La renovació de la cultura bretona,
un repte per a l'església

Josep A. Comes

Publicat a Cresol, nº 46 abril 2004

Heus ací, extensos fragments literals de la carta pastoral de ['actual bisbe de Vannes, la ciutat del sepulcre de sant Vicent Ferrer. Podeu llegir-la completa en Documents d'Església núm. 822 (gener 2004). Vos invite a substituir les paraules bretó, francés, Bretanya, per valencià, castellà i País Valencià. He estat temptat de fer-ho jo mateix, com també de substituir els referents bretons pels personatges, llocs, institucions, revistes i esdeveniments de la nostra terra. Crec, però, que és millor que ho faça cadascú. Així, d'una banda, respectarem el text original i, de l'altra, ens adonarem com l'anàlisi del bisbe bretó sembla un calc d'un aspecte fonamental de la història passada i actual del nostre país i de la nostra església i que si ens ho proposarem amb la voluntat de les diòcesis bretones, també la nostra actuació pastoral podria ser idèntica. En resum, una carta pastoral bretona que ben bé podria ser valenciana.


"A l'inici del tercer mil·lenni, sent un cert orgull de comptar-me entre aquells la llengua materna dels quals és el bretó. Com a tal, i com a bisbe d'una de les diòcesis de Bretanya, m'ha semblat oportú d'entrar en diàleg amb els hòmens i dones que estan vinculats a la cultura bretona hui, una cultura que ha de conservar tot el seu lloc en el context de la globalització en curs..."

Les nostres arrels

Santa Anna d'Auray"Els temps en què, a Bretanya, hi havia lligams estrets entre la fe cristiana i la cultura entesa en el sentit d'una manera de ser original al si d'una comunitat humana específica no són tan llunyans. Teníem les nostres maneres pròpies d'alimentar-nos, de vestir-nos, d'agrupar-nos, però també de parlar, de dansar, de pregar Déu, d'honorar els nostres morts. Aquest equilibri va ser qüestionat. Però comença a apuntar un nou impuls.

Fem memòria d'entrada, de la nostra història. L'Evangeli va ser proclamat a Nantes i a Rennes des del segle II per gal·loromans. Després, a partir del segle V, a la resta de l' Armòrica, per bretons vinguts d'Ultramanega, portats per llurs caps polítics i religiosos... Des dels orígens de Bretanya, la fe ha suscitat, a la punta occidental d'Europa, un patrimoni religiós original..., que ha evolucionat al llarg dels segles... Aquesta mateixa fe, en les regions on es parlava bretó i fins a mitjan segle xx, s'ha expressat en llengua bretona.

A propòsit d'aquesta llengua, mons. Graveran, aleshores bisbe de Quimpei i de Lleó, en visita ad límina apostolorum a Roma el 1847, sentí que el papa Pius IX li deia: "Conserveu, conserveu com la nineta dels ulls, aquesta vella llengua que guarda la nostra fe". Durant una vintena d'anys, de 1865 a 1884, aparegué un setmanari totalment en bretó... (que) abordava tots els problemes que podien interessar una població rural vinculada a la seua terra, a la seva fe catòlica, a la seua llengua, a la seua Església... La revista toma a aparéixer entre 1899 i 1943...però es preocupava més dels perills que ja amenaçaven la llengua, la fe i la identitat dels bretons. El mateix passava a les diòcesis de Saint-Brieuc i de Vannes...

La vinculació dels bisbes de Quimper, de Saint-Brieuc i de Vannes a la llengua bretona dura fins als anys posteriors a la segona guerra mundial. Entre les dues guerres, llevat de les nostres grans ciutats, el catecisme i la predicació es feien en bretó... La llengua bretona va ser sobretot emprada pel clergat per a una producció en gran part religiosa. A la nostra diòcesi es posa en marxa tot un equip: emprava el dialecte de Vannes, però treballava també per l'acostament i la unitat lingüística amb els altres dialectes. L'abbé Le Goff crea les eines (gramàtica, lèxics, exercicis) per a l'estudi de la llengua en els seminaris. Altres feren un recull de càntics bretons... En 1927 aparegué el missal llatí-bretó. Molts capellans foren autors intel·ligents de cants, cançons, altres traduïren obres d'altres països... Hui, el romiatge de Santa Anna d'Auray conserva amplament la seua tonalitat bretona. El 26 de juliol de 1954, el cardenal arquebisbe de Reunes, envoltat dels bisbes de les quatre altres diòcesis bretones, consagra Bretanya a Maria Immaculada... Entre els nostres compatriotes, hòmens com René de Chateaubriand, els germans Lamenais, el pare Lebret, estaven sempre orgullosos de dir-se catòlics i bretons... Un lligam molt fort, doncs, ha existit sempre entre el fet de ser bretó i d'afirmar-se catòlic. Aquest lligam constituïa un element de la nostra identitat i la llengua jugava un paper important en aquest binomi. En feia el lligam".

