2012
Benvolgut En Carlos Osoro: Fa temps que vull escriure-li i per fi m´he decidit. Ho faig públicament perquè no es tracta d´un problema sols meu. En aquest terreny hem parlat algunes vegades amb molta confiança i lleialtat. Pense que des del principi de la seua vinguda a la diòcesi s´ha produït entre els dos una certa química, tal volta en descobrir que els meus nou anys viscuts a Comillas ens ha proporcionat coneixences i amistats comunes tan a Santander com a Astúries. I li agraesc eixa confiança. Ara, però, es tracta d´una situació que afecta als valenciano-parlants de tota l´arxidiòcesi; i per això li la plantege públicament, però amb la mateixa confiança.
Em referesc a l´ús del valencià en l´església. És un tema que, com vostè sap,ve de lluny i encara no s´ha resolt. Arran les decisions conciliars sobre l´ús de les llengües vernacles en la litúrgia, els fidels valencians, com altres catòlics en tants altres llocs, començarem a demanar la missa i la catequesi en valencià. Marcel·lí Olaechea tallà en sec la qüestió pontificant que «la lengua vernácula de los valencianos és el castellano». Amb monsenyor Lahiguera l´assumpte semblava encarrilar-se amb l´aprovació i autorització per tots els bisbes de la província eclesiàstica del «Llibre del Poble de Déu», el qual s´utilitzaria fins que s´aprovaren els textos oficials. A tal fi es nomenà una comissió preparatòria i s´inicià el procés adient. Ben prompte però, ja en plena transició política, esclatà la guerra contra les misses en valencià, promoguda pels anomenats blaveros i Miquel Roca s´esglaià i ho paralitzà. En una entrevista pública, s´excusà dient que encara no hi havia una «majoria moral» a favor de la llengua que calia usar en eixa implantació.
Li vaig contestar també públicament (Levante-EMV, 22-10-1991) que desconeixia els instruments propis amb què l´església pensava mesurar eixa «majoria moral» necessària; però li´n recordava alguns ja existents per si volia tenir-los en compte: tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris, menys un, estaven d´acord amb les normes gramaticals i lèxiques que utilitzava i fomentava la Generalitat en les seues institucions i en l´ensenyament primari, secundari i universitari. Podia contar també, si volia, amb el parer favorable de les universitats del País i de les facultats de Filologia i romanística del món sencer, amb l´actual producció literària en valencià normatiu (llibres, revistes, premis literaris, actes acadèmics i culturals...), amb la llista d´intel·lectuals, artistes i professionals que defensen la unitat de la llengua, amb els ajuntaments, sindicats, associacions de veïns que utilitzen el valencià en reunions i escrits... i concloïa «sols hi trobarà l´esmentada excepció» (d´altra banda necessària perquè hi haja una majoria «moral»): la Unió Valenciana (partit que ja no existeix), les quatre institucions culturals seues i un diari (que tampoc manté ja una postura dràstica).
Agustí G. Gasco s´entretingué marcant plaços i allunyant la solució. Deia: «el valenciano se utilitzarà, cuando haya una gramàtica... cuando haya un diccionario oficial». Entre tant, al palau arquebisbal anaven arribant peticionà i llistes de signatures de sacerdots, religiosos i seglars demanant els textos litúrgics. També la Generalitat, a través de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, acomplí les exigències que li pertocaven i publicà la Gramàtica valenciana i el Diccionari, ambdós oficials i obligatoris; però tot resultà inútil. Deixà la diòcesi i morí sense voluntat de resoldre el problema.
