Enguany el Fòrum dels cristians –i cristianes- valencians s’ha esdevingut més aviat que els altres anys: els dies 25 i 26 de febrer, amb la novetat afegida de l’acompliment de la “majoria d’edat”: 18 anys, que no és poc. I sembla que fou ahir, quan enmig de les majors dificultats i contra tot pronòstic, inicià el seu caminar una trobada anual, que ja ha assolit carta de “ciutadania” entre els cristians –i cristianes- valencians i, enguany, amb una “entrada” sense precedents: mai com en l’edició del 2006, a més del pati de butaques del saló d’actes –ple a vessar- l’accés a la primera planta de la dependència, estigué tan concorregut.

Així que el col·legi Jesús-Maria, de la Gran Via de València, ha tornat a ser el lloc, on centenars de persones de totes les procedències, condicions i edats ens hem aplegat a donar testimoni públic de la nostra fe, arrelada al món i als neguits de la gent del nostre temps.

I enguany, per palesar com és possible harmonitzar l’ora et labora dels clàssics de l’espiritualitat, ens hem aixoplugat sota el missatge: “Mística i acció profètica al segle XXI”. I a fe que les pregàries, les ponències, els grups de treball, els testimonis, l’assemblea, la festa i el comiat han posat en evidència com resulta de fructuós articular ambdues vessants del missatge de Jesús. Al dissabte, i ja per començar en la pregària inicial, estigué planant la figura del d’Asís, en els textos i invocacions del grup de Tales –“el racó de Sant Francesc”-. I el coratge de Pere Casaldàliga, que ens envià un missatge de solidaritat, des de Sao Fèlix, a l’Amazònia. Tot seguit Arcadi Oliveres amb la passió -i ironia alhora- que posa en les seues intervencions, estigué durant una hora de rellotge i incansablement, denunciant que “el sistema neocapitalista no té cor”. Ho féu des de la talaia de la seua condició de professor universitari –d’Economia Aplicada de la UAB- i president de Justícia i Pau de Catalunya. Fou un obrir-nos del tot els ulls –massa vegades clucs-, davant la injustícia arreu del món, a la que contribuïm els “benpensants” del planeta –molts d’ells cristians...-

Tot seguit, Pedro Trigo, teòleg llatinoamericà -i professor de teologia de la Universitat Catòlica de Caracas-, ens ajudà a trobar en “l’esperit de Jesús, les entranyes de la misericòrdia”: fou un seguit de referències bíbliques i de crides a la sensibilitat i a la tendresa de cor, que hauríem de practicar en el nostre cada dia, encara que fóra només per fer-nos dignes del nom que hem manllevat del mestre: “crist-ians”. Fins i tot ens convidà a practicar aquella virtut –la misericòrdia- amb el Vaticà i els bisbes més beligerants: pot ser aleshores, en no dedicar-se ells a contrarestar les contestacions i crítiques que les seues conductes generen, tindrien temps de fer de pastors i tot aniria més bé... Els grups de treball -com sempre- magnífics de participació i vivència, tant les “experiències alternatives al sistema”, com els “corrents d’espiritualitat”. Entre les primeres hi hagué “les finances ètiques”, que coordinà el mateix Arcadi Oliveres i entre les segones, la “teologia de l’alliberament” que animà Pedro Trigo, encara que la resta de “tallers” no varen desmerèixer, en absolut. Ah! i els testimonis impagables que, a l’assemblea d’assistents, varen oferir els de “Villa Teresita” i els dibuixos de Cortés, als que seguiren la pregària de Taizé, en record del germà Roger.

I el diumenge, a continuació de la pregària introductòria del dia, vàrem fruir amb les paraules encoratjadores -i no per femenines menys contundents- de Maria Dolors Oller –professora de Moral Social de l’Institut de Ciències Religioses de Barcelona-, que aprofundí en el missatge del Fòrum -i desmuntà el fals dilema-: “mística i acció profètica en la societat laica”. Justament és en una societat laica, on els cristians i cristianes ens hem de manifestar com a tals i públicament, no per imposar els nostres principis i creences, sinó per oferir-los envers la millora de la nostra societat, al costat d’altres aportacions, també valuoses. És, justament, en un context laic que és possible la pluralitat i el respecte i, a la fi, la democràcia, com a forma de participació i garantia de la convivència i la (es) llibertat (s).

