Per una
autèntica Església valenciana
Pel seu interés publiquem íntegra la intervenció de Juli
Ciges a la taula rodona “Vaticà, Estat i Nacions”, celebrada el 28 de
juny de 2006 a València, pocs dies abans de l’arribada a la ciutat del
papa Benet XVI. Aquest acte va ser organitzat per Acció Cultural del
País Valencià, i comptà amb la participació de Josep
Dalmau, Rector de Galifa (Vallés Occidental), Féix Placer, professor
de Teologia de Vitoria (País Basc) i l’autor de la intervenció
que reproduïm, Rector de la Parròquia de Vera (Alboraia, L’Horta)
i membre del Grup de Rectors del Dissabte, tots moderats per Emili Marín,
capellà i director de la revista Saó
Conscients,
els organitzadors d'aquesta taula, del desert que trobem al nostre País
Valencià al voltant de la implicació de l'Església oficial
valenciana en la nostra llengua i cultura, m'han demanat de centrar la meua
intervenció en els xicotets oasis que, malgrat tot, s'hi donen i fan
possible la percepció que realment existeix una Església encarnada
al nostre poble. Tanmateix m'agradaria començar assenyalant alguns punts
per tal d'adonar-nos de la gravetat de la situació i de la contradicció
en que viu l'Església oficial. N'és un gravíssim problema
que produeix escàndol i provoca autèntiques decepcions. Em referisc
a la contradicció entre la seua reflexió teològica (o els
principis de fe) i la seua organització.
Podem veure aquesta contradicció i incoherència si analitzem el
tema de les nacionalitats a l'Estat Espanyol i la resposta de l'Església
institució. Segons la reflexió teològica, l'Església
no és un ens abstracte o general. S'hi defineix com l'Assemblea d'homes
i dones encarnats en llocs ben concrets que, per la fe, formen comunitats fraternals
i s'uneixen en eixa mateixa fe a les altres comunitats que existeixen de llarg
a llarg de la terra. L'Església, doncs, és sempre local (particular)
i està unida a les altres Esglésies locals per tal de formar l'Església
universal, la qual subsisteix, es concreta, en cadascuna de les Esglésies
particulars.
D'aquesta manera, des del Nou Testament, quan es parla de l'Església,
es fa sempre referència a les Esglésies particulars: l'Església
d'Efes, la de Roma ... (Cfr. Ef.1,1; Rm 1,7;1 Co 1,2; Ga 1,2; FI1,1; 1Te, Ap
5,11). Avui: la de València o la de Barcelona, Bilbao, Madrid, etc. A
cada lloc concret l'Església s'encarna, existeix, però cap d'ells
no l'esgota. Això vol dir que, si l'Església no s'encarna al nostre
Poble, no compleix la seua essència. Si ella vol viure i ser tal, ha
d'identificar-se amb la cultura, la llengua i el poble del qual és Església.
Tanmateix això no succeïx en la pràctica organitzativa i
real. L'Església s'organitza com a Estat Vaticà i fa l'efecte
que només ell és l'Església. El Vaticà reconeix
les Assemblees Episcopals dels Estats, però es resisteix a reconéixer
les Assemblees Episcopals territorials que hi existeixen.
Cada Església local o particular és autonoma, segons el que hem
dit, però orgànicament s'imposa un model estatal en el funcionament,
la llengua, la litúrgia, etc., amb la qual cosa -ioh contradicció!-
la particularitat de cada Església s'anul·la i l'Església
es converteix doncs en un element unificador de l'Estat. Així es pot
comprendre la recent pretensió dels bisbes conservadors de declarar la
unitat d'Espanya com a principi moral (quina broma!). Sofrim aquesta situació
en el nostre País des de fa molt de temps i jo I'he viscuda de manera
paradigmàtica. L'exemple de la meua vida pot ¡l·luminar-la.
Fins els 27 anys (és dir, fins l'any 1974) jo no vaig prendre consciència
que vivia en un País, amb la pròpia identitat i cultura, llengua
i història. Sóc d'un poble castellanoparlant (Anna) i als tretze
anys entrí al Seminari S'hi feia tot en castellà i s'hi prohibia
als seminaristes parlar en valencià. La meua estructura mental i el meu
mode d'expressió (món simbòlic idiomàtic) foren
construïts en castellà o, per més inri, en espanyol
-com es deia i s'inculcava. Existia un poble, el valencià, però
es considerava -i encara avui- com a província d'Espanya. L'Església
a València no feia servir per a res el valencià, excepte en els
moments folklòrics en que es cantava l'Himne a la Mare de Déu
o també, en la Missa d'Infants, la típica cançó
"Al matí cap al llevant" (No obstant això, és
important assenyalar que el poble seguia composant goigs, himnes i càntics
a la Mare de Déu i sants en valencià. És impressionant
la quantitat d'aquesta matèria que es troba enlloc). La realitat d'una
Església d'esquenes o no encarnada en la cultura i llengua del País
Valencià, ens ve de lluny. En 2007 commemorarem els 300 anys des que
l'Arquebisbe Mayoral féu un Decret en el qual ordenava que tots els llibres
dels arxius parroquials s'escrigueren en castellà. Amb la qual cosa donava
valor jurídic dins l'Església al Decret de Nova Planta.
