Nació i nacionalismes: Joan XXIII i el Concili Vaticà II

Fragment del llibre Nació i nacionalismes, editat per M&M Euroeditors
Mn. Joan Costa i Bou

La nostra reflexió sobre nació i nacionalismes no pot ignorar les orientacions aportades pel Papa Joan XIII i pel Concili Vaticà II convocat i iniciat pel mateix pontífex. Comencem la consideració del mestratge de l'anomenat ''Papa bo'' amb dues citacions de l'encíclica Princeps Pastorum (28 de novembre de 1959). La primera, al seu tom, cita la carta apostòlica Maximum illud del Papa Benet XV:

''Seria certament lamentable que alguns missioners oblidessin la seva dignitat fins al punt de pensar més en la seva pàtria terrenal que no pas en la celestial, i es preocupessin amb excés per dilatar-ne el poder i estendre'n la glòria per damunt de tot. Seria aquesta, certament, una pesta funestíssima per a l'apostolat que destruiria tots els nervis de la caritat del missioner envers les ànimes i afebliria la seva autoritat als ulls del poble''.

''(...) Cap comunitat cristiana de cap regió no manifesta realment aquella unió amb l'Església universal de la qual brolla la vida sobrenatural, si el clergat i el poble es mouen només particularment per l'afany dels seus interessos, si són impel·lits per la malvolença vers els altres pobles, si són enduts i pertorbats per un nacionalisme exagerat (suae nationis studio) que pot sotraguejar la caritat universal; caritat que fonamenta l'Església de Déu i en virtut de la qual és designada com a veritablement catòlica''.

És important de notar en el primer fragment que l'objecte de condemna -el text parla de pesta funestíssima- és l'afany de dilatar el poder i estendre la glòria de la pàtria terrenal per damunt de tot.

Remarquem alhora que fins i tot les comunitats cristianes -i no només les pàtries- poden foraviar-se pels mateixos viaranys.

Els qui tendeixen a contraposar patriotisme (com a realitat positiva) i nacionalisme (com a realitat negativa), sense tenir presents les implicacions i els matisos, faran bé de meditar aquests dos textos a fi de no concentrar només en la nació el punt de partença d'un ''isme'' evidentment condemnable.


Cal tenir les idees ben clares i la voluntat ben neta a fi d'impedir l'osmosi entre els sentiments desviats de nació i de pàtria, d'una banda, i les vivències cristianes i eclesials, de l'altra.

Discurs a un pelegrinatge de Bergamo (30 d'abril de 1961)

En el discurs d'un pelegrinatge de Bergamo, el mateix Papa il·lumina la tesi de les societats originàries com a mitjà generador de la següent manera:

''De fet, cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar en el rostre, en els trets o en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra d'origen que l'ha plasmat conferint-li una nota distintiva que l'atreu, amb l'ajut de Déu, vers l'òrbita de la llum i de la caritat, que és -com se sol dir- patrimoni comú d'una família, d'un poble''.

Encíclica Pacem in Terris (11 d'abril de 1963)


El pensament del Papa Joan XXIII sobre el nostre tema assoleix un particular relleu sobretot en l'encíclica Pacem in Terris, que exposa de forma clara la doctrina sobre els drets de les minories:


''A aquest capítol (de les relacions internacionals) pertany, d'una manera especial, la tendència política que des del segle XIX s'ha anat generalitzant i imposant, en virtut de la qual els homes d'una mateixa nissaga aspiren a ser amos d'ells mateixos i a constituir una sola nació. I posat el fet que aquesta aspiració, per moltes causes, no sempre pot realitzar-se, s'esdevé la presencia freqüent de minories ètniques dintre dels límits d'una nació d'una altra nissaga, la qual cosa duu a conseqüències de molta gravetat''.

''En aquesta matèria cal afirmar clarament que tot el que es faci per reprimir la vitalitat i el desenvolupament de la nissaga viola greument els deures de justícia. Violació que esdevé molt més greu si aquests atemptats criminals van adreçats a l'anihilament de l'ètnia''.

''En canvi, respon plenament a allò que la justícia preceptua, que els governants s'esmercin a promoure eficaçment els valors humans dels ciutadans de la nissaga minoritària, especialment pel que fa a llengua, cultura, costums, recursos i iniciatives econòmiques''.

''Cal advertir, però, que aquests ciutadans minoritaris, ja sigui per la situació que han de suportar de mala gana, ja sigui per la pressió dels records històrics, tenen propensió moltes vegades a exaltar més del que cal les seves pròpies característiques ètniques, fins a arribar a posposar els valors propis de tots els homes, com si el bé de la família humana hagués de subordinar-se al bé de la seva ètnia. El que és raonable, en canvi, és que aquests ciutadans reconeguin també els avantatges que la seva situació actual els ofereix, per tal com contribueix, no pas poc, al perfeccionament humà el contacte diari amb els ciutadans d'una cultura distinta, posat el fet que a poc a poc poden assimilar els valors que pertanyen a l'altra ètnia. Això només podrà esdevenir-se si els ciutadans minoritaris es decideixen a participar amigablement en els usos i tradicions dels pobles que els rodegen; però no podrà assolir-se si ells fomenten topades mútues que són causa de mals innombrables i retarden el progrés civil de les nacions''.

