Nació i nacionalismes: un missatge del Papa per a la Jornada Mundial de la Pau de 1989

Fragment del llibre Nació i nacionalismes, editat per M&M Euroeditors
Mn. Joan Costa i Bou

En el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 1989, el Papa Joan Pau II defensa les minories de tot tipus: ètniques, religioses i històriques. Les minories tenen dret a l'existència, a llur pròpia cultura i a la llibertat religiosa. Aquests drets comporten deures, com és ara la disponibilitat de les parts a llur mútua acceptació i al diàleg, sobretot si les minories tenen reivindicacions polítiques d'independència o, si més no, d'una major autonomia. Ja que dedica tota la carta a les minories, la comentaré en la seva totalitat, amb vista a treure'n tota l'ensenyança, de gran riquesa per al tema que ens ocupa.

Plantejament del problema

Comença la Carta tot constatant la tendència en el terreny polític, de part d'homes del mateix llinatge, a ser independents i constituir-se en una sola nació. El Papa planteja un problema real i de greus conseqüències socials, ja que molts pobles tenen el desig d'autogovern. Cal distingir i matisar el mot independent, que marcarà la comprensió política i magisterial de les nacionalitats. Si per independència entenem la desconnexió, la desunió i la manca de tracte en relació amb qualsevol altra nació o estat, això desdiria de la recerca del bé comú de tot el llinatge humà, que és un dels principis que regeixen l'ensenyament social sobre les nacionalitats. Si, però, per independència entenem un grau d'autogovern -el que la lliure opinió dels ciutadans, amb diàleg respectuós, concreti- que possibiliti la recerca del bé comú, aleshores es tracta de quelcom que no només és lícit, sinó també obligatori per tal de poder garantir el dret de les cultures a existir i a ser aprofundides, donada llur pacífica possessió. En el fons, no es tracta ni d'independència ni d'uniformisme amb les cultures veïnes, sinó d'interdependència, que pot resoldre's políticament mitjançant diverses formes concretes.

Gravetat del problema

Bo i citant Joan XXIII sobre la gravetat dels problemes que neixen al voltant de les minories ètniques en el si dels límits nacionals d'un altre llinatge, el text mostra com aquests afecten no només l'organització de la vida social i civil a l'interior del país, sinó també la comunitat internacional. Aquests darrers temps han vist com, de fet, els distints casos de nacionalismes a l'Europa actual han suscitat fortes polèmiques i actituds viscerals i contradictòries. Les solucions als problemes que sorgeixen al voltant de les nacionalitats no són de poca importància, sinó que esdevenen qüestions que transcendeixen llurs límits locals (els casos de l'ex-Iugoslàvia, Euskadi, etc. en són un exemple).

Si el sant Pare elegeix aquesta temàtica per a la Jornada Mundial de la Pau de l'any 1989 és perquè la pau -com afirma el Concili Vaticà II- no és la simple absència de guerra, ni pot reduir-se únicament a fer estable l'equilibri de les forces adverses, sinó que és un procés dinàmic que ha de tenir presents tots els elements i les causes que l'afavoreixen o el pertorben. Entre aquests elements és important considerar el dret dels pobles, de les minories i de les nacions. Una dita popular fa així: ''Hi ha pau mentre la víctima calla''. No és aquest el camí de la solució. Aquesta arribarà, no per l'oblit del problema o per prescindir-ne, sinó afrontant-lo amb veritat i justícia.

Nocions i situació

Immediatament, el Sant Pare defineix el que ell considera minoria: ''En quasi totes les societats hi ha avui les minories, comunitats que tenen origen en diverses tradicions culturals, en pertinença racial i ètnica, en creences religioses, o també en vicissituds històriques; algunes són de data antiga, altres de constitució més recent''. No estem identificant indiscriminadament el terme minoria i el concepte nació, ja que no són sinònims, malgrat que tot el que es diu de les minories es pugui aplicar (de fet i a fortiori) a les nacions, però no a l'inrevés.

Les situacions que viuen les diverses minories són tan diferents que és gairebé impossible dibuixar llur quadre complet. D'una banda, hi ha també grups molt petits, capaços de preservar i d'afirmar la pròpia identitat, i que resten ben integrats en les societats a què pertanyen. En alguns casos, aquests grups minoritaris imposen directament llur predomini sobre la majoria numèrica de la vida pública. D'una altra banda, hom observa minories que no exerceixen influència i no gaudeixen plenament de llurs drets, sinó que més aviat es troben en situació de sofriment i desgràcia. Això pot portar aquestes agrupacions a un mena de resignació apàtica, o vers un estat d'agitació i, finalment, vers la rebel·lió. El text que estem comentant indica els límits en el viarany de la solució:

''Amb tot, ni la passivitat ni la violència són camins adequats per crear les condicions d'una pau autèntica''.

