que parlen la mateixa llengua
i són responsables de la causa comuna que s'anomena pàtria''.
Notem la naturalitat amb què els compatriotes són anomenats
connacionals.
Discurs als bisbes de la Provenca (18 de novembre de 1982)
Tenim ací un altre text del Papa Joan Pau II; és un fragment
del discurs
als bisbes francesos de Provença-Mediterrània:
''Voldria afegir una paraula complementària sobre el patrimoni
cultural de les vostres regions, del qual la religió tanmateix
és tributaria. És molt important de respectar-lo i de fer-lo
respectar. És que no està impregnat de saba i de sabor cristians?
Malauradament, es treballa sovint en una empresa de secularització
d'aquestes riqueses espirituals. Hi ha tota una correlació evident
entre la cultura popular i la fe del poble. Però justament per evitar
aquesta secularització, cal que siguin valorats i ajudats tots els
homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de presentar aquest patrimoni,
i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives dignes d'elogi en aquest
àmbit, entre els docents, entre els animadors culturals i artistes,
entre aquells que s'esforcen a preservar les llengües regionals
o a retornar-hi o, fins i tot, entre aquells que són encarregats de
les emissions regionals de la televisió o de la ràdio. Es tracta,
al cap i a la fi, de respectar la contextura cristiana d'aquest patrimoni,
el seu caràcter permanent i sempre actual, més enllà
de les vicissituds de la història. L'Església ha de ser la primera
a comprendre aquesta actitud, a interessar-s'hi i aportar-hi la seva contribució
i els seus engatjaments''.
El text és substanciós i recorda el paper que l'Església
té en relació amb la proporció cultural dels pobles.
Pel seu valor, vull afegir aquí un altre text fortament relacionat
amb l'anterior; en aquest cas, extret de l'al·locució del Papa
als bisbes del Sud de França en visita ad limina:
''Pel que fa més particularment a la vostra regió de
cultura occitana o catalana, que ha desenvolupat la seva
personalitat pròpia, m'he adonat ben bé de les vostres
inquietuds i de les vostres esperances. Per exemple: els problemes de la dispersió
dels cristians, la visibilitat de l'Església, l'aïllament dels
sacerdots, la fe dels joves, el llenguatge apropiat per a arribar a l'opinió
publica (...)''.
Discurs al Cos Diplomàtic (24 de gener de 1984)
Bo i continuant amb l'extensa literatura que Joan Pau II ens proporciona,
és molt recomanable llegir el discurs que ara citem. Té per
títol Els camins d'una comunitat mundial dels pobles. Els números
3 i 4 demanen una lectura reposada per tal de poder extreure'n l'essència.
La citació completa seria massa llarga i és per això
que recollim només les següents línies, que són
les que majorment es refereixen al tema que ens ocupa:
''(...) En canvi, països sobirans que ja fa temps que són independents,
o que ho són de fa poc, es veuen amenaçats alguna vegada en
la seva integritat per la contestació interior d'una part que fins
i tot arriba a considerar o bé demanar una secessió.
Els casos són complexos i molt diversos i cadascun d'ells demanaria
un judici diferent, segons l'ètica, que tingui en compte alhora els
drets de les nacions fundats en la cultura homogènia
dels pobles (cf. el meu discurs a la UNESCO, 2 de juny de 1982, n. 15), i
els drets dels Estats a la seva integritat i sobirania. Desitgem
que, més enllà de les passions (i, de totes maneres, evitant
la violència), s'arribi a formes polítiques ben articulades
i equilibrades que sàpiguen respectar els particularismes culturals,
ètnics, religiosos i, en general, els drets de les minories''.
Cal subratllar aquesta citació per la seva importància amb vista
a la concreció político-històrica, de les nacions que
no són estats, tot conjuminant-la amb una homilia a Polònia
(Jasna Gora) que ens parlava no només del dret a l'existència
de les nacions, sinó també de llur dret a l'autodecisió.
Aquest dret de les nacions no implica que ni hagin d'esdevenir necessàriament
un estat (tal com postulava el principi de les nacionalitats de Mancini),
ni tampoc que això no sigui possible, sinó que tal fet dependrà
de les circumstàncies històriques que envoltin aquella situació
concreta. Per tant, el judici del valor ètic sobre la conveniència
ha de fer-se (alhora) amb prudència, justícia i valentia (fortalesa).
Per copsar el fet que tot dret no ha de conduir necessàriament a una
obligació, podem considerar, per exemple, el dret al matrimoni: tot
home té dret a casar-se, però això no implica que s'hagi
de casar. En realitat, el dret és el de la lliure determinació
de l'estat d'una persona, i no tant el dret a prendre muller.
No és difícil treure una conclusió legítima dels
textos del Magisteri esmentats. El Magisteri defensa constantment els pobles
petits, les minories ètniques i nacionals, llurs cultures i valors
culturals, especialment la llengua, i tots els seus interessos justos. El
Papa, com és molt explicable, no diu (per tal de fer justícia)
quina sortida política concreta caldria donar als
pobles que tenen uns drets no respectats. És evident, però,
que reclama justícia en la mesura en què calgui.
