El Fòrum “Cristianisme i Món d'Avui”, ha tingut lloc a València els dies 12 i 13 de març en la seua XVII edició, sota el lema “Com cantar en terra estranya (Salm 137)”. Com els jueus exiliats a Babilònia, que no trobaven motius per a cantar en una terra estranya, nosaltres cristians del segle XXI experimentem també hui l'amargor de l'exili en una món ple de dolor i d'injustícia, un món que el veiem com a estrany, no és el que volem. Hi ha motius per a l'alegria, per a cantar, en el nostre exili? Unes quatre-centes persones han estat escoltant, reflexionant, parlant i pregant sobre això durant aquests dies al Col·legi de Jesús i Maria, a València.
Els dos
dies transcorregueren segons el guió previst, amb la puntualitat i el
rigor d'organització qua caracteritzen el Fòrum. El dissabte 12
començà la jornada amb la pregària preparada i dirigida
pel grup de la parròquia de Sant Jaume Apòstol del Port de Sagunt.
A continuació hi hagué la primera ponència i debat, a càrrec
de Javier Vitoria, professor de la Universidad de Deusto, Bilbao, amb el títol
“Fidels a la realitat i cantors d'esperança: Com cantar en terra estranya”.
En un saborós discurs, Vitoria ens recordà que l'exili és
la condició natural per als cristians, i que en aquesta situació
cal evitar caure en la crispació, actitud freqüent en els cristians
progressistes, i mantenir l'esperança. Cal contar històries, cal
contar relats sobre aquells que han estat llum en la tenebra, cal incorporar
la saviesa que trobem als llibres sapiencials per tal d'alimentar l'esperança.
La segona ponència fou feta per Xavier Alegre, professor de Bíblia
de la Facultat de Teologia de Catalunya: “L'alegria i la felicitat, dons
de l'Esperit que revulsiona el sistema i els seus valors”. El ponent feu
un recorregut per l'antic i el nou testament, per a documentar com la fe, l'amor
i l'esperança són font d'alegria i felicitat. Es fixà especialment
en les comunitats paulines i en l'Apocalipsi, on es descriuen situacions molt
pròximes a les nostres. Podem tenir alegria, i ser feliços enmig
del patiment perquè compartim un projecte alliberador, el de Jesús
de Natzaret, que te la garantia de Déu que es farà realitat.
Per la vesprada hi hagueren els Grups de Treball que s'organitzaren, en diversos espais del col·legi, en nou experiències compartides, i en tres seminaris, on es tractà com podem ser instruments d'alegria i esperança en les actuals situacions de conflicte i conformisme. I després la part dels Testimonis amb tots els assistents reunits de nou a la sala d'actes. Pere Casaldàliga, bisbe de Sao Felix do Araguaia, al Brasil es dirigí a tots els congregats mitjançant línia telefònica directa des del continent americà. Els encoratjà al testimoni valent del regne de Déu, i a fer la voluntat de Déu, que són termes sinònims, i apel·là a la nostra maduresa com a cristians: som cristians adults i hem de reunir-nos i organitzar-nos, tota assemblea, les iniciatives de tot tipus, el Fòrum mateix, són necessàries i positives. També remarcà que la revolució es fa des de dins de l'església: no s'ha de treballar des de fora, sinó des de dins. Els assistents escoltaren la veu en directe de Casaldàliga amb una atenció emocionada. Igualment passà amb el següent testimoni, del jesuïta Jaime Garralda, capellà de presons i dedicat en la seua llarga vida a l'atenció als sense sostre, a Madrid, que contà diverses experiències amb els marginats per la drogoadicció, la demència i l'empresonament.
La pregària del vespre va consistir en una vigília en el XXV aniversari
del martiri de Monsenyor Òscar Romero, en el que es varen fer servir
les paraules profètiques i de vida de l'arquebisbe de El Salvador assassinat
mentre celebrava l'eucaristia.
El matí
del dia 13, diumenge, començà amb una pregària plena d'agraïment
al Senyor, feta pel Grup de Preparació al Matrimoni de la parròquia
de Pinedo (Horta Sud). A continuació es feu la tercera ponència
del Fòrum, a càrrec de Margarita Bartolomé, catedràtica
de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, titulada “Ser signes d'alegria.
Què fer perquè els altres tinguen vida i alegria?”. Aquesta
teresiana parlà des de la vivència personal, sobre tot el temps
passat en la República Dominicana, en contacte amb l'església
de base d'aquell país. Recomanà tenir el tarannà dels pobres
per a poder ser lliure i feliços. També ens apuntà la necessitat
de fer espai per a l'alegria, dins de la foscor, en l'ací i l'ara hem
de saber llegir els signes dels temps -sempre que no anem estressats. Hem de
saber viure, quan vénen, els moments de plenitud, molt importants per
a la vida comunitària. Després de la ponència i el debat
vingué l'Assemblea, que inicià Bartolomé interpretant a
la guitarra una cançó seua “Algo nuevo està naciendo”.