I així hem arribat a l’assemblea general que ha tingut, enguany, un to novedós i, en lloc de discórrer disciplinadament per les pautes convencionals, ha estat una alenada d’aire fresc i un cant a la lliure expressió dels neguits i les experiències que, als participants, ens han suggerit les ponències i les vivències compartides al XVIIIè Fòrum...

I per acabar, la festa: una festa de balls del món ballats ací, unes músiques suggeridores de les més allunyades cultures i creences, una manera d’apropar-nos uns als altres, primer esglaó per practicar la solidaritat, la justícia, la misericòrdia...I la celebració eucarística amb el missatge de comiat fins a l’any vinent...Déu faça!

Marc Antoni Adell, de CCPs. de València i cronista d’urgència.

L'Església catòlica a València ix malparada últimament en els titulars informatius: “La diòcesi es gastarà 600.000 euros per a l'escenari de la visita del Papa, per a qui es prepara un apartament de 180 metres construït només perquè passe una nit”. “Un professor jubilat de la Facultat de Teologia de València disculpa les agressions dels marits perquè les dones els provoquen amb la llengua”.

No obstant això torne esta nit del FÒRUM, el tema de la qual ha estat “Mística i acció profètica en el segle XXI”, amb la sensació que eixa altra església possible, és ja realitat –encara que germinal– a València.

1. Realitat viva. És una reunió anual que té història i segueix creixent en nombre de participants. El seu origen -com el d'altres fòrums semblants en altres diòcesis i pobles d'Espanya- està en els moviments apostòlics i comunitats sorgides després del Concili, quan a final dels anys vuitanta començaven a veure's desateses i marginades en l'actual involució que domina en l'Església i en la diòcesi. Necessitaven trobar-se almenys una vegada a l'any, no contra no-res i ningú sinó a favor d'un cristianisme més viu i autèntic. I jo m'he alegrat avui, més que de trobar als vells companys de sempre (el grup d'edat major ho constituïm els majors de 50 anys), de veure els molts joves que no coneixia, alguns dels quals són fills d'antics militants.




2. Realitat creient i confessant. Enfront del que alguns creuen, que els cristians progressistes tendeixen a ocultar la seua fe o avergonyir-se de proclamar el nom de Jesús, m'ha impressionat la contínua referència a Jesús i al seu esperit com motor de tota acció. No ha pogut estar més present la figura de Jesús i les seues paraules no només en les ponències (de Pedro Trigo Mística i acció profètica en la societat laica, de Mª Dolors Oller) sinó en totes les intervencions i testimoniatges, com el d'aqueix grup d'Acat (Associació de cristians per a l'abolició de la tortura) que s'identificaven amb Jesús torturat i actuaven per a alliberar avui als torturats, resant també amb Ell pels torturadors.
   
   
3. Realitat celebrant. Crec que un dels èxits d'aquest fòrum en els últims anys ha estat cuidar fins al detall totes les celebracions, veritable exemple de litúrgies creatives però rigoroses i ordenades, on els textos, els cants, els silencis i els gestos s'harmonitzen en una profunda oració comunitària. El dissabte a la tarda celebrem l'oració a l'estil de Taizé, acompanyats pel record, la veu i la imatge projectada del germà Roger. Avui l'eucaristia ha estat presidida per un veneçolà, el jesuïta Pedro Trigo, que posava tota la seua unció a llegir amb titubejos les oracions i fórmules en valencià. I al costat d'ell, en el presbiteri, vuit barons sacerdots amb les seues albes i sotanes (expressant l'acollida a l'estructura sacramental de l'Església tal com avui està vigent) i, barrejades entre ells, nou dones que participaven en lectures i monicions (per a expressar el futur que esperem en l'organització dels ministeris).
   
   
4. Realitat oberta al món. Està en el títol del fòrum: “el món d'avui”. Però és sobretot una realitat aixafadora. Després d'aquest dia i mig la sensació és que aquest grup de cristians no s'ha reunit per a fugir del món sinó per a conèixer-lo més i fer-se més present en ell. Cree que és nota distintiva enfront d'altres moviments i reunions que pretenen fer “la nova 'evangelización' ”. Per això la primera ponència (una meravellosa exposició d'Arcadi Oliver titulada “El sistema neocapitalista no té cor” va donar sentit i contingut a totes les altres reflexions i oracions cristianes. Per això el cristianisme i la mística que es viu en el Fòrum conviden al carrer, però no per a demanar en ella privilegis i marcar diferències sinó, com deia la representant de Vila Teresita –un centre d'acollida en ple barri xinès– ,“per a vivenciar les paraules de Jesús quan deia que les prostitutes ens precediran en el regne dels cels”.
   