Heus ací un prohibit el pas: ni passivitat, ni violència. Tampoc no valen ni la ignorància dels fets diferencials ni llur imposició per la força de la violència, sinó l'acceptació de les legítimes diferències. La pau només es podrà aconseguir amb el respecte sincer d'aquestes diversitats. Qualsevol sistema polític que vulgui negar, reprimir o fer minvar les esmentades diferències va sempre contra els ensenyaments del Magisteri social de l'Església.

Principis fonamentals

Per tal d'afrontar la reflexió, Joan Pau II parteix de dos principis fonamentals, dels quals n'extreu distintes conseqüències. El primer principi és el de la dignitat inalienable de cada persona, sense distincions relatives al seu origen racial, ètnic, cultural, nacional o a la seva creença religiosa. Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en la relació amb els altres.

El mateix cal afirmar dels grups humans. Aquests, en efecte, tenen un dret a la identitat col·lectiva que és tutelat de conformitat amb la dignitat de cadascun de llurs components. Aquest dret roman inalterable fins i tot en els casos en què el grup, o un dels seus membres, actua contra el bé comú. En aquests casos, la presumpta acció il·lícita ha de ser examinada per les autoritats competents, amb vista a corregir la desviació, no a suprimir el dret. Al seu torn, els membres de les minories tenen l'obligació de tractar els altres amb el mateix respecte i sentit de la dignitat.

La dignitat de la persona humana i dels grups postula el dret a existir, a expressar-se i a créixer en la seva pròpia personalitat, tant individualment com col·lectiva. Quan neguem aquest dret a la persona o a qualsevol grup, anem contra el dret natural. En aquest mateix missatge, el Sant Pare concreta aquests drets de les minories.

El segon principi mira la unitat fonamental del gènere humà, el qual té el seu únic origen en Déu creador, qui -segons el llenguatge de l'Escriptura- ''va fer d'un de sol [principi] tot el llinatge dels homes perquè habitessin damunt tota la superfície de la terra''. La unitat del gènere humà suposa que tota ella sencera, per damunt de les divisions ètniques, nacionals, culturals i religioses formi una comunitat sense discriminacions entre els pobles, i tendeixi a la mútua solidaritat. La unitat exigeix igualment que les diversitats dels membres de la família humana siguin posades al servei de l'enfortiment de la mateixa unitat, en lloc de constituir un motiu de divisió.

A l'altre pol, l'obligació d'acceptar i de tutelar la diversitat no pertany exclusivament a l'estat o als grups. Cada persona, com a membre de l'única família humana, ha de comprendre i respectar el valor de la diversitat entre els homes i ordenar-lo al bé comú. Déu vol la unitat del llinatge humà, però no la uniformitat, sinó una unitat basada en el respecte a la diversitat.

D'aquests dos pols -unitat i diversitat- es deriva la no acceptació de cap nacionalisme exacerbat que prescindeix del bé comú i es tanca en el seu egoisme ètnic, cultural etc. I, alhora, s'afirma un nacionalisme ben entès, com és ara l'amor a la pàtria, als propis costums, a la llengua, a la pròpia historia, etc.

La recíproca solidaritat de què ens parla el darrer text citat es podria formular amb l'expressió interdependència entre nacions, pobles, cultures, estats, persones, etc., és a dir, ni assimilació forçada ni egoisme de grup. I per a això cal una intel·ligència oberta, desitjosa de conèixer millor el patrimoni cultural de les minories amb les quals hom pren contacte. Així es contribueix a eliminar les actituds inspirades en prejudicis que obstaculitzen les sanes relacions socials. Es tracta d'un procés que ha de ser cercat de manera continuada. La solució del problema de les minories requereix el coneixement i l'admissió de llurs diversitats. Amb paraules del Papa:

''La pau a l'interior de l'única família humana exigeix un desenvolupament constructiu d'allò que ens distingeix com a individus i com a pobles, d'allò que representa la nostra identitat. D'altra banda, aquesta requereix, de part de tots els grups socials que són almenys constituïts en estat, una disponibilitat a contribuir a l'edificació d'un món pacífic. La microcomunitat i la macrocomunitat estan vinculades per drets i deures recíprocs l'observança dels quals serveix per a consolidar la pau''.

