SIGNES PER A L'ESPERANÇA

Agustí Colomer

Article d'Agustí Colomer que recull el "Llibre blanc de l'ús del valencià II" de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, inserit a l'estudi sobre el valencià a les confessions religioses. El nostre portal, Esglésiavalenciana.org, és citat com a una d'eixes esperances a l'església valenciana, en l'àmbit de les noves tecnologies.

La importància de l’Església en la societat valenciana és evident. Malgrat el procés de secularització, la seua presència en la vida quotidiana és ben notable. Pensem, per exemple, en els centenars de milers de valencians que celebren l’Eucaristia dominical, en els xiquets que van a catequesi, en les classes de religió... Més enllà dels aspectes quantitatius, el fet religiós afecta esferes importants de la persona: els moments d’intimitat amb Déu, els sagraments que acompanyen les etapes de la nostra vida, les festes religioses que fan comunitat... El cristianisme, a més, és indeslligable de la nostra personalitat nacional: està present en la literatura, en l’art, en les institucions, en les festes... És ben significatiu que la nostra diada nacional, el 9 d’octubre, siga la festa que commemora la dedicació de la catedral de València.

És fàcil entendre, per tant, la transcendència sociolingüística de l’Església. Si apostara decididament per l’ús del valencià tindria una importància cabdal en la normalització de la llengua. Desgraciadament, no és així. La presència del valencià en l’Església deixa molt que desitjar. El Concili Vaticà II introduí l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia; però, en eixe moment de canvi, l’Església valenciana optà pel castellà. Passats quaranta anys del Concili, els nostres bisbes encara no han atés la proposta de textos litúrgics aprovada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el 2002. Una actitud que contradiu una de les constants del magisteri tradicional de l’Església: la inculturació de la fe, definida pel Papa Joan Pau II com “l’encarnació de l’evangeli en les cultures autòctones” (Slavorum Apostoli, 21).

El panorama, però, no és tan negre. Jo vull subratllar aquells signes que constaten la presència d’una fe viscuda en la llengua del país. Signes que obrin oportunitats a l’hora de normalitzar l’ús social del valencià i inculturar la fe en la vida de l’Església. I vaig a prendre com a referència temporal del meu comentari la data de publicació de l’anterior Llibre blanc de l’ús del valencià (1993),  per a analitzar els àmbits, en els quals, al meu parer, s’han fet avanços significatius en el diàleg entre fe i cultura. Passem a veure’ls.

La historiografia de temàtica cristiana i valencianista
En 1994, la revista de l’Abadia de Montserrat, Qüestions de vida cristiana, dedicava un monogràfic a “L’Església en la cultura valenciana”, en el qual se subratllaven les contribucions literàries més reeixides nascudes al recer del caliu eclesial. Tot un canvi en la mentalitat dominant en el valencianisme, que insistia en el judici negatiu del paper de l’Església emés per Joan Fuster en obres com ara Nosaltres els valencians.

Aquell monogràfic del número 171 de Questions de vida cristiana va tindre la seua importància. No és que abans de 1994 ningú no s’haguera desmarcat d’eixa inèrcia negativa, però el volum va tindre una especial transcendència tant pel lloc on es va publicar -una de les tribunes catòliques més prestigioses del nostre domini lingüístic- com per tractar-se d’una obra col·lectiva. S’hi parlava d’aspectes que havien passat desapercebuts: la narrativa i el teatre religiós de la postguerra; la poesia religiosa de Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Joan Valls; el paper dels laics en la creació de revistes valencianistes; les contribucions del clergat a la historiografia, la traducció de textos litúrgics, la catequesi, la poesia... Aquell número no fou una excepció sinó que propicià múltiples treballs posteriors sobre homilètica, litúrgia, catequesi, literatura, política, filosofia, pastoral... Podríem parlar, fins i tot, d’una escola que, del 94 ençà, insistix a rescatar els testimonis de fidelitat a la llengua nascuts al si de l’Església.

Els mitjans de comunicació
Saó, revista degana de la premsa en valencià (1976), s’ha consolidat en estos anys com una referència obligada en l’àmbit cultural valencià. A mitjan dels 90 contribuí a difondre molts dels estudis al·ludits en l’apartat anterior i assolí èxits de venda amb la Bíblia valenciana interconfessional. Posteriorment, la tasca editorial s’ha circumscrit a la revista i a la publicació esporàdica de llibres.

De diferent caire, però amb la mateixa inspiració cristiana, és la revista mensual Cresol, fundada en 1999 per la Unió Apostòlica del Clero de València. La publicació és bilingüe, amb predomini del valencià, arriba a totes les parròquies de la diòcesi de València i se centra en l’actualitat de l’Església diocesana i universal. Una de les seues constants és la sensibilitat respecte a la llengua i el seu recolzament decidit a la proposta de textos litúrgics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Podríem dir que Saó i Cresol són revistes complementàries; si la primera incidix més en els àmbits culturals i civils, la segona té més ressò entre la gent d’Església.

El repte del llibre religiós en valencià l’ha assumit l’editorial Denes, que ha creat enguany la col·lecció de literatura religiosa “Rent”, amb l’ànim de posar a l’abast del lector les obres més significatives de l’espiritualitat contemporània nascudes tant de la mà dels creadors valencians com dels estrangers. També cal fer menció de la publicació anual de les actes del fòrum “Cristianisme i món d’avui”, trobada creada en 1989 que congrega més de mig miler de persones en la línia d’obertura del Vaticà II i amb un esperit de respecte i foment a la llengua i cultura del poble valencià.

En el camp de les noves tecnologies cal anotar dos pàgines web de temàtica cristiana i valencianista: www.cristians.net i www.esglesiavalenciana.org, obra, respectivament, de la plataforma virtual Cristians pel valencianisme i de la Coordinadora de Col·lectius Cristians Valencians, entitat fundada en 1995 i organitzadora dels aplecs cristians valencianistes pel voltant del 9 d’octubre. Les dos pàgines aporten informacions i documents ben interessants. L’actualització de continguts, però, no és freqüent. A destacar també el blog www.lasoca.blogspot.com, reflexions diàries d’un cristià valencianista.

Les manifestacions religioses populars
Afortunadament les manifestacions religioses populars en valencià són abundants. Ací només vull posar de relleu la incidència dels cristians valencianistes en àmbits que eren privatius del catolicisme més tradicional. Crec que comença a produir-se un canvi d’actitud entre alguns cercles valencianistes –recelosos històricament davant tot el que fóra devocions populars- en percebre el potencial evangelitzador i valencianitzador que estes contenen. 

A tall d’exemple, faré menció de la Setmana Santa Marinera dels Poblats Marítims de València. La participació activa de feligresos amb sensibilitat per la llengua es deixa sentir en les magnífiques representacions de la Passió a partir dels textos dels clàssics valencians, en la lectura pública del Vita Christi de sor Isabel de Villena, o en la incorporació del cant d’estil en les processons.

Entre les iniciatives nascudes en els darrers anys vull citar la Ruta de Sant Vicent Màrtir, organitzada pel Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori, que se celebra des de l’any 2003. En este peregrinatge ecumènic pels llocs vicentins de la ciutat de València es llig la passió del sant i es preguen oracions de diferents esglésies cristianes. Convé anotar que la iniciativa compta amb el recolzament dels responsables diocesans d’ecumenisme. Per últim, citar la Missa del Puig pel darrer diumenge d’octubre que, des de l’any 2006, recupera la dimensió cristiana del cèlebre aplec valencianista.

Agustí Colomer
és director de la col·lecció Rent.