HOMILIA DE LA SEUA SANTEDAT BENET XVI
SANTA MISSA

IMPOSICIÓ DEL PAL·LI
I LLIURAMENT DE L'ANELL DEL PESCADOR
EN EL SOLEMNE INICI DEL MINISTERI PETRÍ
DEL BISBE DE ROMA


Plaça de Sant Pere , Roma
Diumenge 24 d'abril del 2005


Senyors Cardenals,
venerables Germans en l'episcopat i en el sacerdoci,
distingides Autoritats i Membres del Cos diplomàtic,
estimats Germans i Germanes


Per tres vegades ens ha acompanyat en estos dies tan intensos el cant de les lletanies dels sants: durant els funerals del nostre Sant Pare Joan Pau II; amb ocasió de l'entrada dels Cardenals en Conclave, i també hui, quan les hem cantat novament amb la invocació: El teu illum adiuva, assisteix al nou successor de Sant Pere. He sentit este cant orant cada vegada d'una manera completament singular, com un gran consol. Com ens hem sentit abandonats després de la defunció de Joan Pau II! El Papa que durant 26 anys ha sigut el nostre pastor i guia en el camí a través dels nostres temps. Ell va creuar el llindar cap a l'altra vida, entrant en el misteri de Déu. Però no va donar este pas en solitari. Qui creu, mai està sol; no ho està en la vida ni tampoc en la mort. En aquells moments hem pogut invocar els sants de tots els segles, amics seus, germans seus en la fe, sabent que serien el seguici vivent que l'acompanyaria en el més enllà, fins a la glòria de Déu. Nosaltres sabíem que allí s'esperava la seua arribada. Ara sabem que ell està entre els seus i es troba realment en sa casa. Hem sigut consolats de nou realitzant la solemne entrada en conclave per a triar a què Déu havia triat. Com podíem reconéixer el seu nom? Com 115 Bisbes, procedents de totes les cultures i països, podien trobar aquell a qui Déu volia atorgar la missió de lligar i deslligar? Una vegada més, ho sabíem; sabíem que no estem sols, que estem envoltats, guiats i conduïts pels amics de Déu. I ara, en este moment, jo, dèbil serf de Déu, he d'assumir esta comesa inaudita, que supera realment tota capacitat humana. Com puc fer-ho? Com seré capaç de dur-ho a terme? Tots vosaltres, benvolguts amics, acabeu d'invocar a tota la multitud dels sants, representada per alguns dels grans noms de la història que Déu texeix amb els hòmens. D'esta manera, també en mi es revifa esta consciència: no estic sol. No he de portar jo sol el que, en realitat, mai podria suportar jo sol. La multitud dels sants de Déu em protegeix, em sosté i em condueix. I m'acompanyen, benvolguts amics, la vostra indulgència, el vostre amor, la vostra fe i la vostra esperança. En efecte, a la comunitat dels sants no pertanyen només les grans figures que ens han precedit i els noms de les quals coneixem. Tot nosaltres som la comunitat dels sants; nosaltres, batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; nosaltres, que vivim del do de la carn i la sang de Crist, per mitjà del qual vol transformar-nos i fer-nos semblants a si mateix. Sí, l'Església és viva; esta és la meravellosa experiència d'estos dies. Precisament en els tristos dies de la malaltia i la mort del Papa, quelcom s'ha manifestat de manera meravellosa davant dels nostres ulls: que l'Església és viva. I l'Església és jove. Ella porta en si mateixa el futur del món i, per tant, indica també a cada un de nosaltres la via cap al futur. L'Església és viva i nosaltres ho veiem: experimentem l'alegria que el Ressuscitat ha promés als seus. L'Església és viva; és viva perquè Crist és viu, perquè ell ha ressuscitat veritablement. En el dolor que apareixia en el rostre del Sant Pare en els dies de Pasqua, hem contemplat el misteri de la passió de Crist i tocat al mateix temps les seues ferides. Però en tots estos dies també hem pogut tocar, en un sentit profund, el Ressuscitat. Hem pogut experimentar l'alegria que ell ha promés, després d'un breu temps de foscor, com a fruit de la seua resurrecció.