Dels vint-i-dos arquebisbes que el Vaticà ha anomenat per a presidir
la seu de València en aquests 300 anys, només dos han estat valencians:
el franciscà de Penàguila Joaquín Company (de 1800-1813)
i el cardenal Enrique Reig i Casanova (1920-1923). Tota la resta dels arquebisbes
ha estat de l'Espanya castellana excepte el mallorquí (encara que fora
resident a Madrid) Miguel Roca (de 1978-1992). L'Església era a València,
però era considerada i tractada, per part del Vaticà i de l'Estat
Espanyol, com a castellana, sense tenir en compte les seues pròpies peculiaritats
culturals i lingüístiques. Per això no calia que els seus
pastors sabérem valencià. El principi d'encarnació no es
realitzava i el distintiu de ser Església local era només nominatiu,
però no es feia pràctica real. I continuem així.
Fa 32 anys, quan vaig començar el ministeri sacerdotal, me'n vaig adonar
de la gravetat de la situació i em vaig estremir en comprovar que l'Església
era còmplice en potenciar un esquema mental pervers i destructor de la
identitat del nostre poble, per suposar en la pràctica una desvalorització
de la pròpia llengua i autoestima dels valencians. I L'esquema funcionava
a la perfecció. El poble parlava valenciÀ (llengua popular) però
quan havia de dirigir-se a l'oficial, a l'autoritat, al Senyor, havia de fer-lo
en la llengua "culta" i "en cristià" -com es deia;
és dir, en castellà. Em va impactar fortament i fins i tot em
va escandalitzar que la gent se saludava i parlava en valencià fins a
la porta de l'església i, en entrar al temple, havia de dirigir-se al
Senyor (pregar i cantar) en castellà.
I aquesta situació continua igual malgrat els canvis ocorreguts, les
reivindicacions del nostre poble per la seua lLengua i cultura, i l'Estat de
les Autonomies. (El dissabte 24 de juny estiguí a la Seu de València
en l'ordenació de nou sacerdots. La Celebració durà dues
hores i mitja i no es feu res en valencià. Només en acabar es
cantà l'Himne a la Mare de Déu. Avui a l'Església valenciana,
com tot el món ho sap, no hi ha res a nivell oficial per a corregir aquesta
agressió, aquesta falta de sensibilitat de què estem parlant.
Ni materials litúrgics per a celebrar, predicar i ensenyar en valencià,
ni tampoc mitjans oferts al clergat i al poble per a la inculturació.
Res. I a més, es troba molta resistència quan es vol fer alguna
cosa en valencià. Si ú vol treballar i fer servir el valencià
en la vida de l'Església, ha de recórrer a Barcelona per tal de
buscar càntics i materials pastorals i litúrgics, perquè
ací no tenim res. Aquest és el panorama. L'esquema oficial funciona
com si només existís la dualitat Vaticà-Estat Espanyol.
L'altre component al qual fa referencia el títol d'aquesta taula rodona
(el terme nacionalitat) no existeix, encara que els documents oficials de l'Església
insisteixen en la necessitat de la inculturació en la llengua i cultura
de cada poble.
Tanmateix i malgrat aquest desert, al nostre poble hi ha oasis de resistència
que mantenen viu a l'Església el record que som un País ben definit.
Són realitats que han nascut a la base de l'Església i es mantenen
amb I'esforç; i la tenacitat de molts creients. Elles són referents
per a molts d'allò que significa encamació al nostre poble i compromís
per la seua cultura i llengua i per la dignificació de la litúrgia
i la pastoral en valencià. Encara que aquestes realitats dels creients
de la base eclesial són senzilles, són contemplades sempre per
la jerarquia amb sospita i por.
Centrant-me en les més recents d'aquelles que encara perviuen i són
referent per a molts, assenyalaré les següents:
*
Publicacions:
• L'any 1974 s'edita el "Llibre del Poble de Déu" de Pere Riutort.
És pròpiament el llibre de textos litúrgics oficials del
País Valencià i el fan servir els sacerdots i parròquies
que celebren en valencià normatiu.