Drets i deures

Passem, tot seguint el document que comentem, a un altre capítol temàtic de gran importància: la concreció dels drets i deures de les distintes minories i de les comunitats polítiques que les acullen. Una de les finalitats de l'estat de dret és que tots els ciutadans puguin gaudir de la mateixa dignitat, també davant la llei. Amb tot, l'existència de minories com a grups recognoscibles a l'interior d'un estat planteja la qüestió d'uns drets i d'uns deures específics. Molts d'aquests drets i deures contemplen, precisament, la relació que s'instaura entre els grups minoritaris i l'estat. En alguns casos, els drets han estat codificats i les minories gaudeixen d'una específica tutela jurídica. Però no rarament, fins i tot on l'Estat ho assegura, les minories pateixen de vegades discriminacions i exclusions de fet. En aquests casos:

''L'Estat mateix té l'obligació de promoure i afavorir els drets dels grups minoritaris, ja que la pau i la seguretat interna només podran ser garantides mitjançant el respecte dels drets de tots els qui es troben sota la seva responsabilitat''.

Drets

Entre els drets, segons el text papal, podem fer esment dels següents:

• El dret a existir. Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins a arribar al cas extrem en què és negat mitjançant formes paleses o indirectes de genocidi. El dret a la vida, com a tal, és inalienable, i un Estat que persegueixi i/o toleri actes que tendeixin a posar en perill la vida dels seus ciutadans que pertanyen a grups minoritaris viola la llei fonamental que regula l'ordre social. El dret a existir pot ser negligit també mitjançant maneres molt subtils. Alguns pobles, en particular els qualificats com a autòctons i aborígens, sempre han tingut una especial relació amb la seva terra, vinculada a llur mateixa identitat, amb les pròpies tradicions tribals, culturals i religioses. En privar-los de llur terra, perden un element vital per a la pròpia existència, i corren el risc de desaparèixer com a poble.
• El dret de les minories a servar i desenvolupar llur pròpia cultura. No és rar el cas d'alguns grups minoritaris que són amenaçats amb l'extinció cultural. En alguns llocs, en efecte, s'ha adoptat una legislació que no els reconeix el dret a emprar la seva pròpia llengua. A voltes, també han estat imposats canvis dels noms patronímics i topogràfics. Altres cops, les minories veuen ignorades llurs expressions artístiques i literàries, i no troben espai en la vida pública per a les seves festes i celebracions, i això pot suposar la pèrdua d'una conspícua herència cultural.
  
• El dret a tenir relacions amb els grups que tenen una herència cultural i històrica comuna, i que viuen en territoris d'altres estats.
  
• El dret a la llibertat religiosa. Aquest pertany a totes les comunitats religioses, a més de les persones, i inclou la lliure manifestació tant individual com col·lectiva de la convicció religiosa. Se segueix que aquestes minories han de poder celebrar conjuntament el seu culte segons llurs rituals. També han de tenir la possibilitat de donar l'educació religiosa als seus membres, per mitjà d'una ensenyança apropiada, i de disposar dels mitjans necessaris.

Els drets a l'existència, a servar i desenvolupar la pròpia cultura, i a tenir relacions amb els grups d'herència cultural i històrica comuna, marcaran les correctes relacions entre l'estat i les nacionalitats. Tal com constata Joan Pau II, els drets fonamentals de l'home són avui dia sancionats en diversos documents internacionals i nacionals. Però, per molt essencials que puguin ser aquests instruments jurídics, no són encara suficients per a fer superar actituds de prejudicis i de recel, profundament arrelats, ni per a eliminar aquelles maneres de pensar que inspiren accions directes contra membres de grups minoritaris.

La traducció de la llei al capteniment dels homes constitueix un procés llarg i lent, però aquest fet no impedeix que es tracti d'una empresa urgent. No només l'estat sinó també cada persona té l'obligació de fer el possible per tal d'assolir aquesta fita. L'estat pot jugar un paper molt important, bo i afavorint la promoció d'iniciatives culturals i d'intercanvis que facilitin la mútua comprensió, i també mitjançant programes educatius que ajudin a formar els joves en el respecte als altres i a perdre tots els prejudicis, molts dels quals es deriven de la ignorància. Els pares tenen també una gran responsabilitat, ja que els nens aprenen molt observant-los, i són conduïts a adoptar les actituds que els pares mantenen en llurs relacions amb altres pobles i grups.

