Fragment del llibre Nació i nacionalismes, editat per M&M
Euroeditors
Mn. Joan Costa i Bou
La nostra reflexió
sobre nació i nacionalismes no pot ignorar les orientacions aportades
pel Papa Joan XIII i pel Concili Vaticà II convocat i iniciat pel mateix
pontífex. Comencem la consideració del mestratge de l'anomenat
''Papa bo'' amb dues citacions de l'encíclica Princeps Pastorum (28
de novembre de 1959). La primera, al seu tom, cita la carta apostòlica
Maximum illud del Papa Benet XV:
''Seria certament lamentable que alguns missioners oblidessin la seva dignitat
fins al punt de pensar més en la seva pàtria terrenal
que no pas en la celestial, i es preocupessin amb excés per
dilatar-ne el poder i estendre'n la glòria per damunt de tot.
Seria aquesta, certament, una pesta funestíssima per
a l'apostolat que destruiria tots els nervis de la caritat del missioner envers
les ànimes i afebliria la seva autoritat als ulls del poble''.
''(...) Cap comunitat cristiana de cap regió no manifesta
realment aquella unió amb l'Església universal de la qual brolla
la vida sobrenatural, si el clergat i el poble es mouen només
particularment per l'afany dels seus interessos, si són impel·lits
per la malvolença vers els altres pobles, si són enduts i pertorbats
per un nacionalisme exagerat (suae nationis studio) que pot
sotraguejar la caritat universal; caritat que fonamenta l'Església
de Déu i en virtut de la qual és designada com a veritablement
catòlica''.
És important de notar en el primer fragment que l'objecte de condemna
-el text parla de pesta funestíssima- és l'afany de dilatar
el poder i estendre la glòria de la pàtria terrenal
per damunt de tot.
Remarquem alhora que fins i tot les comunitats cristianes
-i no només les pàtries- poden foraviar-se pels mateixos viaranys.
Els qui tendeixen a contraposar patriotisme (com a realitat
positiva) i nacionalisme (com a realitat negativa), sense
tenir presents les implicacions i els matisos, faran bé de meditar
aquests dos textos a fi de no concentrar només en la nació el
punt de partença d'un ''isme'' evidentment condemnable.
Cal tenir les idees ben clares i la voluntat ben neta a fi d'impedir l'osmosi
entre els sentiments desviats de nació i de pàtria, d'una banda,
i les vivències cristianes i eclesials, de l'altra.
Discurs a un pelegrinatge de Bergamo (30 d'abril de 1961)
En el discurs d'un pelegrinatge de Bergamo, el mateix Papa il·lumina
la tesi de les societats originàries com a mitjà generador
de la següent manera:
''De fet, cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar
en el rostre, en els trets o en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra
d'origen que l'ha plasmat conferint-li una nota distintiva
que l'atreu, amb l'ajut de Déu, vers l'òrbita de la llum i de
la caritat, que és -com se sol dir- patrimoni comú d'una família,
d'un poble''.
Encíclica Pacem in Terris (11 d'abril de 1963)
El pensament del Papa Joan XXIII sobre el nostre tema assoleix un particular
relleu sobretot en l'encíclica Pacem in Terris, que
exposa de forma clara la doctrina sobre els drets de les minories:
''A aquest capítol (de les relacions internacionals) pertany, d'una
manera especial, la tendència política que des del segle XIX
s'ha anat generalitzant i imposant, en virtut de la qual els homes d'una mateixa
nissaga aspiren a ser amos d'ells mateixos i a constituir una sola nació.
I posat el fet que aquesta aspiració, per moltes causes, no sempre
pot realitzar-se, s'esdevé la presencia freqüent de minories
ètniques dintre dels límits d'una nació d'una
altra nissaga, la qual cosa duu a conseqüències de molta gravetat''.
''En aquesta matèria cal afirmar clarament que tot el que es faci per
reprimir la vitalitat i el desenvolupament de la nissaga viola greument els
deures de justícia. Violació que esdevé molt més
greu si aquests atemptats criminals van adreçats a l'anihilament de
l'ètnia''.
''En canvi, respon plenament a allò que la justícia preceptua,
que els governants s'esmercin a promoure eficaçment els valors humans
dels ciutadans de la nissaga minoritària, especialment pel que fa a
llengua, cultura, costums, recursos i iniciatives econòmiques''.
''Cal advertir, però, que aquests ciutadans minoritaris,
ja sigui per la situació que han de suportar de mala gana, ja sigui
per la pressió dels records històrics, tenen propensió
moltes vegades a exaltar més del que cal les seves pròpies característiques
ètniques, fins a arribar a posposar els valors propis de tots
els homes, com si el bé de la família humana hagués de
subordinar-se al bé de la seva ètnia. El que és raonable,
en canvi, és que aquests ciutadans reconeguin també els avantatges
que la seva situació actual els ofereix, per tal com contribueix, no
pas poc, al perfeccionament humà el contacte diari amb els ciutadans
d'una cultura distinta, posat el fet que a poc a poc poden
assimilar els valors que pertanyen a l'altra ètnia. Això només
podrà esdevenir-se si els ciutadans minoritaris es decideixen a participar
amigablement en els usos i tradicions dels pobles que els
rodegen; però no podrà assolir-se si ells fomenten topades mútues
que són causa de mals innombrables i retarden el progrés civil
de les nacions''.