Aquest text es refereix a minories ètniques frustrades, és a dir, aquelles que no han assolit llur condició de nació entesa com a estat nacional. Són descrites en funció d'un statu quo que, pràcticament, hom considera fixat. El text, per tant, no considera la possibilitat d'un dinamisme que permeti d'assolir en el futur allò que encara no s'ha atès en el moment present. De fet, allò que en si és o pot ésser una nacionalitat passa a ser considerat una minoria no ja nacional, sinó ètnica.

A la dita limitació del plantejament, encara se n'afegeix una altra, a causa de l'enquadrament del text dins un determinat context històric: Joan XXIII se cenyeix a la descripció d'una tendència que s'inicia i creix del segle XIX ençà. Així, els problemes de les nacionalitats anteriors al segle XIX només poden rebre una llum indirecta partint d'aquestes reflexions. Afirmació que cal posar de relleu quan es tracta de pobles que tingueren l'estatut d'Estat -en sentit ampli- durant segles, i que al llarg de la historia han mantingut la consciència nacional, tot i haver perdut llur estructura política. Cal ressaltar, d'altra banda, que el plantejament i la solució del Papa s'elaboren en el capítol tercer, referent a les relacions internacionals, i no pas en el segon, que es refereix a la comunitat política. En aquest sentit, hi ha un enfocament que sobrepassa d'arrel l'àmbit merament estatal. Més encara, el tema es tracta a la llum de la justícia i no pas de la solidaritat.

Suposat l'statu quo esmentat, Joan XXIII, en un primer moment, exigeix als estats uns deures de justícia: en negatiu, el de no ''reprimir la vitalitat i el desenvolupament de les minories'' i, en positiu, el de ''promoure amb eficàcia llurs valors'', entre els quals enumera la llengua, la cultura, les tradicions, els recursos i les iniciatives econòmiques. En un segon moment, exhorta les minories -aquí no parla d'exigència- a mantenir una disposició positiva vers el tracte amb l'altra cultura, grup humà o poble que possibiliti l'assimilació dels seus valors. Certament, el grup, en assimilar-los, no desapareix, sinó que s'enriqueix. L'abundor de terminologia (en el text original apareixen les paraules stirps, gens, natio, civilis cultus, populus, als quals cal afegir aquells mots que apareixen en la resta de l'encíclica: communitas civilis, republica, civitas) fa créixer la imprecisió conceptual i dóna raó de la diversitat de traduccions.

Aquesta doctrina del Papa Joan XXIII ofereix un punt de partença sòlid per a un nacionalisme, o -bo i usant la terminologia de Pius XII-, una vida nacional que es fonamenta en el dret natural i que no té res de subversiu, ensenyament que afirma el contrari del que han fet no només els colonitzadors de països estrangers, sinó també del que fan -a la seva manera- els estats d'Europa, que han practicat ad intra sense gaire miraments un capteniment assimilista i unitarista que peca en el doble vessant d'eliminar valors de les minories -i, a fortiori, dels pobles assimilats- que consideren perillosos per a la unitat i d'imposar, en canvi, els valors que jutgen convenients per a llurs fins.

Així, doncs, un cop exposat el que és de justícia de part dels estats en relació amb les minories -i això sempre suposat- hom demana en reciprocitat que nacions i minories acceptin i reconeguin llur actual situació amb vista a un mutu enriquiment, tot adoptant i assimilant els valors positius de les altres cultures. Podem resumir de la següent manera aquesta ensenyança: ni assimilar l'altre, ni tancar-se a l'altre, sinó enriquir-se amb l'altre: intecanvi i interdependència.

Constitució Gaudium et Spes (1965)

El capítol IV de la segona part de constitució pastoral sobre l'Església en el món actual, Gaudium et Spes, tracta de la comunitat política. Tal com diu el bisbe Masnou, és un capítol que cap cristià no hauria de desconèixer. Sota la idea dels canvis culturals, socials i econòmics, deixa clar que han tingut lloc transformacions profundes en l'estructura i en les institucions dels pobles. El pensament dominant i il·luminador és que es respectin sempre els drets de les persones com a fruit de la consciència de llur dignitat. Per això, la línia que cal seguir és la de crear un ordre polític i jurídic que serveixi millor aquests drets legítims, els quals no brollen de l'Estat ni de la societat com a tal, sinó de la mateixa persona dignificada per Déu en la creació, i encara més dignificada per la redempció feta pel Crist.