No hi ha dubte que el desenvolupament d'una cultura basada en el respecte als altres és essencial per a la construcció d'una societat pacífica, però és massa evident que la pràctica efectiva d'aquest respecte troba avui dificultats no pas minses. D'ací sorgeixen certs deures de l'estat: un, ja esmentat, és el d'afavorir la promoció d'iniciatives culturals; un altre, vetllar per tal que no sorgeixin noves formes de discriminació com, per exemple, en la recerca d'un allotjament o d'un lloc de treball.

Però què cal fer quan sorgeixen problemes delicats perquè un grup minoritari presenta reivindicacions que tenen particulars implicacions polítiques? De vegades, el grup cerca la independència o, si més no, una major autonomia política. La resposta de Joan Pau II fa així:
''Desitjo repetir que, en aquestes delicades circumstancies, el diàleg i les negociacions són el camí obligat per a assolir la pau. La disponibilitat de les parts a acceptar-se i a dialogar és un requisit indispensable per a arribar a una solució equitativa de problemes complexos que poden atemptar seriosament contra la pau. Al contrari, el refús del diàleg pot obrir la porta a la violència''.

En l'articulació política de les nacionalitats, entrem -bo i respectant sempre els drets de les minories i de les nacions- en l'àmbit del que és opinable i, per tant, cal el diàleg a fi de cercar el bé comú. Posant per cas qualsevol nació europea, la posició de la Doctrina Social de l'Església (DSE) no és incompatible amb fer de la minoria nacional un estat (la qual cosa no equival a negar l'obertura al bé comú internacional i mundial), com tampoc seria incompatible amb el fet d'acceptar la minoria com una nació dins un estat (això no significaria tampoc que es renegui de la pròpia pàtria cultural).

Enmig d'aquestes dues alternatives poden donar-se'n moltes d'altres, segons el grau d'autonomia que s'atorgui a la minoria. Tant és així que, tot aplicant el que s'ha dit en el cas de la Península Ibèrica, hom podria defensar -en el diàleg- un estat que englobés distintes nacions, àdhuc la portuguesa, respectant i servant la idiosincràsia de cadascuna. Cal dir el mateix -de manera anàloga- en l'àmbit europeu. Amb altres paraules, no tot separatista ni tot uniestatista serien contraris al bé comú. Allò que no és conforme a la veritat i a la justícia en actituds separatistes és la no obertura al bé comú i, en les actituds uniestatistes, l'assimilació forçada de les distintes cultures que formarien l'estat englobant.

En aquest procés de diàleg mai no és lícit el recurs a la violència. En algunes situacions de conflicte, grups terroristes s'apropien indegudament el dret exclusiu de parlar en nom de les comunitats minoritàries, i així les priven de la possibilitat d'escollir lliurement i oberta llurs propis representants, i cercar -sense intimidacions- solucions adequades. A més, els membres d'aquestes comunitats, molt sovint, pateixen pels actes de violència comesos abusivament en el seu nom. En són casos notoris els assassinats comesos per ETA i pel GAL en nom d'Euskadi i de la seguretat de l'Estat, respectivament, i entesos com a pretesos béns de tots els bascos o de tots els espanyols. ''Que m'escoltin -dirà el sant Pare- els qui es troben endinsats en el camí inhumà del terrorisme: colpir cegament, matar innocents o fer represàlies sagnants no afavoreix una evolució equànime de les reivindicacions presentades per les minories, a favor de les quals pretenen actuar''.

Deures

A la claror de la norma recordada per Joan XXIII -tot dret, en ell mateix, implica un deure-, entre els deures que el Sant Pare Joan Pau II assenyala a les minories, trobem els següents:

• Deure de cooperar, com tots els altres ciutadans, al bé comú. Les minories, en efecte, han d'oferir una específica contribució a la construcció d'un món pacífic que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants.
  
• Deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres, i de respectar les opcions de tots els seus individus, fins i tot la de qui decidís passar a la cultura majoritària.
  
• En casos de flagrant injustícia, els grups emigrats a l'estranger tenen el deure de reclamar el respecte dels legítims drets per als membres de llurs respectives minories d'origen, la qual cosa implica, òbviament, prudència i discerniment.
  