Aquest text es refereix a minories ètniques frustrades,
és a dir, aquelles que no han assolit llur condició de nació
entesa com a estat nacional. Són descrites en funció d'un statu
quo que, pràcticament, hom considera fixat. El text, per tant,
no considera la possibilitat d'un dinamisme que permeti d'assolir en el futur
allò que encara no s'ha atès en el moment present. De fet, allò
que en si és o pot ésser una nacionalitat passa a ser considerat
una minoria no ja nacional, sinó ètnica.
A la dita limitació del plantejament, encara se n'afegeix una altra,
a causa de l'enquadrament del text dins un determinat context històric:
Joan XXIII se cenyeix a la descripció d'una tendència que s'inicia
i creix del segle XIX ençà. Així, els problemes de les
nacionalitats anteriors al segle XIX només poden rebre una llum indirecta
partint d'aquestes reflexions. Afirmació que cal posar de relleu quan
es tracta de pobles que tingueren l'estatut d'Estat -en sentit ampli- durant
segles, i que al llarg de la historia han mantingut la consciència
nacional, tot i haver perdut llur estructura política. Cal
ressaltar, d'altra banda, que el plantejament i la solució del Papa
s'elaboren en el capítol tercer, referent a les relacions internacionals,
i no pas en el segon, que es refereix a la comunitat política.
En aquest sentit, hi ha un enfocament que sobrepassa d'arrel l'àmbit
merament estatal. Més encara, el tema es tracta a la llum de la justícia
i no pas de la solidaritat.
Suposat l'statu quo esmentat, Joan XXIII, en un primer moment,
exigeix als estats uns deures de justícia: en negatiu,
el de no ''reprimir la vitalitat i el desenvolupament de les minories'' i,
en positiu, el de ''promoure amb eficàcia llurs valors'', entre els
quals enumera la llengua, la cultura, les tradicions, els recursos i les iniciatives
econòmiques. En un segon moment, exhorta les minories
-aquí no parla d'exigència- a mantenir una disposició
positiva vers el tracte amb l'altra cultura, grup humà o poble que
possibiliti l'assimilació dels seus valors. Certament, el grup, en
assimilar-los, no desapareix, sinó que s'enriqueix. L'abundor de terminologia
(en el text original apareixen les paraules stirps, gens, natio, civilis
cultus, populus, als quals cal afegir aquells mots que apareixen
en la resta de l'encíclica: communitas civilis, republica,
civitas) fa créixer la imprecisió conceptual i dóna
raó de la diversitat de traduccions.
Aquesta doctrina del Papa Joan XXIII ofereix un punt de partença sòlid
per a un nacionalisme, o -bo i usant la terminologia de Pius XII-, una vida
nacional que es fonamenta en el dret natural i que no té res de subversiu,
ensenyament que afirma el contrari del que han fet no només els colonitzadors
de països estrangers, sinó també del que fan -a la seva
manera- els estats d'Europa, que han practicat ad intra sense gaire miraments
un capteniment assimilista i unitarista que peca en el doble vessant d'eliminar
valors de les minories -i, a fortiori, dels pobles assimilats- que consideren
perillosos per a la unitat i d'imposar, en canvi, els valors que jutgen convenients
per a llurs fins.
Així, doncs, un cop exposat el que és de justícia de
part dels estats en relació amb les minories -i això sempre
suposat- hom demana en reciprocitat que nacions i minories acceptin i reconeguin
llur actual situació amb vista a un mutu enriquiment, tot adoptant
i assimilant els valors positius de les altres cultures. Podem resumir de
la següent manera aquesta ensenyança: ni assimilar l'altre,
ni tancar-se a l'altre, sinó enriquir-se
amb l'altre: intecanvi i interdependència.
Constitució Gaudium et Spes (1965)
El capítol IV de la segona part de constitució pastoral sobre
l'Església en el món actual, Gaudium et Spes, tracta de la comunitat
política. Tal com diu el bisbe Masnou, és un capítol
que cap cristià no hauria de desconèixer. Sota la idea dels
canvis culturals, socials i econòmics, deixa clar que han tingut lloc
transformacions profundes en l'estructura i en les institucions dels pobles.
El pensament dominant i il·luminador és que es respectin sempre
els drets de les persones com a fruit de la consciència de llur dignitat.
Per això, la línia que cal seguir és la de crear un ordre
polític i jurídic que serveixi millor aquests drets legítims,
els quals no brollen de l'Estat ni de la societat com a tal, sinó de
la mateixa persona dignificada per Déu en la creació, i encara
més dignificada per la redempció feta pel Crist.