L'Església és viva: d'esta manera salude amb gran goig i gratitud a tots vosaltres que esteu ací reunits, venerables Germans Cardenals i Bisbes, estimats sacerdots, diaques, agents de pastoral i catequistes. Vos salude a vosaltres, religiosos i religioses, testimonis de la presència transfiguradora de Déu. Vos salude a vosaltres, fidels laics, immersos en el gran camp de la construcció del Regne de Déu que s'expandeix en el món, en qualsevol manifestació de la vida. La salutació s'ompli d'afecte en dirigir-ho també a tots els que, renascuts en el sagrament del Baptisme, encara no estan en plena comunió amb nosaltres; i a vosaltres, germans del poble hebreu, a què estem estretament units per un gran patrimoni espiritual comú, que fonamenta les seues arrels en les irrevocables promeses de Déu. Pense, en fi –quasi com una ona que s'expandeix– en tots els hòmens del nostre temps, creient i no creients.

Benvolguts amics! En este moment no necessite presentar un programa de govern. Algun tret del que considere la meua tasca, l'he pogut exposar ja en el meu missatge del dimecres, 20 d'abril; no faltaran altres ocasions per a fer-ho. El meu verdader programa de govern és no fer la meua voluntat, no seguir les meues pròpies idees, sinó de posar-me, junt amb tota l'Església, a l'escolta de la paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per Ell, de tal manera que siga ell mateix qui conduïsca l'Església en esta hora de la nostra història. En lloc d'exposar un programa, desitjaria més bé intentar comentar simplement els dos signes amb què es representa litúrgicament l'inici del Ministeri petrí; d'altra banda, ambdós signes reflecteixen també exactament el que s'ha proclamat en les lectures de hui.

El primer signe és el pal·li, teixit de llana pura, que se'm posa sobre els muscles. Este signe antiquíssim, que els Bisbes de Roma porten des del segle IV, pot ser considerat com una imatge del jou de Crist, que el Bisbe d'esta ciutat, el Serf dels Serfs de Déu, pren sobre els seus muscles. El jou de Déu és la voluntat de Déu que nosaltres acollim. I esta voluntat no és un pes exterior, que ens oprimeix i ens priva de la llibertat. Conéixer el que Déu vol, conéixer quina és la via de la vida, era l'alegria d'Israel, el seu gran privilegi. Esta és també la nostra alegria: la voluntat de Déu, en compte d'allunyar-nos de la nostra pròpia identitat, ens purifica –potser a vegades de manera dolorosa– i ens fa tornar d'esta manera a nosaltres mateixos. I així, no el servim només a Ell, sinó també a la salvació de tot el món, de tota la història. En realitat, el simbolisme del Pal·li és més concret encara: la llana de corder representa l'ovella perduda, malalta o dèbil, que el pastor porta a costes per a conduir-la a les aigües de la vida. La paràbola de l'ovella perduda, que el pastor busca en el desert, va ser per als Pares de l'Església una imatge del misteri de Crist i de l'Església. La humanitat –tots nosaltres– és l'ovella esgarriada en el desert que ja no pot trobar la senda. El Fill de Déu no consent que això s'esdevinga; no pot abandonar la humanitat a una situació tan miserable. S'alça en peu, abandona la glòria del cel, per a anar a la recerca de l'ovella i anar després d'ella, inclús fins a la creu. La posa sobre els seus muscles, carrega amb la nostra humanitat, ens porta a nosaltres mateixos, perquè Ell és el bon pastor, que ofereix la seua vida per les ovelles. El Pal·li indica primerament que Crist ens porta a tots nosaltres. Però, al mateix temps, ens invita a portar-nos mútuament els uns als altres. Es converteix així en el símbol de la missió del pastor de què parlen la segona lectura i l'Evangeli de hui. La santa inquietud de Crist ha d'animar al pastor: no és indiferent per a ell que moltes persones vaguen pel desert. I hi ha moltes formes de desert: el desert de la pobresa, el desert de la fam i de la set; el desert de l'abandó, de la soledat, de l'amor trencat. Existeix també el desert de la foscor de Déu, del buit de les ànimes que ja no tenen consciència de la dignitat i del destí de l'home. Els deserts exteriors es multipliquen en el món, perquè s'han estés els deserts interiors. Per això, els tresors de la terra ja no estan al servici del cultiu del jardí de Déu, en el que tots puguen viure, sinó subjugats al poder de l'explotació i la destrucció. L'Església en el seu conjunt, així com els seus Pastors, han de posar-se en camí com a Crist per a rescatar els hòmens del desert i conduir-los al lloc de la vida, cap a l'amistat amb el Fill de Déu, cap Aquell que ens dóna la vida, i la vida en plenitud. El símbol del corder té encara un altre aspecte. Era costum en l'antic Orient que els reis s'anomenaren a si mateixos pastors del seu poble. Era una imatge del seu poder, una imatge cínica: per a ells, els pobles eren com a ovelles de què el pastor podia disposar al seu grat. Al contrari, el pastor de tots els hòmens, el Déu viu, s'ha fet ell mateix corder, s'ha posat de la part dels corders, dels que són xafats i sacrificats. Precisament així es revela Ell com el verdader pastor: “Jo sóc el bon pastor [...]. Jo done la meua vida per les ovelles”, diu Jesús de si mateix (Jn 10, 14s.). No és el poder el que redimeix, sinó l'amor. Este és el distintiu de Déu: Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrara més fort! Que actuara durament, derrotara el mal i creara un món millor. Totes les ideologies del poder es justifiquen així, justifiquen la destrucció del que s'oposaria al progrés i a l'alliberament de la humanitat. Nosaltres sofrim per la paciència de Déu. I, no obstant, tots necessitem la seua paciència. El Déu, que s'ha fet anyell, ens diu que el món se salva pel Crucificat i no pels crucificadors. El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels hòmens.

