Missal d'Anglés
A ningú li pot resultar estrany, que, com a preàmbul vullga expressar la meua gratitud personal al Rector i a l’Arquebisbe de València per haver-me confiat la presentació de la traducció valenciana de la Missa del segle XIV, estudi i edició de l'obra Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, del dominic Guillem Anglés. És un plaer poder disfrutar d’un llibre llargament esperat, que conté el facsímil del manuscrit, una transcripció filològica del text rigorosament anotada, una edició continuada del text valencià de la missa, acompanyada d’un utilíssim glossari, i un dens estudi preliminar a cura dels meus benvolguts i admirats amics els professors Antoni Ferrando Francés, de la Universitat de València i Xavier Serra Estellés, de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer.
L'obra que em toca en sort donar a conéixer davant de vostés,
és una autèntica joia, que, al costat del seu intrínsec
valor documental, té el valor afegit d’una exquisida presentació
formal. En estos temps, en què les exigències d'immediatesa dels
mitjans d'impressió han contribuït a la decadència de l'art
de la impremta, l’acuradíssima edició del Cànon d'Anglés,
feta amb la minuciositat i el bon gust artesà d’altres temps, constituïx
un goig per a la vista i un descans per a l'esperit. Per l'obra que han fet
i per la perfecció amb què l'han treballada, la més cordial
felicitació als amics Antoni Ferrando i Xavier Serra.
Dos són els motius que han induït els meus admirats amics a proposar
l'edició del Cànon en valencià que hui tenim davant nosaltres.
En primer lloc, tancar el cicle de publicacions amb què la Universitat
de Valencia ha commemorat els cinc-cents anys de la seua creació pels
jurats de la ciutat de València (1499), sancionada canònicament
pel papa Alexandre VI amb la butla Inter ceteras solemnitates, i civilment
per un privilegi del rei Ferran II. I, en segon lloc, commemorar el cinc-cents
aniversari de la mort del gran pontífex valencià Alexandre VI,
fundador de la nostra Universitat, l’alma mater Valentina, i primer arquebisbe
de València. El qualificatiu de ‘gran’ concedit a Alexandre
VI no és de cap manera retòric. Com ja vaig escriure en un altre
moment, sostinc que, si be és cert que Roderic de Borja es va deixar
portar per les passions, com feia, per cert, una bona part de l’alt clero
i dels magnats renaixentistes, no és menys cert que com Papa va actuar
amb una clara consciència de les seues responsabilitats eclesiàstiques.
Perquè, si allò propi del ministeri papal és anunciar la
bona nova de l’evangeli, Alexandre VI va estar a l’altura de les
circumstàncies, ja que, amb les seues butles Inter cetera i Piis
fidelium, va posar les bases eficients per a l'evangelització del
nou continent que s’acabava de descobrir. Amb tota justicia s'ha de reconéixer
que la misionologia contemporània depén en gran part de l’impuls
catequitzador obert per Alexandre VI.
És en reconeixement i gratitud a este gran Papa valencià que brolla
l'obra que hui tinc el gust de presentar. Difícilment podrem trobar iniciatives
més adequades per a homenatjar el nostre Papa que editar el Cànon
d'Anglés, perquè en este manuscrit, copiat el 1420, confluïxen
múltiples facetes intel·lectuals aptes per a recordar la personalitat
del pontífex. Es tracta d'un document que s'originà en ple segle
XIV a I'aula capitular de la Catedral de València, que serví per
a la formació del clero valencià quan el cap i casal del Regne
encara no tenia Faculat de Teologia i que es guarda en l'arxiu de la Catedral,
en aproximadament el mateix estat que tenia al segle XV.
L’Exposició gramaticalmnent en romanç del Cànon de
la Missa forma part d'un voluminós tractat Expositio de ordine Missae,
del mateix Anglés, que els professors Ferrando i Serra també descriuen
i comenten. Com el seu títol indica, l’Exposició està
redactada en valencià, llengua en què el Papa parlava amb els
seus fills i amb la llarga nònima de col·laboradors valencians
que l’envoltaven en el govern de l’Església.