En aquest camp dels drets, tan profundament fonamentats i aclarits per la
doctrina de l'Església, i sostinguts i enaltits per la cultura assenyada
d'ara, les conseqüències dels principis no només fan referència
a les persones, sinó també als pobles que -com és obvi-
són formats per persones. De fet, tal com dirà Joan Pau II en
la Carta dels drets dels pobles, els drets de les nacions no són altra
cosa que els drets humans assumits en aquest específic nivell de la
vida comunitària. Si les persones tenen dret a la llibertat ben entesa,
també l'han de tenir els pobles en la línia de llur ''personalitat'';
i no hi ha cap raó seriosa per la qual es puguin limitar o suprimir
arbitràriament els drets legítims que posseeixen. Deu ser en
aquest sentit, que el capítol esmentat diu:
''Juntament amb el progrés cultural, econòmic i social, es reforça
en molts el desig d'una major participació en l'ordenació de
la vida de la comunitat política. En la consciència de molts
augmenta l'anhel que siguin servats els drets de les minories d'una nació,
sense descurar-ne els deures envers la comunitat política; a més
a més, creix dia a dia el respecte envers els homes que professen una
altra opinió o una altra religió; alhora s'estableix una cooperació
més àmplia a fi que tots els ciutadans i no
solament alguns, adornats de privilegis, puguin gaudir efectivament dels drets
personals''.
Antoni Maria Oriol, professor de Teologia Moral Social a la Facultat de Teologia
de Catalunya, resumeix així l'aportació que el Concili -i, generalitzant,
el Magisteri- fa dels drets de les minories: ''El Concili aplica en particular
aquestes dues afirmacions fonamentals -negativa i positiva- al cas de les
minories ètniques. Cal advertir que els documents
del Magisteri, amb l'expressió minories ètniques designen un
fenomen complex, que presenta una gradació molt ampla. Enclou des de
grups aborígens, passant per comunitats lingüístiques minoritàries
dins un estat, fins a veritables nacions sense estat que viuen o són
obligades a viure dins una estructura estatal que no en deriva directament.
Allò que de les minories ètniques s'afirma
val, a fortiori, de manera màxima per al grau més intens de
l'escala: per a aquells grups nacionals que, conscients de llurs característiques
i amb voluntat d'ésser, fiten naturalment la plena maduració
política.
''Doncs bé, un
grup nacional d'aquest tremp -o, si volem, una nació- té dret
a realitzar-se ja sigui en un estat uninacional, fet a la seva mesura directa
-cas en què estat i nació coincideixen pràcticament-;
o bé en un estat plurinacional, capaç, per la idoneïtat
de les seves estructures, de servir les diverses nacions que engloba. Capaç
de servir-les, diem; és a dir, de reconèixer-les, de respectar-les
i de promoure-les amb justícia total: sense privilegiar-ne cap, sense
assumir-ne una de determinada i erigir-la, per via d'identificació,
en una situació d'hegemonia que deprimeix i senyoreja les altres''.
En el decret Ad gentes, el Concili elucida la tesi d'una actitud positiva
enfront de les diverses cultures dels pobles. Ho fa tot partint del Crist
i de l'Església, de l'activitat missional; dels fidels en general i
dels diferents ministeris eclesials:
''Crist i l'Església, que en dóna testimoniatge mitjançant
la predicació evangèlica, transcendeixen tota peculiaritat de
nissaga o de nació, i per això no poden ser considerats estranys
a ningú ni enlloc''.
''Dos mil milions d'homes, el nombre dels quals creix diàriament i
que, mitjançant estables lligams culturals, antigues tradicions religioses,
ferms vincles de relació social, conformen grans i concretes
comunitats, encara no han sentit, o ho han fet amb prou feines, l'anunci
evangèlic; d'ells, uns segueixen alguna de les grans religions, altres
romanen aliens al coneixement del mateix Déu, altres en neguen expressament
l'existència, més encara de vegades la combaten. L'Església,
a fi de poder oferir a tothom el misteri de la salvació i la vida portada
per Déu, s'ha d'inserir en tots aquests grups amb
el mateix impuls amb què el mateix Crist, amb la seva Encarnació,
es va vincular a determinades condicions socials i culturals dels homes amb
els quals convivia''.
''Cal que l'Església sigui present en aquests grups humans
per mitjà dels seus fills que conviuen enmig d'ells o que hi són
enviats''.
''L'obra de la plantació de l'Església en un determinat grup
d'homes assoleix una certa meta quan la congregació dels fidels, ja
arrelada en la vida social i configurada d'alguna manera a la cultura del
lloc, frueix d'una certa estabilitat i fermesa''.
Aquesta petita antologia conciliar no afecta directament l'àmbit temporal;
l'he adduïda, però, per dues raons. En primer lloc, perquè
ens referma en la consciència del tarannà encarnatori
de l'Església; en segon lloc, perquè amplia la nostra perspectiva
vers els grans grups culturals i humans. Doncs bé, també per
a ells, com per a les nacions i minories, val la llei del respecte i de la
inserció, a la llum del Crist que ''es va vincular a determinades condicions
socials i culturals dels homes amb els quals convivia''. Aquesta Església
respectuosa i encarnada és la que, amb el seu Magisteri, ens fa llum
sobre la nació i els nacionalismes.
Publicat en www.e-cristians.net el 02/01/2003