• La revista SAÓ, ben coneguda per tothom i el director de la qual, Emili
Marín, modera aquesta taula rodona. Des de fa uns 30 anys esta potenciant
el diàleg entre cultura i fe i, amb els seus articles en la nostra llengua,
és referent per a molts de profunda i seriosa reflexió.
• Les actes del Fòrum "Cristianisme i món d'avui". Des
de fa 18 anys, es publica, majoritàriament en valencià, tot el
desenvolupament del Fòrum.
• L'edició de la Bíblia valenciana, amb traducció interconfessional
publicada per SAÓ i el Bisbat de Castelló en 1996. És utilitzada
per molts grups cristians en les seues reunions, reflexions i celebracions.
• La revista Cresol de la Unió Apostòlica del Clero de la diòcesi
de València. Des de fa sis anys publica en valencià a major part
dels seus articles i arriba a més de sis-cents sacerdots diocesans.
• Una catequesi de Primera Comunió en tres cursos, els autors de la qual
són Conxa Ferri i Vicent Olmos. S'anomena "Catequesi, camí
de fe" i ha estat editada per SAÓ.
• Una altra obra de catequesi de la Comunió publicada en tres volums
a Alacant i editada per Paulines.
• L'edició que ha fet un grup de sacerdots de València i Castelló,
del Leccionari del Cicle B en valencià
• I molts fulls i revistes parroquials en valencià
*
Realitats i grups rellevants en l'actualitat:
• El "Grup de rectors del dissabte", del qual sóc membre i
coordinador. Procedeix deis antics grups de sacerdots "Assemblea de servei
pastoral" i "Grup de rectors en parròquies populars i obreres".
Aquest grup, composat per uns trenta rectors amb reunions mensuals, té
un ideari clar: l'amistat i solidaritat entre els membres del grup; l'opció
pel poble, el món obrer i els empobrits; una pastoral missionera i encarnada
al nostre poble i a la seua cultura (opció clara de país) i una
veu profètica per a il·luminar evangèlicament les realitats
de la vida. Portem més de trenta anys junts i, davant els esdeveniments
importants, elaborem documents, sempre en bilingüe. Ens consta que són
molt valorats dins i fora del nostre País.
• D'aquest grup sorgí, fa uns vint anys, la necessitat d'organitzar el
Fòrum "Cristianisme i món d'avui". Aquesta realitat
és una vertadera gràcia que tenim a València. Durant dos
dies, prop de set-centes persones ens reunim per tal de viure una autèntica
experiència d'Església valenciana. Al Fòrum s'utilitza
predominantment el valencià, tant en la litúrgia, com en moltes
ponències i en la major part dels actes i celebracions. Al Fòrum
s'adhereixen més de cent entitats, grups i comunitats cristianes, per
la qual cosa podem dir que es tracta d'una realitat de la base eclesial valenciana
que està fent palpable el protagonisme seglar i la llibertat profunda
d'esperit. El Fòrum pretén potenciar les intuicions alliberadores
del Vaticà II, l'encamació al nostre poble valencià (defensant
la seua llengua i la seua cultura), la solidaritat amb els empobrits pel sistema
i el compromís alliberador en la nostra societat. Ja estem en la dinovena
edició i, malgrat les dificultats i entrebancs d'uns i altres, ens mantenim
ferms i esperançats.
• Entre els i les assistents al Fòrum, ha sorgit la Coordinadora del
Nou d'Octubre, la qual organitza anualment la celebració cristiana del
Nou d'Octubre a una de les comarques del País Valencià. L'assistència
supera les dues-centes persones.
• Igualment, entre la gent que participa al Fòrum s'ha organitzat el
Grup de Dones Creients, que està començant a tenir molta incidència
en la nostra realitat.
•I, com no, les Comunitats Cristianes Populars que, al llarg de quasi trenta
anys, mantenen el seu compromís d'encarnació en el nostre poble,
reivindiquen l'Església del País i el protagonisme comunitari
i potencien l'opció pels pobres i exclosos.
S'estan produint moltes més realitats silencioses i senzilles, que mantenen
viu el desig que l'Església al nostre poble siga de veritat Església
a València. S'han d'assenyalar, especialment, els grups i sacerdots que,
en molts llocs de la nostra Diòcesi i malgrat tanta dificultat, fan la
litúrgia, o bona part d'ella, en valencià. El nostre esforç
i la nostra esperança continuen vius. Convençuts com ho estem
que l'Església ha d'encamar-se necessàriament al lloc on viu i
treballa, seguirem compromesos perquè a València es veja i senta
l'Església com una autèntica Església de València.
tornar
a documents