La finalitat d'aquest estudi ( com ja he afirmat) no és tampoc la de
concretar la darrera solució política de les nacionalitats,
perquè això no entra dins la missió i el propòsit
ètico-religiós: aquesta és una tasca dels ciutadans justos,
realistes i comprensius. Aquest llibre ha estat escrit per tal d'il·luminar
aquells qui romanen en un cert grau d'ignorància o d'indiferència,
i per tal d'exhortar els qui tenen prejudicis (ara mateix ja massa anacrònics),
a fi que reflexionin per cercar la solució d'un greu problema plantejat:
el dret de les nacions. Aquest problema demana una solució justa, i
no a títol d'almoina, sinó de reconeixença d'un dret,
que comporta el deure simultani de garantir els drets dels estats a llur integritat
i sobirania.
Per tal de trobar l'esmentada solució, cal que hi hagi més claredat,
reflexió i bona disposició d'esperit, és a dir, un clima
i una mentalitat adequats. I aquesta solució no pot ser conjuntural,
és a dir, que avui sigui i que demà es perdi pel canvi de circumstàncies
polítiques, sinó que ha de ser definitiva i estable (tenint,
tanmateix, en compte el dinamisme de la història de les nacions que
no permet de fossilitzar situacions passades ni predeterminar projectes futurs),
com a fruit madur d'un canvi profund de mentalitat i d'ambient allí
on calgui, per la qual cosa hem de menester més diàleg, més
reflexió, més informació, amb l'abandó de prejudicis
i, pel que fa als cristians, més atenció a la Doctrina Social
de l'Església (DSE).
Carta Apostòlica a la joventut del món (31 de març
de 1985)
Bo i parlant del quart manament del Decàleg, i tot fent referència
a l'herència que rebem dels nostres pares, Joan Pau II dirà
a tots els joves:
''(...) Es tracta aquí, primer de tot, del patrimoni d'ésser
home i, successivament, d'ésser home en una situació personal
i social més definida. Pel que fa a això, fins i tot
la semblança física amb els pares hi té quelcom
a veure. Encara més important és tot el patrimoni cultural,
en el centre del qual es troba gairebé diàriament la llengua.
Els pares us han ensenyat a cadascun de vosaltres a parlar aquella llengua
que constitueix l'expressió essencial del vincle social amb
la resta dels homes. Això és determinat per uns límits
més amplis que la mateixa família o que un ambient concret.
Es tracta, com a mínim, dels límits d'una tribu
i, el més sovint, dels confins d'un poble o d'una
nació en la qual heu nascut''.
''L'herència familiar s'estén de la manera esmentada.
A través de l'educació familiar participeu d'una cultura concreta,
participeu també de la història del vostre poble o nació.
El vincle familiar significa la pertinença comuna a una comunitat més
àmplia que la família i, alhora, una altra base d'identitat
de la persona. Si la família és la primera educadora de cadascun
de vosaltres, alhora (mitjançant la família) són també
un element educatiu la tribu, el poble o
la nació amb la qual restem units per la unitat
cultural, lingüística i històrica. Aquest patrimoni
constitueix també una crida en sentit ètic. En rebre la fe i
heretar els valors i continguts que componen el conjunt de la cultura de la
seva societat, de la història de la seva nació, cada un i cada
una de vosaltres rep una dotació espiritual en la seva humanitat individual''.
''Aquí té
una aplicació la paràbola dels talents que hem rebut del Creador
mitjançant els nostres pares, les nostres famílies i, també,
la comunitat nacional a la qual pertanyem. En relació
amb aquesta herència no podem mantenir una actitud passiva, o fins
i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentat
en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és
al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo,
mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d'una tasca important per a totes
les societats, especialment, potser, per a aquelles que es troben
en els inicis de llur existència autònoma, o bé aquelles
que han de defensar la seva pròpia existència i la identitat
essencial de la seva nació enfront del perill de destrucció
des de l'exterior o de descomposició des de l'interior''.
''(...) La vostra joventut i el projecte de vida que cadascun i cadascuna
de vosaltres elabora en la jovenesa s'insereixen des del primer moment en
la història d'aquestes diverses societats, i això s'esdevé
no des de l'exterior, sinó principalment des
de l'interior. Això es converteix per a vosaltres en una qüestió
de consciència familiar i, per tant, nacional: és
una qüestió de cor, una qüestió
de consciència. El concepte de pàtria
es desenvolupa mitjançant una immediata continuïtat amb el concepte
de família i, en un cert sentit, es desenvolupen l'un
dins l'àmbit de l'altre. Vosaltres, gradualment, en experimentar aquest
vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu a participar
també en la responsabilitat pel bé comú d'aquella família
més àmplia que és la pàtria terrena
de cadascun i de cadascuna de vosaltres. Les figures il·lustres de
la història, antiga o contemporània, d'una nació guien
també la vostra joventut i afavoreixen el desenvolupament d'aquell
amor social que hom anomena sovint amor patri''.
En aquest text sobresurten, entre altres idees, el paper de la llengua, el
significat de la qual transcendeix la funció de simple vehicle de comunicació
oral, per tal de ser expressió de la pròpia personalitat comunitària
d'una nació; la responsabilitat -i el deure de justícia- de
contribuir al propi patrimoni espiritual de la nació i de confirmar-lo
i incrementar-lo; la nació com a societat originària o natural,
que té la missió de ser medi generador de la
personalitat dels seus membres; i la identitat pràctica entre pàtria
i nació, assumides ambdues des de l'actitud comuna d'amor patri:
¿no flueix espontàniament, en aquests moments, la identitat,
també pràctica, entre nacionalisme i patriotisme?
Publicat en www.e-cristians.net el 02/01/2003