Una de les característiques fonamentals del pastor ha de ser amar els hòmens que li han sigut confiats, tal com ama Crist, al servici dels quals està. “Pastura les meues ovelles”, diu Crist a Pere, i també a mi, en este moment. Pasturar vol dir amar, i amar vol dir també estar disposats a patir. Amar significa donar el verdader bé a les ovelles, l'aliment de la veritat de Déu, de la paraula de Déu; l'aliment de la seua presència, que ell ens dóna en el Santíssim Sagrament. Benvolguts amics, en este moment només puc dir: pregueu per mi, perquè aprenga a amar cada vegada més el Senyor. Pregueu per mi, perquè aprenga a estimar cada vegada més el seu ramat, vosaltres, la Santa Església, cadascú de vosaltres, tant personal com comunitàriament. Pregueu per mi, perquè, per por, no fuja davant dels llops. Preguem uns per altres perquè siga el Senyor qui ens porte i nosaltres aprenguem a emportar-nos els uns als altres.

El segon signe amb el qual la litúrgia de hui representa el començament del Ministeri petrí és el llirament de l'anell del pescador. La crida de Pere a ser pastor, que hem sentit en l'Evangeli, ve després de la narració d'una pesca abundant; després d'una nit en què van tirar les xàrxies sense èxit, els deixebles van veure en la vora al Senyor ressuscitat. Ell els mana tornar a calar la xàexia per a pescar una altra vegada, i heus ací que la xàrxia s'ompli tant que no tenien forces per a traure-la; hi havia 153 peixos grans i, “encara que eren tants, no es va trencar la xàrxia” (Jn 21, 11). Este relat al final del camí terrenal de Jesús amb els seus deixebles, es correspon amb un del principi: tampoc llavors els deixebles havien pescat res durant tota la nit; també llavors Jesús va invitar Simó a remar mar endins. I Simó, que encara no s'anomenava Pere, va donar aquella admirable resposta: “Mestre, per la vostra paraula calaré les xàrxies”. Se li va confiar llavors la missió: “No tingues por, d'ara en avant seràs pescador d'hòmens” (Lc 5, 1.11). També hui es diu a l'Església i als successors dels apòstols que s'endinsen en el mar de la història i tiren les xàrxies, per a conquistar els hòmens per a l'Evangeli, per a Déu, per a Crist, per a la vida veritable. Els Pares han dedicat també un comentari molt particular a esta tasca singular. Diuen així: per al peix, creat per a viure en l'aigua, resulta mortal traure-ho del mar. Se li priva del seu element vital per a convertir-ho en aliment de l'home. Però en la missió del pescador d'hòmens ocorre el contrari. Els hòmens vivim alienats, en les aigües salades del patiment i de la mort; en un mar de foscor, sense llum. La xàrxia de l'Evangeli ens rescata de les aigües de la mort i ens porta a la resplendor de la llum de Déu, en la vida veritable. Així és, efectivament: en la missió de pescador d'hòmens, seguint Crist, cal traure els hòmens del mar salat per totes les alienacions i portar-ho a la terra de la vida, a la llum de Déu. Així és, en veritat: nosaltres existim per a ensenyar Déu als hòmens. I únicament on es veu Déu, comença realment la vida. Només quan trobem en Crist al Déu viu, coneixem el que és la vida. No som el producte casual i sense sentit de l'evolució. Cada un de nosaltres és el fruit d'un pensament de Déu. Cada un de nosaltres és estimat, cada u és amat, cada u és necessari. Res hi ha més bell que haver sigut aconseguits, sorpresos, per l'Evangeli, per Crist. No hi ha res més bell que conéixer-lo i comunicar als altres la seua amistat. La tasca del pastor, del pescador d'hòmens, pot semblar a voltes onerosa. Però és gojosa i gran, perquè en definitiva és un servici a l'alegria, a l'alegria de Déu que vol fer la seua entrada en el món.

