Enguany
s’han acomplit 10 anys des que començaren a fer-se aquestes trobades
de gent cristiana que volien celebrar, amb alegria, però també
amb sentit de responsabilitat, la festa cívica del 9 d’octubre.
Es volia donar un sentit de plenitud cristiana a una data que significava alhora
una reivindicació política, una festa institucional i una diada
cívica: l’afirmació col.lectiva de pertinença a un
poble entre els altres pobles, el poble valencià. Així, el 1991
un grupet de cristians de la ciutat es va trobar durant tot un diumenge (el
primer diumenge d’octubre) als locals del Col·legi de les Escoles
Pies del carrer Micer Mascó de València. Des d’aquell any
la trobada s’ha mantingut i ha crescut, ha vist nous assistents, nous
escenaris, i s’ha traslladat a les altres diòcesis valencianes
(exceptuant la de Tortosa).
El lloc va de la Trobada 2001 va ser el Col·legi del Sagrat Cor de les
Carmelites Vedrunes, situat en ple centre històric de València.
L’edifici fou construït el 1889 per l’arquitecte Joaquim Mª
Belda, i és una bona mostra de l’arquitectura de l’eclecticisme
valencià del segle XIX. És un dels pocs col·legis religiosos
que s’han mantingut oberts i actius al casc històric de València.
Cal destacar la seua cèntrica ubicació, entre les Portes de Serrans
i la Plaça de la Mare de Déu, i a un pas del Palau de les Corts
Valencianes.
A les 10 del matí començaren a aparéixer els primers assistents,
que varen ser rebuts pels sons de la dolçaina i el tabal, en l’ambient
radiant d’un lluminós matí tardoral.
A les 10,30 va començar la missa que obria la diada, celebrada en la
capella del col·legi, un espai d’estil neoromànic. L’eucaristia
va ser presidida per Pere Riutort, i concelebrada per nombrosos capellans, els
cants estigueren animats pel grup de la parròquia de Sant Marcel.lí
de València. El pare Riutort va fer una curta però sucosa homilia.
Després de la comunió es va llegir el manifest corresponent a
la Xª Trobada (el teniu reproduït a la pàgina següent).
A continuació hi hagué la part cultural de la trobada: les visites
guiades a diversos llocs de la ciutat. Els assistents es repartiren en quatre
grups, amb els seus corresponents guies, i amb el seu itinerari específic:
un d’ells es va dirigir a llocs emblemàtics de la història
del cristianisme valencià: la Cripta Arqueològica de Sant Vicent,
i la Catedral; un altre va fer un circuit pels carrers del que va ser el barri
jueu de la ciutat; un tercer visità la Llotja, edifici considerat patrimoni
de la Humanitat, i a l’església de Sant Joan del Mercat; un darrer
grup va realitzar una passejada pel Jardí Botànic, un deliciós
i plàcid espai verd, propietat de la Universitat de València,
i rehabilitat recentment.
El centre de la ciutat bullia d’activitat aquell matí de diumenge pel fet que les activitats festives del 9 d’octubre (dos dies més tard) ja havien començat, i a aquell bullici -grups que interpretaven cant d’estil, tornejos medievals a la Plaça dels Furs, turistes, càmeres de televisió, el personal habitual del diumenge que va a visitar la Mare de Déu o a fer un tomb, etc.- s’afegia la celebració de la diada dels cristians.
En tornar de la passejada
els assistents es dirigiren al menjador del col·legi, amb el saquet de
menjar que duien de casa. Durant l’àpat, es varen rifar un numerets
que serviren per a sortejar, a la sobretaula, diversos llibres aportats per
la Fundació La Mata de Jonc (llibres de temàtica cristiana i humanística).
El sorteig donà lloc a escenes divertides, amb la natural alegria dels
agraciats.
A les postres hi hagué mistela acompanyant dolços de massapà
a l’estil de la “mocadorà”, conjunt de dolços
embolicats amb un mocador que és oferit tradicionalment a les dones el
dia de Sant Donís, és a dir el 9 d’octubre, a la ciutat
de València. Aquest sant màrtir francès és, per
tant, el patró local dels enamorats i el motiu del costum capitalí.
A continuació hi hagué la intervenció del contacontes (
Llorenç Giménez, que era el que s’havia compromés,
estava de baixa per problemes de veu) que va ser al mateix menjador i que implicà
grans i menuts en les històries que contà.
Després de l’actuació, el públic començà
a acomiadar-se.
Havia sigut una jornada afable i tranquil.la, sense l’assistència
massiva d’altres anys (calia tenir en compte les dates, amb el gran pont
vacacional per a molta gent), i a més, cal tenir en compte que la realitat
de la capital en quant al fet cristià viscut en valencià tampoc
és com per alçar campanes al vol. La Trobada tingué, però,
una atmosfera familiar, i un ambient càlid de comunicació i de
retrobament.