La seua vinguda (farà prompte tres anys) fou un motiu d´alegria i d´esperança. Corregué com la pólvora que vostè estava estudiant la gramàtica i aprenent a parlar valencià. L´inacabable aplaudiment amb què els fidels reberen els paràgrafs en valencià de la seua primera homilia era una mostra fefaent de les ganes que hi havia que aquesta marginació del valencià a l´església s´acabara. Prompte vaig tenir l´oportunitat de concelebrar amb vostè un parell de misses en valencià i d´aleshores m´he pres la llibertat d´animar-lo a seguir per eixe camí, perquè ho fa bé (sols, de tant en tant, alguns accents mal col·locats, peccata minuta). Pense, però, que ja no creu que siga necessari parlar i celebrar en valencià. No per culpa seua, sinó dels qui l´envolten habitualment dins i fora de palau. Tots li parlen en castellà. També quan visita els pobles ocorre el mateix. Sap per que? Perquè des de la castellanització «por justo derecho de conquista» de Felip V fins avui, als valencians se´ns ha inculcat de ben menuts que és una falta molt greu d´educació dirigir-se en valencià a qui ens parla en castellà. Si vostè no trenca aquesta situació, per exemple amb un sincer «Bon dia, parleu-me en valencià», mai no en parlarà. Tots li parlaran en castellà. I així perd l´oportunitat de conèixer-nos millor i sintonitzar amb la nostra idiosincràsia.
Tanmateix no era d´açò, que li volia escriure, sinó del missal en valencià. Tothom sap que hi ha un text preparat per la màxima autoritat lingüística: l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els acadèmics li l´han ofert alliberant l´església del treball de traduir-lo. Sols manca donar els passos canònics pertinents i el Nihil Obstat seu. Aquests requisits, però, no s´hi donen. Per què? No creu que els diocesans tenim dret a rebre una informació fidedigna d´allò que està passant? De fet, tot son remors, sospites, que res no expliquen, creen malestar i no ajuden a una comunió eclesial com cal. Es diu; per exemple, que en l´entorn seu hi ha gent econòmicament influent, contrària a l´ús del valencià, que continua fomentant el fantasma del catalanisme i la por a les reaccions blaveres. També es remoreja que els bisbes de la província eclesiàstica s´oposen... Açò últim em costa de creure-ho, perquè precisament els tres bisbes de les Balears i el de Tortosa son valenciano-parlants i autèntics testimonis de com les diferències dialectals, que es respecten en els respectius missals català i mallorquí, com les valencianes son respectades en el missal de l´Acadèmia, no trenquen la unitat de la llengua. De totes formes, com no sols de internis no ha de judicar l´església, sinó tampoc d´astronomia ni de lingüística crec queés una pèrdua de temps i un desprestigi per a la jerarquia entrar al drap de les incultes objeccions secessionistes. Els seguidors de Jesucrist, que parlava a Déu i al poble en arameu, tenim en l´encarnació de la Paraula, motius sobrats i propis per aplicar els decrets conciliars. En la vella com en la nova evangelització tan important com el missatge és la llengua amb la qual es comunica.
Males llengües van dient també, que vostè se n´anirà prompte de València. «Se non é vero é ben trovato» per a urgir-li que no se´n vaja sense fer realitat l´esperança que va despertar en tanta «bona gent», que diria sant Vicent Ferrer. No trobe cap justificació humana ni divina per a que li deixe aquesta papereta al seu successor. Quina explicació creïble li donarà? Ja és ben trist que preparant-nos a la celebració dels 50 anys de l´inici del Vaticà II, l´arxidiòcesi valentina siga l´única diòcesi on encara no s´hi faciliten als fidels els mitjans canònics per a poder lloar Déu, celebrar els sagraments, rebre la catequesi i la predicació en la seua pròpia llengua. Fins el poble nambya ho pot fer.
Li demane perdó per si en algunes expressions he pogut extralimitar-me. Vostè sap que l´estime i el respecte; però de vegades pesen molt tants anys d´esperances truncades i de desenganys. Ja em queden pocs anys de vida i he cregut, com a prevere diocesà, que davant d´aquesta postura episcopal que cada volta comprenc menys, devia parlar-li sincerament com ho he fet amb els seus predecessors.
Una forta abraçada.
Publicat a Levante-EMV el 14-1-12