Nació i nacionalismes: el valor del Magisteri

Pragment del llibre Nació i nacionalismes, editat per M&M Euroeditors
Mn. Joan Costa i Bou

Són molts els cristians que, amb llur responsabilitat personal i guiats pels ensenyaments eclesials, intenten impregnar l'ordre temporal evangèlic. L'Església, malgrat tot, coneix els seus propis límits en el terreny temporal. No pretén donar una solució a tots i cadascun dels presents en la situació dramàtica del món contemporani, però pot aportar, i ha de fer-ho -a la llum de l'Evangeli-, aquell ja ric patrimoni que constitueix la Doctrina Social de l'Església (DSE), que tot seguidor del Crist ha de conèixer i viure per tal d'organitzar els assumptes temporals amb principis rectes, criteris de judici i orientacions per l'acció que facin possible un ordre just i solidari. Per aquest motiu, el Magisteri ha intervingut i intervé sovint en aquest camp amb una doctrina que tots els fidels són cridats a conèixer, ensenyar i aplicar.

Es tracta ara de discernir el grau de vinculació al qual comprometen les manifestacions del Magisteri de l'Església en matèria social. Seguiré l'exposició que fa la instrucció de la Congregació per a la Doctrina de la Fe sobre la vocació eclesial del teòleg, i també la síntesi que del mateix realitzà Antoni M. Oriol, tot incorporant les aportacions del Catecisme de l'Església Católica i del motu proprio Ad tuendam fidem.

El capítol tercer de la Instrucció, abans d'exposar les distintes modalitats en què s'exerceix el Magisteri, comença amb tres afirmacions bàsiques. Primera que Déu - per mitjà de l'Esperit Sant- ha fet l'Església partícip de la seva infal·libilitat. El Poble de Déu, en virtut del do sobrenatural de la fe, gaudeix d'aquest privilegi sota el guiatge del Magisteri viu, el qual, a causa de l'autoritat exercida en nom del Crist, té la funció d'interpretar autènticament la paraula de Déu, escrita o transmesa per la Tradició. En segon lloc, la funció del Magisteri no és una realitat extrínseca a la veritat cristiana, ni un afegitó a la fe, sinó que emergeix de la mateixa economia de la fe. Per tant, el Magisteri exercit a favor de la Paraula de Déu és una institució que el Crist volgué expressament com a element constitutiu de l'Església. I, en tercer lloc, el mateix Crist prometé l'assistència de l'Esperit Sant als pastors de l'Església, i els enriquí amb el carisma de la infal·libilitat en allò que pertoca a la fe i als costums.

L'assistència de l'Esperit Sant es realitza en una doble direcció: a) la primera, amb vista a les intervencions de tipus infal·lible, definitiu o vinculant de les consciències, en l'àmbit sia de la fe i dels costums en quant relacionats amb la fe, sia de la raó en quant il·luminada per la fe; b) i, la segona, amb vista a les intervencions de menor autoritat.

Així, en relació amb les intervencions del primer tipus, tenim:

1. La proclamació infal·lible de veritats que són objecte de fe, i que es realitza sia mitjançant un acte col·legial dels bisbes que, -juntament amb el cap visible- proclamen una doctrina que ha de ser tinguda com de fe, sia mitjançant la proclamació d'una doctrina ex cathedra de part del Romà Pontífex en la seva qualitat de Pastor i Doctor suprem de tots els cristians.

Cal situar també ací el Magisteri ordinari i universal que proposa una doctrina de fe com a divinament revelada. Si bé el nostre document no l'esmenta en aquest moment, ho fa en parlar de l'assentiment de fe teologal com veurem, tot seguit, en descriure les actituds dels teòlegs davant les concretes posicions del Magisteri.

2. Les sentències definitives sobre veritats connectades íntimament amb la fe o derivades de la fe.

3. La formulació de judicis que vinculen la consciència en el terreny dels costums i que discerneixen els actes humans segons que siguin o no conformes amb les necessitats de la fe.