En aquest camp dels drets, tan profundament fonamentats i aclarits per la doctrina de l'Església, i sostinguts i enaltits per la cultura assenyada d'ara, les conseqüències dels principis no només fan referència a les persones, sinó també als pobles que -com és obvi- són formats per persones. De fet, tal com dirà Joan Pau II en la Carta dels drets dels pobles, els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans assumits en aquest específic nivell de la vida comunitària. Si les persones tenen dret a la llibertat ben entesa, també l'han de tenir els pobles en la línia de llur ''personalitat''; i no hi ha cap raó seriosa per la qual es puguin limitar o suprimir arbitràriament els drets legítims que posseeixen. Deu ser en aquest sentit, que el capítol esmentat diu:

''Juntament amb el progrés cultural, econòmic i social, es reforça en molts el desig d'una major participació en l'ordenació de la vida de la comunitat política. En la consciència de molts augmenta l'anhel que siguin servats els drets de les minories d'una nació, sense descurar-ne els deures envers la comunitat política; a més a més, creix dia a dia el respecte envers els homes que professen una altra opinió o una altra religió; alhora s'estableix una cooperació més àmplia a fi que tots els ciutadans i no solament alguns, adornats de privilegis, puguin gaudir efectivament dels drets personals''.

Antoni Maria Oriol, professor de Teologia Moral Social a la Facultat de Teologia de Catalunya, resumeix així l'aportació que el Concili -i, generalitzant, el Magisteri- fa dels drets de les minories: ''El Concili aplica en particular aquestes dues afirmacions fonamentals -negativa i positiva- al cas de les minories ètniques. Cal advertir que els documents del Magisteri, amb l'expressió minories ètniques designen un fenomen complex, que presenta una gradació molt ampla. Enclou des de grups aborígens, passant per comunitats lingüístiques minoritàries dins un estat, fins a veritables nacions sense estat que viuen o són obligades a viure dins una estructura estatal que no en deriva directament. Allò que de les minories ètniques s'afirma val, a fortiori, de manera màxima per al grau més intens de l'escala: per a aquells grups nacionals que, conscients de llurs característiques i amb voluntat d'ésser, fiten naturalment la plena maduració política.

''Doncs bé, un grup nacional d'aquest tremp -o, si volem, una nació- té dret a realitzar-se ja sigui en un estat uninacional, fet a la seva mesura directa -cas en què estat i nació coincideixen pràcticament-; o bé en un estat plurinacional, capaç, per la idoneïtat de les seves estructures, de servir les diverses nacions que engloba. Capaç de servir-les, diem; és a dir, de reconèixer-les, de respectar-les i de promoure-les amb justícia total: sense privilegiar-ne cap, sense assumir-ne una de determinada i erigir-la, per via d'identificació, en una situació d'hegemonia que deprimeix i senyoreja les altres''.

En el decret Ad gentes, el Concili elucida la tesi d'una actitud positiva enfront de les diverses cultures dels pobles. Ho fa tot partint del Crist i de l'Església, de l'activitat missional; dels fidels en general i dels diferents ministeris eclesials:
''Crist i l'Església, que en dóna testimoniatge mitjançant la predicació evangèlica, transcendeixen tota peculiaritat de nissaga o de nació, i per això no poden ser considerats estranys a ningú ni enlloc''.

''Dos mil milions d'homes, el nombre dels quals creix diàriament i que, mitjançant estables lligams culturals, antigues tradicions religioses, ferms vincles de relació social, conformen grans i concretes comunitats, encara no han sentit, o ho han fet amb prou feines, l'anunci evangèlic; d'ells, uns segueixen alguna de les grans religions, altres romanen aliens al coneixement del mateix Déu, altres en neguen expressament l'existència, més encara de vegades la combaten. L'Església, a fi de poder oferir a tothom el misteri de la salvació i la vida portada per Déu, s'ha d'inserir en tots aquests grups amb el mateix impuls amb què el mateix Crist, amb la seva Encarnació, es va vincular a determinades condicions socials i culturals dels homes amb els quals convivia''.

''Cal que l'Església sigui present en aquests grups humans per mitjà dels seus fills que conviuen enmig d'ells o que hi són enviats''.

''L'obra de la plantació de l'Església en un determinat grup d'homes assoleix una certa meta quan la congregació dels fidels, ja arrelada en la vida social i configurada d'alguna manera a la cultura del lloc, frueix d'una certa estabilitat i fermesa''.

Aquesta petita antologia conciliar no afecta directament l'àmbit temporal; l'he adduïda, però, per dues raons. En primer lloc, perquè ens referma en la consciència del tarannà encarnatori de l'Església; en segon lloc, perquè amplia la nostra perspectiva vers els grans grups culturals i humans. Doncs bé, també per a ells, com per a les nacions i minories, val la llei del respecte i de la inserció, a la llum del Crist que ''es va vincular a determinades condicions socials i culturals dels homes amb els quals convivia''. Aquesta Església respectuosa i encarnada és la que, amb el seu Magisteri, ens fa llum sobre la nació i els nacionalismes.


Publicat en www.e-cristians.net el 02/01/2003

tornar a documents