• Tots els membres dels grups minoritaris, allí on es trobin, hauran de valorar conscientment la solidesa de llurs reivindicacions a la llum de l'evolució històrica i de la realitat actual. No fer-ho comportaria el risc de romandre presos del passat i sense cap perspectiva de futur.

Aquí el Sant Pare fa una advertència important a aquells que volen crear
artificialment una cultura inexistent o que veritablement no sigui fruit del procés de la història que guia la Divina Providència, efectuant aleshores reclamacions injustes. És àmpliament conegut un cas proper, el plantejament del qual ofereix seriosos motius de dubte: la Padània, al nord d'Itàlia. Aquest tipus de reclamacions comporta, tal com s'ha demostrat en la pràctica, gèrmens de violència. Amb aquestes afirmacions no insinuo, com és obvi, que tot nacionalisme acabi sempre en violències, com alguns pretenen de fer creure per tal d'evitar qualsevol manifestació nacionalista. El que estic afirmant és que tot nacionalisme artificial -i és important ressaltar el qualificatiu d'artificial- que no és fruit d'elements objectius es tradueix pràcticament en una exigència contraria al bé comú i, per tant, injusta.

Partint de les precedents reflexions, es dibuixa el perfil d'una societat més justa i pacífica, la realització de la qual reclama la responsabilitat de tots:

''La seva construcció reclama un fort compromís per a eliminar no només les discriminacions manifestes, sinó també totes aquelles barreres que divideixen els grups. La reconciliació segons justícia, respectuosa de les legítimes aspiracions de tots els qui formen la comunitat, ha de ser la regla. Per damunt de tot i en tot, la pacient trama per a teixir una convivència pacífica troba vigor i acompliment en l'amor que abraça tots els pobles. Aquest amor pot expressar-se en innombrables i concretes formes de servei a la rica diversitat del gènere humà, u en el seu origen i en el seu destí''.

La unitat del gènere humà implica, al nostre món d'avui, una visió planetària en la constitució de l'estructura organitzativa dels diversos pobles de la terra, les diversitats de la qual no són motiu de divisió, sinó d'enriquiment. Aquesta idea és aprofundida, per exemple en el discurs davant l'ONU de l'any 1995.

Els homes tenim com a finalitat de les nostres vides la benaurança del cel, on no hi haurà més problemes culturals lligats a la historicitat humana; sabent, alhora que l'home es realitza en la història, en una cultura concreta on ha d'encarnar la seva vida de fe. Hem d'estimar apassionadament el món que ens ha tocat viure i la Terra de la qual formem part -per admissió o per adopció-, com a camí (necessari) per a concretar la nostra vocació cristiana.

La consciència creixent que advertim, a distints nivells, de la condició vivencial de les minories constitueix en el nostre temps -continua el Papa- un signe d'esperança certa per a les noves generacions i per a les aspiracions d'aquests grups minoritaris. En efecte, el respecte vers ells és considerat, en certa manera, la clau de volta per a una harmoniosa convivència social i indicador de maduresa civil assolida per un país i per les seves institucions: ''En una societat realment democràtica, garantir la participació de les minories en la vida pública és signe d'un elevat progrés civil, i això redunda en honor d'aquelles nacions en les quals és garantida a tots els ciutadans una tal participació en un clima de veritable llibertat''.

Des d'una perspectiva pastoral, després de tot el que s'ha dit, el fet de no atorgar suport a actituds que divideixen suposa una gran prudència i fermesa, que només s'aconsegueixen dins el marc d'un enfocament global salvífic. Però pel fet de tractar-se de qüestions que de manera habitual són viscudes visceralment, tota posició concreta d'afavorir els drets d'una cultura minoritària comportarà ordinàriament reaccions negatives de la cultura majoritària. Esdevenen del tot necessàries una caritat justa o una justícia amarada de caritat, que reclama prudència i fortalesa. D'altra banda, abstenir-se sempre -passivitat- en qualsevol direcció, per tal de no crear conflictes, és -a més d'injust- imprudent i signe de covardia, i pot generar uns efectes desoladors en un futur no molt llunyà. Cal, per tant, defensar els drets i exigir els deures de tots els implicats (minories, nacions, estats), amb les adequades dosis de prudència, justícia i fortalesa.

Publicat en www.e-cristians.net el 09/01/2003

tornar a documents