En l'àmbit de la raó il·luminada per la fe, la competència del Magisteri s'estén a:

4. La llei natural, en tant que expressiva de la creació, vinculada amb la redempció i necessària per a la salvació.

5. Els preceptes morals revelats que, en ells mateixos, poden ser coneguts per la raó natural però que, a causa de la condició de l'home pecador, són percebuts amb dificultat.

En relació amb les intervencions del segon tipus (d'inferior autoritat), ens trobem amb:

6. La proposició de part del Magisteri ordinari d'ensenyaments doctrinals sobre la fe, els costums i les normes morals que són dotades d'assistència divina, però que no són infal·libles ni definitives. En aquest darrer cas, cal tenir present l'índole pròpia de cadascuna de les intervencions del Magisteri i la manera en què llur autoritat obliga, sense oblidar mai, però, que totes les intervencions s'originen en la mateixa font -el Crist- que vol que el seu Poble camini en tota veritat.

7. Les decisions del Magisteri sobre la disciplina que, malgrat no gaudir infal·libilitat, no per això manquen d'assistència divina.

8. Determinats documents de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que participen també del Magisteri ordinari del successor de Pere. Caldrà discernir el grau de participació i la conseqüent capacitat de vincular a la llum del contingut i el mode de presentar-los.
En el capítol quart, la Instrucció, després de recordar el paper de la teologia i la seva relació amb el Magisteri al servei de l'Església, mostra les actituds del teòleg davant les intervencions del Magisteri, actituds que podem fer extensibles, anàlogament, a tots els fidels de l'Església. Així:

1. Davant el Magisteri solemne que proclama de manera infal·lible una doctrina de fe i de costums, i davant el Magisteri ordinari i universal que proposa una doctrina de fe com a divinament revelada, hom requereix l'adhesió anomenada assentiment de fe teologal (assensus fidei theologalis).
   
2. Davant el Magisteri que proposa sentències definitive tenendas, són necessàries l'acceptació i la retenció fermes (amplexus ac retentiofirmi).
   
3. Davant el Magisteri no definitiu, és a dir, aquell que només té la voluntat d'oferir una doctrina que ajuda a la percepció més profunda de la revelació, que adverteix sobre la conformitat d'una doctrina amb les veritats de fe o que prevé sobre opinions que no són conformes amb les esmentades veritats (doctrina iuvans, monens et praecavens), s'imposa una submissió religiosa de la voluntat i de l'enteniment (obsequium religiosum voluntatis et intellectus), no merament externa ni fruit d'una imposició disciplinària sinó que ha de cohesionar-se amb l'obediència de la fe.
   
4. Quan el Magisteri intervé en matèries discutibles amb ensenyaments de doctrines reformables on apareixen principis ferms juntament amb elements conjunturals i contingents, l'actitud del fidel ha d'ésser la d'una voluntat de sincera submissió (voluntas sincerii obsequii). Amb tot, és lícit de plantejar-se l'oportunitat, la forma i, fins i tot, la matèria d'alguna d'aquestes intervencions després d'analitzar-ne el grau d'autoritat a la llum de l'índole del document, de la freqüència amb què dita doctrina es proposa, i de la manera d'expressar-se.
5. Davant les intervencions de tipus prudencial, on es barregen sentències vertaderes i altres de menys segures, és a dir, quan es tracta ments amb defectes per no haver considerat tots els aspectes o totes les implicacions de la qüestió, es demana als fidels una actitud que reflecteixi llur estima a l'Església, mitjançant l'excusació, l'estudi detingut o el discerniment (excusatio, accurata studia, discrimen).
   