 

La brusca ruptura dels anys 50

"Una ruptura sobtada es produí els anys 50, fins i tot si el problema es comença a plantejar des del final del segle XIX amb l'ensenyament del francés a totes les escales i, després, amb la prohibició -sota pena de càstig- de parlar-hi bretó... La llengua bretona, es pensa, no podia ser sinó un obstacle a l'èxit social, tan fort era el sentiment de vergonya. Hi hagué una frenada de la transmissió de la llengua en moltes famílies, cosa que provocà profunds canvis en la pràctica pastoral de les nostres diòcesis...

D'altra banda, ¿això no ha estat conscientment volgut per un cert nombre de partidaris d'una República una, indivisible i laica, fins en la seua llengua? La mort del bretó havia estat programada feia temps. Una de les declaracions més clares en aquest sentit remunta al 19 de juliol de 1925. Aquell dia, Anatole de Monzie, inaugurava el pavelló de Bretanya a l'Exposició Universal. Era ministre de la Instrucció Pública i, com a tal, afirma: "Per la unitat lingüística de França, la llengua bretona ha de desaparéixer". En una línia hi havia resumida tota una doctrina: la d'un Estat centralitzat i unitari al qual repugnava la diversitat lingüística i cultural de les seues regions i que només volia reconéixer una llengua com a ciment unificador.

Després, altres hòmens polítics no deixaren de recordar aquesta exclusió en nom d'un dogmatisme que semblava, almenys als nostres dies, rígid i sobrepassat. En tot cas, la majoria dels mestres, tant els de l'escola pública com els de l'escola catòlica, entraren en el joc del poder central, sense fer-se gaire preguntes sembla.

Les nostres esglésies diocesanes s'hagueren d'adaptar a aquesta nova realitat. Hom cessa, doncs, de catequitzar i de predicar en bretó, fins i tot allí on la necessitat no s'imposava. No s'utilitza aquesta llengua més que per intermitència, en alguns santuaris privilegiats, en ocasió de certes romiatges... o de pelegrinatges... Quant als joves preveres d'aquesta época, no dominaven gaire o gens el bretó, perquè no hi havien estat preparats a la família o al seminari.

Durant aquests anys de prova, militants de la cultura bretona continuaren el treball de tot cor, no sense algunes incomprensions. Associacions antigues o noves van reagrupar les energies, van llançar projectes la pertinència dels quals és hui reconeguda. En aquesta dinàmica van ser actius preveres, religioses i laics... A més d'haver salvat un patrimoni inestimable, tot això ha permés a la cultura bretona d'emergir al si d'una societat urbanitzada, transformada. Hi havia marcades pistes de futur".

Un esclat inesperat

"S'ha produït un desvetllament de la cultura i de la identitat bretones. Podem datar-lo dels anys 60, bé que esdevingué més vigorós en els anys 70. La imatge de Bretanya és altra vegada forta i és un signe positiu: un poble que és orgullós de la seua identitat (després d'haver-se'n avergonyit durant almenys dos segles) és capaç de crear, d'afrontar el futur amb confiança i determinació... La identitat bretona no afebleix la identitat francesa ni la identitat europea o mundial, ben al contrari... L'esclat de la cultura bretona es manifesta de diverses maneres. D'uns 25 anys ençà... el nombre de músics, de grups d'aficionats, de professionals, de compositors, d'editors de discs en bretó és cada vegada més important. L'expressió musical i lingüística és present als mitjans de comunicació... Es fa un treball considerable en matèria d'edició i de difusió de la literatura bretona, en matèria també d'emissions de ràdio i de televisió (ha nascut la TV bretona).

