Rèquiem per la missa d’À Punt

Agustí Colomer

No me n’he perdut ni una des que començaren les retransmissions el 22 de març del 2020. I he de dir que m’han fet molt de bé. I supose que, com a mi, a molts altres valencians. Parle per mi, personalment. A les circumstàncies globals de la pandèmia que impedien l’assistència a l’eucaristia s’afegí, en el meu cas, una llarga malaltia que no em permetia anar-hi. Les he seguides atentament tant des de casa com des de l’hospital. Fins i tot, estes últimes setmanes, recuperat i vacunat, encara que ja participava en l’eucaristia presencialment, no deixava de veure-la també en casa. El diumenge de Corpus, Jesús Corbí, el rector de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, s’ha acomiadat i ho ha fet amb l’elegància proverbial que l’acompanya: agraint el gran servici que À Punt ha prestat en moments tan difícils i demanant que s’incloga en la televisió pública una programació religiosa que permeta fer-nos arribar la retransmissió de la missa.

Faig meues les seues paraules i agraisc a À Punt que haja fet possible les retransmissions setmanals de l’eucaristia, un fet que mai s’havia produït en l’antic Canal 9. Però, amb el meu sincer agraïment, també demane –com mossén Corbí– ,que la radiotelevisió pública incloga una programació religiosa plural, que permeta seguir l’eucaristia des de casa, des de les residències o des dels hospitals, a totes aquelles persones impedides de fer-ho presencialment. La labor de servici públic d’estes retransmissions era impagable perquè per als catòlics, com bé ha dit en la darrera prèdica Jesús Corbí, l’eucaristia és «la font i el cim de la vida cristiana» (“Sacrosanctum Concilium”). I si pensem que la majoria de les persones que seguixen les retransmissions es troben en una situació de vulnerabilitat (malalts, discapacitats, hospitalitzats...), encara cobra més valor este servici públic. Per damunt de les dades d’audiències –ben notòries al principi de la pandèmia i més baixes al final, com era d’esperar–, À Punt és un servici públic i, com a tal, ha d’atendre també el fet religiós. I de la mateixa manera que s’atén, amb justícia, molts col·lectius minoritaris, demane que la televisió valenciana faça el mateix que fan les televisions públiques del País Basc, de Catalunya, de Galícia, d’Espanya o de França. Sí senyors, la laica França té una àmplia programació interreligiosa que inclou la missa dominical (“Le jour du Seigneur”). I ho fa des del 9 d’octubre de 1949!

La desaparició de les retransmissions televisives afecta també –i de manera traumàtica– la llengua. La missa per À Punt era, sens dubte, un fet de cabdal importància sociolingüística. Podem afirmar que mai havia arribat a tantes persones l’eucaristia en valencià des que el Concili Vaticà II autoritzara l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia. Per causes diverses i complexes, la presència habitual del valencià en la litúrgia és encara molt minoritària com hem denunciat contínuament els cristians sensibles per la llengua. Tanmateix, gràcies a la televisió pública valenciana, la litúrgia en la nostra llengua arribava a desenes de milers de persones. Per a molts constituïa una novetat sentir el valencià en un registre tan important per a l’ús i dignificació de la llengua.

La importància de les retransmissions de la missa en valencià ultrapassa la dimensió religiosa perquè incidix en uns aspectes culturals que convé subratllar. En primer lloc, el fet de donar a conéixer la Bíblia, un text cabdal de la cultura occidental. Les festes, les manifestacions artístiques, el llenguatge, la literatura... tot està impregnat de la Bíblia. I no serem nosaltres, els valencians, qui ho negarem. La Bíblia està present, per exemple, en els autors del segle d’or de la literatura valenciana (sor Isabel de Villena, sant Vicent, Roís de Corella, Eiximenis o Ausiàs March) o en eixa joia tan preada del Misteri d’Elx i en tantes i tantes manifestacions culturals... La secularització contemporània ha fet perdre la familiaritat amb la cultura bíblica. Tanmateix, cada setmana, gràcies a À Punt, podíem accedir a les lectures bíbliques a través de la Litúrgia de la Paraula i escoltàvem l’explicació dels textos que el predicador feia en l’homilia. I ho podíem fer en valencià, una llengua versàtil, perfectament útil també en l’àmbit religiós.

En les homilies de Jesús Corbí, a més de les relacions recíproques entre els textos bíblics, trobàvem altres referències que ajuden a entendre el sentit de les lectures proclamades. Moltes provenen de la pròpia tradició eclesial: des dels textos dels anomenats Pares de l’Església (sant Agustí, sant Gregori el Gran...), passant pels sants fundadors com Bernat de Claravall, Francesc i Clara d’Assís o Teresa d’Àvila, i teòlegs com sant John Henry Newman, fins a arribar a esdeveniments, sants, autors i papes de l’època contemporània. Estes últimes referències eren freqüents en les homilies. Això les feia especialment atractives, ja que permetien als fidels identificar fets i personatges més pròxims en el temps i ajudava a captar el sentit de la predicació. Així, per exemple, s’hi parlava de l’horror dels camps d’extermini, a través de figures com les de sant Maximilià Kolbe, la filòsofa Edith Stein (Santa Teresa Beneta de la Creu) o el teòleg luterà resistent al nazisme, Dietrich Bonhoeffer. També hi trobàvem altres personalitats rellevants com Martin Luther King, el bisbe Pere Casaldàliga, el polític democratacristià Aldo Moro, sant Òscar Romero, Leonardo Boff o santa Teresa de Calcuta. Les referències literàries hi abundaven, amb autors com Aldous Huxley, Paul Claudel, Blas de Otero o Martí Domínguez Barberà, de qui comentà la seua obra teatral No n’eren deu?. Entre els autors citats també estaven presents filòsofs del segle xix com Schopenhauer o Nietzsche, existencialistes francesos com Sartre o Camus, i pensadors coetanis com el psicoanalista marxista Slavoj Zizek o el filòsof Byung-Chul Han. L’enumeració que he fet, a tall d’exemple, ens pot donar una idea aproximada del grau de dignificació de la llengua que reportaven els sermons de les misses d’À Punt.

Uns altres recursos que el predicador feia servir són propis de la cultura religiosa tradicional: el combregar d’impedits, les diferències entre la Pasqua florida i la Pasqua granada, les dites populars, la festa de sant Antoni o les creus de maig. Totes estes al·lusions permetien recuperar el significat d’elements del nostre patrimoni cultural que, per a moltes persones, s’han desdibuixat.

En definitiva, la desaparició de la retransmissió de la missa en valencià no només ha empobrit el pluralisme de la nostra televisió, sinó que ha interromput un avanç considerable que s’havia produït en la dignificació i normalització de la llengua dels valencians.

Publicat en Levante-EMV el 8 de juny de 2021