6. El mateix Magisteri contempla la possibilitat d'intervencions que generin tensions o discrepàncies (són dificultats privades). Cal, aleshores, el diàleg en la veritat i en la caritat (dialogus inter Magisterium et theologos in unitate veritatis et caritatis). Davant les intervencions magisterials que generen simplement tensions es reconeix als teòlegs el dret a exposar llurs opinions o hipòtesis contràries, però no com a conclusions indiscutibles, ni de manera inoportuna. Quan la tensió arriba a nivell de discrepància aquesta és admissible (discrepantia admissibilis) si es viu des d'una disposició fonamental de sincera acceptació del Magisteri i es malda per entendre la dita doctrina, meditant-la i reconsiderant-la. Tal discrepància, que cal donar a conèixer a les autoritats del Magisteri amb esperit de servei per al bé de l'Església, pot contribuir al progrés de la doctrina (discrepantia conferens in progressum doctrinae). Si la discrepància continua, cal perseverar en una investigació més profunda i oferir el sofriment en silenci i oració, amb l'esperança que la veritat eixirà victoriosa (discrepantia laboriosa, patiens in silentio et precatione, cum spe certa futurae superioritatis veritatis). No és admissible aquella discrepància que es fonamenta només en la suposada hipòtesi que la doctrina no és clara, o que la sentència contrària és més probable, o en l'apel·lació al propi judici de consciència en qualitat d'instància autònoma exclusiva que jutja sobre la veritat de la doctrina (discrepantia non admissibilis). Bo i fent un ulterior salt qualitatiu, mai no és lícit el recurs al dissentiment (dissensus), entès com aquella posició que s'oposa públicament i sistemàtica al Magisteri, fins al punt d'organitzar-se en grups.

Més que opinions, ensenyances

Tot aquest excursus era necessari per tal d'orientar el lector sobre el distint grau de Magisteri dels textos pontificis i episcopals. La seva major part són discursos, homilies i al·locucions, tot i que hi ha cartes apostòliques, encícliques, sínodes i una constitució pastoral. Evidentment, no s'hi troben doctrines de fe definida. Però després d'una lectura atenta i veient llur connexió i, sobretot, llur continuïtat al llarg del segle XX, i tractant-se de deures i drets fonamentals de la persona considerada en comunitat, no ens trobem davant d'unes simples opinions, sinó davant d'unes veritables ensenyances.

Aquestes requereixen dels fidels, en llur contingut doctrinal-moral (pel que fa als drets i deures de les persones, de les minories i de les nacions), des d'una voluntat de sincera submissió, passant, quan és el cas (que cal concretar adequadament), per un obsequi religiós de l'enteniment i de la voluntat fins a una acceptació i retenció fermes. Ara bé, en llur concreció en relació a situacions particulars i contextos històrics mitjançant judicis de valor i orientacions pràctiques, caldrà valorar en consciència el grau de vinculació que suposa per al fidel cristià, en funció de l'estil del document, del que pretén afirmar i de la força amb què ho afirma, com també en funció del grau d'adequació existent entre l'anàlisi de la realitat que fa el Magisteri i la mateixa realitat històrica. És ací on el teòleg moral té reconegut el dret -i, eventualment, li és instat el deure- de contemplar les preses de posició suara descrites en les lletres d), e) i f).

En aquest context esdevé ulteriorment clara la tasca que el mateix Magisteri encomana a les comunitats cristianes ''d'analitzar, objectivament la situació del propi país, d'aclarir-la a la llum de les paraules immutables de l'Evangeli, de pouar principis de reflexió, criteris de judici i directrius d'acció de la DSE, tal com ha estat elaborada en el curs de la historia (...). Pertoca a aquestes comunitats cristianes de discernir -amb l'assitència de l'Esperit Sant, en comunió amb els bisbes responsables, i en diàleg amb els altres germans cristians i amb tots els
homes de bona voluntat- les opcions i els compromisos que convé prendre per realitzar les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es palesen com a urgents i necessàries''.

Publicat en www.e-cristians.net el 19/12/2002

tornar a documents