Aborda un tema teològic
L’Exposició del Cànon és prou més que una
traducció glossada. Aborda un tema teològic, el Cànon de
la missa, assumpte d'índole sacerdotal, preocupació pastoral per
suplir els dèficits formatius del clero que no entén el que diu
quan recita el Cànon en llatí durant la celebració de la
missa; afer que quadra perfectament amb el tarannà intel·lectual
d'Alexandre VI. Per tots estos motius, l'edició del Cànon d'Anglés
constituïx un dels millors homenatges que des de la Universitat i des de
l’Arquebisbat de València se li podrien tributar a Alexandre VI.
El dominic valencià Guillem Anglés va ser el primer mestre de
Teologia de l'Aula capitular de València, que havia sigut instituïda
l'any 1345 pel llavors bisbe de València Ramon Gastó, i va exercir
el seu magisteri des d’aquell moment fins a la seua mort, ocorreguda en
1368. Vint-i-tres anys de magisteri eficaç són molts com per no
deixar marcat amb el seu pensament el món eclesiàstic i intel·lectual
de la València del segle XIV. Les classes de teologia es van iniciar
en l'actual capella del Sant Calze, que encara manté el títol
d'Aula capitular. Deixeu-me que dedique unes paraules a esta capella tan venerada
pels valencians de tots els temps. Qui la visita hui, i sense necessitat de
deixar-se portar per la fantasia, sinó merament observant amb atenció
els elements arquitectònics del recinte, descobrirà de seguida
que la seua estructura respon a una finalitat docent. En efecte, si prescindim
del genial retaule que hui presideix l'altar i de les cadires del cor dels canonges,
la impressió que se n'obté és la d’una sòbria
i elegant aula, que a la part de baix, i adossat als murs, té un banc
corregut, on antigament s’assentaven les persones de major dignitat. En
el sòl queda un ampli espai, que, segons el costum dels col·legis
de París, devia estar cobert de palla per a preservar-lo de la humitat,
on s'assentaven els alumnes estudiants. I, en el mur de la dreta, es pot contemplar
la càtedra en forma de púlpit, a la qual s'accedeix per una escala
encastada en la paret. Enfront del púlpit, en el mur de l'esquerra, una
preciosa porta donava accés a l'escriptori, al local que hui anomenaríem
biblioteca. Només cal tancar els ulls i somiar un poquet per a fer reviure
en la ment el passat històric de la que fou aula capitular de la Seu
de València, en la qual Anglés impartia les seues lliçons.
Si em permeten vostés una confidència personal, els diré
que, entre les diverses parts de la Catedral, totes elles esplendoroses, sent
una especial predilecció per esta aula, que considere centre i glòria
de I'Església Valentina, en el púlpit de la qual he tingut el
privilegi de predicar no poques homilies des què el bisbe em nomenà
canonge de la Catedral valentina. Sempre hi vaig pujar amb una viva emoció
en ser conscient, cada vegada que pujava, que tenia l'honor d'ocupar el mateix
púlpit, la meteixa càtedra, que van usar Guillem Anglés,
Antoni Canals i sant Vicent Ferrer.
No entenen en Cànon
La intenció última que va motivar Anglés a la traducció
i glossa del Cànon de la missa ens la fa saber ell mateix quan escriu:
“Comença l'exposició breu, gramaticalment en romanç,
del Cànon, a instrucció et informació d'aquells preveres
qui gramaticalment no entenen el Cànon, com açò els sia
gran perill de l'ànima, dient missa, segons els doctors”
Que esta preocupació no és nova, i que Anglés l'aborda
segons la tradició de l’Esglesia, ho podrà comprovar qui
s'acoste als plantejaments sinodals que, sobretot a partir del segle XII, es
van ocupar d’esta qüestió. Per als actuals historiadors de
la litúrgia, en concret del Cànon romà, com Jungmann ,
l'época del papa Innocenci III té una especial importància
per a este assumpte, perquè en ella van començar a formular-se
de manera explícita els anomenats ‘perícula’ (perills)
en la celebració de la missa. Un d'estos perills era la ignorància
del celebrant. Ja el 1157, Otto, bisbe de París, promulgava unes Constitucions
sinodals que manaven als sacerdots impedir de predicar als ignorants, pel perill
d'induir a l'heretgia o a l'error. I, ja en referencia directa al Cànon
de la missa, un decret de Hubertus Canturiensis, bisbe de Londres, de 1200,
prescriu que tot sacerdot, en dir les paraules del Cànon, les pronuncie
amb claredat i distingint-les, perquè altrament incorre en greu perill
“per al cos i per a l'ànima” (per cert, pareguda expressió
repetirà Anglés). No podrà fer-ho bé qui no entenga
el que diu. D'ací, i per a esmenar esta deficiència, la preocupació
didàctica del mestre Anglés, quetant han remarcat els professors
Ferrando i Serra.