   
5. Realitat encarnada. Un exemple només. L'assumpció de la llengua del poble, el valencià, amb una discriminació positiva cap a ell en els documents i intervencions de l'organització, donada la història d'abandó que ha patit per part de l'Església, però deixant que cadascun puga expressar-se en la llengua que preferisca. La inculturació és viscuda com exigència de fe, doncs el Fill de Déu no es va encarnar en una terra i en una llengua concreta. I l'Arquebisbe no ha fet, en els molts anys que duu, ni l'esforç d'assumpció i ús de la llengua vernacla que va fer el professor Trigo en un dia que va haver d'estar entre nosaltres.
   
   
6. Realitat compromesa. La cultura del veure, jutjar i actuar està tan ficada en la mentalitat dels participants al fòrum, que rezuma a cada moment i en cada detall. Per això en l'assemblea d'avui no hi havia propostes genèriques sinó de com incidir en problemes concrets, de programes i ONGs de solidaritat, de compromisos cívics, sindicals i polítics, de mètodes educatius, d'estil de vida auster i de protecció de la naturalesa.
   
   
7. Realitat organitzada democràticament des de la base, com un exemple d'autogestió. Ningú lidera. Molts intervenen. Però tots els carismes organitzats i treballs per a la unitat. Hi ha qui dirigeix el cor, hi ha qui toca la guitarra, hi ha qui dirigeix la festa i organitza els balls, hi ha qui atén a la guarderia, hi ha qui “episcopeja” perquè està pendent de tot per si falta alguna cosa… I la comunitat religiosa de Jesús-María que cedeix el col·legi, donant un exemple de generositat i llibertat.
   
   
8. I dirà algú que, per a completar el model d'Església en acció només li falta la comunió amb els successors dels apòstols. Però no li falta. Perquè una de les primeres coses que fa la coordinara del fòrum quan comença a preparar un esdeveniment anual és comunicar-lo a l'Arquebisbe i als bisbes auxiliars, convidant-los a acudir i presidir algun acte. Fa anys, des que el bisbe Sanus era encara auxiliar, que no assisteix cap responsable diocesà. Però aquest és el seu problema. El fòrum se sent en comunió. En les celebracions estan presents i revestits els sacerdots ordenats sacramentalment per a presidir eucaristies, que estableixen aqueixa comunió. No tot el que naix fora de l'expressa iniciativa jeràrquica, com exercici de responsabilitat que tenen tots els cristians, està fora de la comunió. Si algú trenca la comunió en un cas com aquest no són els quals ho organitzen i participen en ell sinó el bisbe que no sap acollir la legítima llibertat i pluralitat de les comunitats.

Després del Concili es va fer un notable esforç d'adaptació de la diòcesi al nou esperit eclesial que concebia l'Església com sagrament de Déu en el món i nou poble de Déu. Es tractava de partir de la realitat del món, no del nostre 'mundillo' eclesiàstic. Per això es partia de zones naturals i de sectors d'ambient. Zones pastorals i moviments especialitzats. A tots, laics, religiosos i sacerdots ens unia una mateixa missió. Era necessària la coresponsabilitat i la colegialitat. I com expressió d'això el consell del presbiteri, els consells de laics i religiosos, el consell pastoral integrant als anteriors, tot expressions teològiques d'autogestió i democràcia, que es queden en formalismes si no roman l'esperit.

Com únic supervivent de l'equip de govern diocesà que en 1967 va emprendre aquella tasca de reforma [González Moralejo i Teodoro Úbeda al capdavant del projecte i Pla, Torregrosa, Aguilar i Morell secundant. Els sis ja en la casa del Pare], vull manifestar, per a acabar, que ahir vaig vore la millor resta d'aquella renovació i aquell esperit: anàlisi rigorosa de la realitat social que ens interpel·la; laics, religiosos, religioses i sacerdots units en la mateixa tasca de conjunt i no ocupats a fer capelletes, sectes o guetos; sacerdots casats que respecten temps i normes excloents però que segueixen vivint l'església de Jesús més profundament que mai; inculturació en el país concret i obertura universal; vocació a ésser ferment del regne i de la gran família dels fills de Déu que transcendeix a la mateixa església històrica.

Quina pena que l'actual jerarquia, en comptes d'atendre i fomentar aquest model, opte per una església replegada sobre si mateixa, que intenta evangelitzar a través dels diners, el poder i els grans espectacles mediàtics de cartó pedra que passen sense deixar gens cimentat en el Crist real!

A. Duato