Diversos participants deixaren sentir la seua veu comunicant experiències
concretes d'alegria en circumstàncies doloroses de la vida, en la malaltia,
en la lluita política, en el treball amb els immigrants.... Alguns dels
que feren ús de la paraula assistien al Fòrum per primera vegada,
i es mostraven sorpresos i agraïts per l'experiència. Molts parlaren
de l'alegria i la força que aporten els moments d'oració, i el
mateix Fòrum fou assenyalat com un motiu d'alegria. A continuació
hi hagué la festa, que consistí en una actuació de mim
per Siro López, artista polifacètic que ja intervingué
en el Fòrum de 2004. Siro feu les delícies del públic i
el feu participar en el seu espectacle. Amb el bon sabor de boca de les històries
del mim i la satisfacció de l'assemblea, arribà la vesprada i
la celebració de l'eucaristia, que tanca sempre l'edició del Fòrum.
La missa fou concelebrada i presidida per Joan Llidó, exrector del Seminari
Mater Dei de Castelló. L'homilia la féu Maria Gràcia, carmelita
vedruna. Amb la lectura del Manifest final acabà l'eucaristia, i els
homes i dones participants s'acomiadaren plens de satisfacció per l'experiència
enriquidora d'aquesta edició del Fòrum.
MISSATGE FINAL DEL XVII FÒRUM
En acabar aquesta dissetena edició del Fòrum “Cristianisme i món
d'avui”, celebrada sota el lema “Com cantar en terra estranya (Salm 137)”, volem
fer palés allò que hem compartit durant aquests dos dies de trobada,
reflexió, pregària i convivència festiva.
El nostre món està marcat per l'egoisme, la injustícia, la violència i la mentida. Fins i tot els plantejaments que afecten la dignitat i qualitat de la vida humana, es decidixen des de criteris merament econòmics. Els pobles privilegiats competeixen pel poder econòmic, mentre els pobles empobrits veuen cada dia més amenaçat el seu propi futur. Davant la dificultat per a albirar alternatives, es cau fàcilment en la resignació i l’adaptació a la realitat tal com se’ns presenta. A l'interior de la nostra Església creixen el temor i el desengany, i es manifesten desitjos de retorn a un règim de cristiandat, buscant la seguretat en l'ortodòxia.
En aquest context de presència desfigurada del Regne de Déu, descobrim en nosaltres sentiments enfrontats: d'una banda, estimem apassionadament aquesta terra nostra i la seua història, i d'altra ens sentim forasters i pelegrins (Hb.11,13b) cap a una terra nova (Fp.3,20) que supera les limitacions que hi descobrim. Per això és important examinar quines són les nostres “terres estranyes” que ens paralitzen, experimentant que és el mateix Déu, amb el seu Esperit, qui fa nàixer en nosaltres el desig de superarles i transformar-les (Rm.8,22-27), i ens espenta a eixir amb alegria cap a la terra nova del seu Regne.
Front al desengany i la resignació, mantenim fermament que hi ha raons per a l'alegria esperançada. Déu està present en la nostra vida i en la nostra història prometent, garantint i obrint futur. Per això, amb sant Pau hem de dir: “Estigueu sempre contents. Doneu gràcies a Déu en tot. No apagueu les manifestacions de l’Esperit. Examineu-ho tot; quedeu-vos amb allò que és bo. Absteniu-vos de tota classe de mal” (1ª Tes.5,16-22). Deformem Déu i la fe en Ell quan en eixa fe no entra l'alegria com a experiència central, perquè és Ell mateix qui fa sorgir en nosaltres eixe goig quan ens deixem dur pel seu Esperit. Viure, doncs, des del tarannà proposat en les benaurances, ens donarà la felicitat viscuda pel mateix Jesús: un goig interior que s'arrela al fons del ser. Només així serem testimonis creïbles i atraients de l'Evangeli.
Així doncs, amb el cor ple de confiança en la força de Déu, que sempre ens acompanya afermant el nostre ser i sostenint la nostra existència, ens comprometem:
* A cultivar una mirada profunda, viscuda desde la fe en el Déu de la vida i l’alegria, que ens possibilite l’harmonia amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la creació.
* A viure atents als més mínims signes de la presència del Regne, superant, així, l'acceptació acrítica de la realitat, la passivitat, la resignació i la ingenuïtat.
* A cultivar la paciència històrica, l'enteresa i la perseverança amb una actitud vigilant i inconformista que desperte la resistència i la rebel·lia.
* A cercar la felicitat treballant pel bé i la dignitat de tots els sers humans des d’un compromís de justícia i una actitud de tendresa compassiva, i tractant de suprimir o alleujar el mal que deshumanitza i fa desgraciades les persones.
* A crear un clima en què siga més possible l'esperança, anteposant el goig compartit a les nostres alegries particulars.
* A recuperar el sentit del lúdic i gratuït com a tret profundament humà i senyal de goig pasqual. Així viurem segons el tarannà cristià de compromís i festa.
* A promoure unes celebracions de la vida i de la fe alegres, festives i participatives, que permeten viure amb profunditat les tensions i ambigüitats de la vida des de la fe en la resurrecció.
València, 13 de març de 2005