Volguera ara destacar encara una cosa: tant en la imatge del pastor com en la del pescador, emergeix de manera molt explícita la crida a la unitat. “Tinc , a més, altres ovelles que no són d'aquest ramat; també a eixes les he de portar, i escoltaran la meua veu i hi haurà un sol ramat, un sol Pastor” (Jn 10, 16), diu Jesús al final del discurs del bon pastor. I el relat dels 153 peixos grans acaba amb la gojosa constatació: “I encara que eren tants, no es va trencar la xarxa” (Jn 21, 11). Ai de mi, Senyor amat! ara la xarxa s'ha trencat, voldríem dir dolorits. Però no, no hem d'estar tristos! Alegrem-nos per la vostra promesa que no defrauda i fem tot el que es puga per a recórrer el camí cap a la unitat que vós heu promés. Fem memòria d'ella en l'oració al Senyor, com a captaires; sí, Senyor, recordeu-vosdel que vau prometre. Feu que siguem un sol pastor i un sol ramat! No permeteu que es trenque la vostra xarxa i ajudeu-nos a ser servidors de la unitat!

En este moment el meu record torna al 22 d'octubre de 1978, quan el Papa Joan Pau II va iniciar el seu ministeri ací en la Plaça de Sant Pere. Encara, i contínuament, ressonen en les meues orelles les seues paraules de llavors: “No temeu! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist!” El Papa parlava als forts, als poderosos del món, els quals tenien por que Crist poguera llevar-los quelcom del seu poder, si l'hagueren deixat entrar i hagueren concedit la llibertat a la fe. Sí, ell certament els hauria llevat alguna cosa: el domini de la corrupció, del trencament del dret i de l'arbitrarietat. Però no els hauria llevat res del que pertany a la llibertat de l'home, a la seua dignitat, a l'edificació d'una societat justa. A més, el Papa parlava a tots els hòmens, sobretot als jóvens. Potser no tenim tots d'alguna manera por –si deixem entrar a Crist totalment dins de nosaltres, si ens obrim totalment a ell–, por que ell puga llevar-nos quelcom de la nostra vida? Potser no tenim por de renunciar a quelcom gran, únic, que fa la vida més bella? No correm el risc de trobar-nos després en l'angoixa i veure'ns privats de la llibertat? I encara el Papa volia dir: no! qui deixa entrar a Crist no perd res, res –absolutament res– del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb esta amistat s'obrin les portes de la vida. Només amb esta amistat s'obrin realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb esta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera. Així, hui, jo volguera, amb gran força i gran convicció, a partir de l'experiència d'una llarga vida personal, dir a tots vosaltres, estimats jóvens: No tingueu por de Crist! Ell no lleva res, i ho dóna tot. Qui es dóna a ell, rep el cent per u. Sí, obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist, i trobareu la veritable vida. Amén.

tornar a documents