Enfrontar-se amb la ignorància dels clergues no era una mera qüestió
apriorística o una mera hipòtesi de treball, com altres tantes
formulades durant l'Edat Mitjana, sinó un fet real, a què la legislació
canònica i la reflexió teològica havien de donar resposta.
Ho confirmen nombroses dades històriques. Ara, només n’adduiré
una. El 14 de maig de 1280 moria el bisbe de Calahorra, Esteban de Sepúlveda.
Segons la legislació canònica llavors vigent, el capítol
va procedir a l'elecció del nou prelat. Doncs bé, en l'acta de
l'elecció, quatre canonges, entre ells el xantre, es fa constar que no
firmen per no saber fer-ho .
Això permet albirar un mal general, a què l'Església va voler donar solució amb les seues dispositions sinodals i els teòlegs amb les seues reflexions pròpies, i en el cas d'Anglés per mitjà de la traducció del Cànon llatí al valencià.
A l'hora de rastrejar les fonts en què es recolza Anglés, no tant
en traduir, sinó en redactar la part primera del seu tractat, que, com
be afirmen els professors Ferrando i Serra, té un caràcter profundament
cristològic i sacerdotal, no es pot oblidar que el seu autor és
un dominic. No cal dir que té interés buscar els precedents dominicans
més immediats del cànon anglesià, però encara en
té més analitzar les categories conceptuals des de les quals operen
els dominics. En este sentit, val la pena recordar que el Capítol General
dels dominics, reunit a Saragossa en 1309, va disposar que tant els lectors
com els vicelectors, és a dir, els que hui anomenaríem titulars
o els seus substituts, han d'exposar la doctrina segons el pensament del venerable
doctor Tomàs d'Aquino, i així també han d'estudiar-la els
alumnes. Per a urgir el compliment d'este mandat, el Capítol precisà
que qui no acatara esta disposició seria sancionat pel Provincial i inclús,
en els casos més greus, pel mateix Mestre General . La història
ens testifica que tal fet es va donar, per exemple a principi del segle XIV,
amb el teòleg dominic Joan de París.
És en fidelitat a este mandat capitular, per tots conegut, que Anglés,
sens dubte, va exposar el seu pensament a partir de sant Tomàs. Moltes
són les referències que a este respecte podrien ser al·legades,
però ens fixarem tan sols en dos, en les mateixes que Ferrando i Serra
adduïxen per a concloure que els destinataris de l’Expositio
de Ordine Missae eren més aïna clergues amb uns mínims
de formació llatina i teològica.
Quan Anglés fa seua la terminologia sacramental que parla de ‘res
tantum’, es dir de la gràcia del sagrament, del ‘sacramentum
tantum’ del signe ritual del sagrament, i del ‘res et sacramentum’
de l'efecte permanent del sagrament o caràcter sagramental, es mou en
el món propi del tomisme, puix encara que Petrus Lombardus, ja en el
segle XII, va insinuar esta triple distinció, fou sant Tomàs qui
la va encunyar de manera definitiva en la seua Summa Theologica al reflexionar
sobre l'efecte del sagrament del baptisme. (...)
Tan sols com una hipòtesi a estudiar, i per a acabar de precisar el món
dominicà en què es movia Anglés, cat tindre en compte que
en 1256 va entrar en vigor en l'Orde de Sant Doménec l'Ordinanum iuxta
ritum sacri Ordinis Fratrum Predicatorum. Per a Jungmann, esta obra va tindre
una gran importància inclús fora de l'orde de sant Doménec
per la meticulositat amb que s’hi descriuen les cerimònies de la
missa, entre les quals no falta un capítol especial dedicat a la missa
privada. Si de fet va influir esta obra en la d’Anglés, queda com
una qüestió oberta a la investigació.
Missal d'Anglés