El capital de la llengua mereix un esment particular en la seua qualitat de sòcol d'una cultura. ¿No diu un vell adagi "sense llengua bretona no hi ha Bretanya"? Sens dubte, el francés és el nostre mode més estés de comunicació. Tot amb tot, més de 300 mil bretons o bretones poden també fer ús de llur llenguatge específic. El bretó resisteix, però en condicions totalment noves en el pla de la seua història. La llengua bretona, en endavant, és objecte, cada vegada més, d'un voluntariat. La gent s'expressa en bretó perquè n'ha fet una opció; una opció que prové d'una trajectòria deliberada i a vegades militant de la qual no podem sinó prendre acta. En 1951 la llei Deixonne admeté ver primera vegada l'ensenyament facultatiu del bretó...Els infants l'aprenen ara a les escoles Diwan o en les bilingües públiques o privades. Els joves preparen llicenciatures, masters, doctorats en bretó. Els adults segueixen cursos vespertins, sovint sostinguts pels Ajuntaments. El bilingüísme, des de la més tendra edat és -diuen- una bona preparació per a l'aprenentatge de llengües estrangeres, com ho subratlla una resolució de la UNESCO... És una riquesa que cal protegir quan es preveu l'amenaça d'una uniformització lingüística a escala planetària... Amb la desaparició d'una llengua, desapareix una part de la humanitat... De tot això i d'altres exemples que podríem notar, podem concloure que hi ha a Bretanya un fort sentiment d'identitat regional, un fort arrelament a la cultura bretona i, en particular, a la llengua dels nostres pares, una mena de voluntat històrica de guardar el nostre ésser".



L'Església interpel·lada

l'Església de Vannes"D'una quarantena d'anys ençà, un borbolleig de la cultura bretona és, doncs, perceptible. L'Església no pot quedar-hi indiferent o insensible després d'un temps de silenci que ha pogut engendrar en alguns la decepció...El decret Ad gentes sobre l'activitat missionera de l'Església invita aquesta a fer un gran cas del patrimoni, de les llengües, dels costums dels pobles als quals s'adreça... El que diu la constitució Gaudium et spes va en el mateix sentit... Hi ha certament lloc sota la capa del sol ver a la llengua bretona... Els nostres avantpassats van cantar i pregar en bretó, nosaltres podem creure legítim fer el mateix. En aquest esperit, la transmissió de la fe pot fer-se al mateix temps que la de la llengua. En diverses ocasions, des de l'inici del seu pontificat el papa Joan Pau II ha abordat el problema de les cultures minoritàries. En el missatge de l'1 de gener de 1989..., en el document de 2001 adreçat a les esglésies d'Oceania..., en l'encíclica Slavorum Apostoli..., en l'exhortació apostòlica Ecclesia in Europa...

L'Església que és a Vannes no pot sinó desitjar el manteniment i l'enriquiment de la cultura bretona. Molts dels seus fills i filles ja són presents i actius en els grups o moviments que asseguren el seu dinamisme. Jo els encoratge a perseverar.



Invite tots els serveis de l'Església de Vannes a tenir en compte aquestes qüestions -noves per a molts d'entre nosaltres-, a reflexionar-hi seriosament i a cercar solucions valides. Moltes coses són possibles quan són viscudes en un clima d'acolliment i de diàleg.

En particular, els preveres i diaques de les parròquies, els consells pastorals, els equips litúrgics, les corals, vetllaran ver donar a la llengua i a la cultura bretones el lloc que els pertoca en cerimònies religioses: oficis dominicals, baptismes, exéquies, casaments...

Demane també a l'Escola catòlica d'accentuar el seu esforç, de continuar prenent les mesures útils per permetre a tots els infants i els joves de les escoles, col·legis i liceus que ho desitgen de poder accedir a aquesta llengua i a aquesta cultura, emprant les possibilitats ofertes pels reglaments i creant-ne altres si cal...

En el camp de la comunicació, hom vetllarà per afavorir la difusió de certs programes de llengua bretona... Per què en els diaris parroquials de la regió bretona no hi hauria una crònica regular en llengua bretona, a exemple del que existeix actualment en tal o tal altra parròquia?

Molts bretons d'aquí o d'altres llocs estan buscant les arrels... També són molts els qui treballen en la conservació i en l'enriquiment del patrimoni cristià de Bretanya: llengua bretona litúrgica o literària, catequesi en llengua bretona, estudi de les tradicions cristianes cèltiques, traducció de la Bíblia i dels principals documents de l'Església, música i cants... Es percep un nou impuls...

Per la seua part, la Comissió pastoral per al bretó continua el seu esforç; en el camp de la litúrgia, de la catequesi... El seus membres estan disposats a ajudar-vos en la vostra tasca. La nostra Església diocesana està en marxa. L'encoratge a anar endavant. Acabaré citant els darrers versos del poema "Fiat" que Yann- Ber Kalloc's escriví en bretó en 1912:

"Fe dels meus avis, torxa beneïda,
estel que em guies enllà del vent,
m'has conduït fins a aquest dia,
brilla al meu front fins l'últim moment"

Vannes, 10 de setembre de 2003
François-Mathurin Gourvès, bisbe de Vannes

tornar a documents