El dia 21 de novembre de 2021 va faltar Pere Riutort i Mestre. Es va tancar així una vida de treball i d’apostolat cristià en el camp de la llengua i la cultura valencianes.
Pere era mallorquí de naixement (Petra, 1935), va ingressar en la Congregació dels Missioners dels Sagrat Cors, al Santuari de Lluc (on va ser “blavet”), va ser ordenat com a prevere. i va passar anys de formació a Barcelona i a Roma que li varen proporcionar un ample currículum acadèmic. Estava llicenciat en Pedagogia, Filologia Clàssica, Teologia i Filologia Catalana.
Arribat a València l'any 1971, Pere Riutort es va dedicar a introduir l'ensenyament del valencià amb la creació de textos primerencs. Va publicar (1975-77), amb la col·laboració d'Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, J. L. Sanchis, F. Graell i J.C. Bellvert, nombrosos texts per a l'ensenyament de la llengua al País Valencià i a les Illes Balears (Els vents del món). Seria l'inici d'una activitat incansable a favor de la llengua en l'ensenyament.
Amb l'aplicació del Decret del Concili Vaticà II sobre la introducció de les llengües vernacles en la litúrgia, els bisbes valencians varen crear una Comissió Interdiocesana per a la preparació dels textos litúrgics valencians. Aquesta comissió estava formada per experts en llengua com Francesc de Borja Moll, Francesc Ferrer Pastor, Avel·lí Flors, Pere Riutort, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, i també liturgistes com Pere Llabrés. Riutort va formar part d'aquesta Comissió de la qual fou nomenat president i el seu treball va donar com a resultat el Llibre del Poble de Déu, un missal dominical i festiu que inclou els rituals dels sagraments, un cançoner i una molt completa recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes, que comptà amb l'aprovació de tots els bisbes del País Valencià. Davant els dubtes de molts, Riutort va assumir personalment la publicació del volum l'any 1974, aportant el capital necessari, i la tasca de la seua difusió. Els problemes no tardaren a arribar en el clima enrarit del darrer franquisme en la ciutat de València, i tant el Llibre del Poble de Déu com la persona de Riutort varen patir els atacs i els insults dels sectors eclesials i polítics més contraris a la normalització del valencià, afavorits per la premsa del moment. Cal fer referència als tristos casos dels grups que es dedicaven a rebentar les incipients eucaristies en valencià en les esglésies de València capital. Pere Riutort va ser titllat en la premsa capitalina de "catalanista" en uns episodis que formen part de l'anomenada "Batalla de València" durant els primers anys de la transició política i que ompliren de violència verbal i física els carrers de València i altres ciutats (atemptats a llibreries, a la casa de Joan Fuster a Sueca, l'intent d'atemptat a Manuel Sanchis Guarner a sa casa de València, etc.). Uns fets violents que no varen ser investigats com toca, i davant els quals els bisbes varen guardar un vergonyós silenci i, el que és més greu, no varen fer seu el Llibre del Poble de Déu, a excepció del bisbe Josep M. Cases Deordal, de Sogorb-Castelló. Transcorreguts 47 anys després de ser aprovat el Llibre del Poble de Déu, el valencià segueix marginat en la vida de la vida de la nostra Església, i els cristians valencians ens veiem discriminats a diferència d'altres comunitats lingüístiques que són acollides i respectades.
Pere Riutort es va incorporar a la Universitat de València els anys setanta del passat segle i va exercir l'ensenyament del valencià i la seua didàctica en l'Escola Universitària de Magisteri.
Però Riutort no es va desanimar mai. El seu lema era: "avant, sempre avant". Incansablement, va participar i encetar un munt d'iniciatives a favor de la introducció del valencià en la litúrgia i la vida de l'Església: La Paraula Cristiana, els Col·lectius per una Església nostra, la fundació La Mata de Jonc, etc. No totes varen resultar reeixides ni varen quallar, però la seua insistència i tenacitat es mantenien contra dificultats i indiferències. Després de la seua jubilació es va traslladar a la població de Tàrbena, a la Marina Alta, lloc que conserva els trets de la població mallorquina que el va repoblar en el segle XVII. Allí Riutort, que havia abandonat la Congregació dels Sagrats Cors, s’havia integrat en la diòcesi d’Oriola-Alacant, es va dedicar al seu projecte de crear un santuari marià que fora al mateix temps un centre d'espiritualitat arrelat al nostre poble i una residència per a gent gran. Projecte grandiós, que comptà amb entrebancs i que la seua mort ha deixat en suspés.
El funeral de Pere Riutort va ser celebrat el dia 23 de novembre a la parroquial de Santa Bàrbera de Tàrbena, presidit pel bisbe Jesús Murgui, i concelebrat per nombrosos preveres de la diòcesi d’Oriola-Alacant i d’alguns vinguts de la diòcesi de València (membres del Grup del Dissabte). Sorprenentment els textos emprats en la celebració no varen ser els del Llibre del Poble de Déu, com hauria tocat en una diòcesi valenciana i en el soterrar del qui tant va treballar en la seua confecció i difusió, sinò els manuals de la diòcesis de Mallorca (de la qual Murgui en va ser bisbe, abans d’ocupar la seu oriolana). Va ser una manera de guardar les formes per part de la jerarquia que demostra de la seua manca de compromís real pel valencià en la litúrgia.