Conferència pronunciada al Centre Arrupe de València, el 21 de gener de 2003
ESTA REFLEXIÓ vol tindre un accent marcadament reivindicatiu, perque crec que són molts els guanys que la societat valenciana pot obtindre de la reconciliació entre dos realitats importants: I'Església i el valencianisme. Quan la fe entra en contacte amb les cultures, estes obtenen "un coneixement ple del seu propi significat i una garantia de pervivència" (P. Arrupe). Esta idea d'arrelament de l'evangeli a les peculiaritats pròpies de cada poble, fou un deIs grans encerts històrics del cristianisme. Precisament l'actual Papa, Joan Pau II, conscient de la importància del fenomen, li dedica l'encíclica Slavorum Apostoli, sobre els sants germans Ciril i Metodi, apòstols dels eslaus. En eixa encíclica es definix la inculturació com "l'encarnació de l'Evangeli en les cultures autòctones, i alhora la seua introducció en la vida de lI'Església".
Quan parlem d'inculturació correm un risc: que el concepte siga aplicat només a determinades realitats socials i que la seua significació quede restringida. Els documents eclesials en parlar d'inculturació -com quan es referixen a la justícia, o a l'evangelització, o a qualsevol altra realitat- ho fan amb un clar sentit d'universalitat. Qualsevol lectura parcial tergiversa el seu veritable sentit.
Això vol dir que és incorrecte interpretar que el magisteri eclesial sobre la inculturació de la fe siga exclusivament aplicable al Tercer Món, negant-ne, per exemple, l'aplicació en el cas valencià. L'encíclica Slavorum Apostoli és ben explícita d'este sentit universal: "tot home, tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar i un lloc propi en el misteriós pla de Déu i en l'historia universal de la salvació" (Slavorum Apostoli, 19).
Feta esta precisió, voldria manifestar que en el diàleg fe-cultura els valencians no partim del no-res. En absolut. Ja disposem de testimonis fefaents dels fruits d'este diàleg. Però crec que els valencians, desgraciadament, no hem exhaurit, ni de bon tras, totes les oportunitats que ens brinda esta joiosa trobada.
DELS
TÒPICS ALS FETS
En primer lloc, constatem una percepció bastant arrelada en el valencianisme, que afirma que l'Església no ha fet res en favor de la cultura valenciana i que, a més, ha contribuït decisivament, a castellanitzar el poble valencià. Esta percepció és hereua de les reflexions de l'assagista valencià Joan Fuster i del seu decisiu influx en el món universitari valencià deIs anys seixanta ençà.
Sovint es carreguen les tintes sobre el paper negatiu de I'Església. És un juí que ha anat reproduint-se per inèrcia. Ara bé, en el moment en que han sorgit investigadors interessats en estudiar esta realitat sense apriorismes, hem començat a sorprendre's en vore que la collita de noms, si no espectacular, sí que documenta almenys l'existència d'una tradició històrica de cristians compromesos amb la cultura i la identitat valencianes. En els últims deu anys hem pogut comprovar -per mitja de treballs rigorosos- que les asseveracions que es repetien sistemàticament no eren en molts casos sinó prejudicis d'una intel·lectualitat anticlerical.
Tot este esforç investigador no tracta de redimir l'Església valenciana del seu pecat d'omissió en la consideració vers la pròpia cultura, (un pecat, d'altra banda, que també seria atribuïble des de la perspectiva històrica a molts altres sectors socials: blasquistes, la primera classe obrera, burgesia, professions liberals...). Però sí que vol restituir aquells testimoniatges més nobles de treball per la cultura fets per uns hòmens animats per un esperit cristià.
Fer tot un recorregut històric de la presència cristiana en la cultura valenciana des de la Renaixença ençà, ultrapassa les dimensions d'un article com este. Vull citar ara un exemple ben significatiu de recuperació recent de la memòria històrica. Es tracta del pare Francesc Martínez Miret, de l'orde dels Camils. I m'agrada destacar esta figura per dos motius: el primer d'ells, per constatar la qualitat literària d'este sacerdot. Per a Josep Piera, "la poesia de Miret és bellament vàlida, ja que amb el temps ha vençut el temps i encara avui emociona; i emociona com ho fan els millors romàntics europeus: de cor i d'ànima". I Gabriel García Frasquet diu del pare Miret que és "el millor autor en català (de la Safor) des dels grans clàssics del segle XV".
El segon aspecte que volia subratllar és que este important poeta valencià morí martir, a mans dels milicians de la FAI, afusellat el 3 d'octubre de 1936. Això ens fa vore que no es poden fer lectures sectàries de l'història d'este país. Que la cultura i la llengua és cosa de tots, i en l'esperit valencianista cabem tots: creients i agnòstics, d'esquerra o de dreta, catalanistes o blaveros... Per a alguns, el país només existiria si fóra d'esquerres, iconoclasta, catalanista... però la realitat és molt més plural que això. En la realitat, en paraules de Gabriel García Frasquet, "precisament aquesta condició d'eclesiàstics que reunien Salvador Boix, Andreu Martí i Francesc Miret, els féu víctimes de l'onada de follia que provocà la Guerra Civil. Amb la seua desaparició tràgica es tallava bruscament el possible fil conductor que haguera menat des d'aquells temps atzarosos, a través de la fosca travessia del franquisme, fins a l'eclosió literària actual de la Safor..."
El pare Miret és tot un exemple de testimoni fidel a l'Església i al país, que haguera restat en el calaix de l'oblit sinó ens haguérem afanyat a recuperar-lo.
Com he dit adés, no puc realitzar ara tot un excursus històric però sí que voldria centrar l'atenció en tres exemples que considere especialment rellevants: mossén Sorribes, el periodista Martí Domínguez i el moviment apostòlic de la Joventut Agraria Rural Catòlica.
MOSSÉN
SORRIBES
Quan repassem la seua vida, encara ens sorprén comprovar com, des de l'any 1950 (13 anys abans de la promulgació de la constitució sobre litúrgia del Vaticà II que autoritzava l'ús de les llengües vernacles) llegia les lectures de la missa i predicava en valencià. Esta anticipació a l'esperit conciliar resulta encara més insòlita en el context d'un règim polític que només permetia l'ús del valencià en un context festívol i enmig d'una societat en la qual la vida religiosa estava fortament castellanitzada.
Mossén Sorribes va naixer a València en 1903 i morí en 1986. La seua sensibilitat per la llengua li va nàixer arran de l'experiència tinguda en assistir a un moribund que desconeixia el castellà. Primer, inicià l'estudi de la seua llengua de manera autodidacta, com la immensa majoria de valencians. Posteriorment, completà la seua formació gràcies als cursos de llengua que organitzava CarIes Salvador en Lo Rat Penat, del quals seria després professor, "Mestre en Gai Saber" o
A finals. de la decada dels quaranta inicia la labor de traducció dels texts litúrgics, que culmina amb l'edició, l'any 1951, de la seua magna obra, l'Eucologi-Missal Valencià, prologada per l'arquebisbe Marcel·lí Olaechea. Perquè ens fem una idea de la importància d'esta obra, podem dir que en les seues 725 pàgines, s'incloia el Missal Romà -que permetia seguir la missa en vemacle-, les principals festivitats de l'Església universal i de la comunitat cristiana valentina, les misses de difunts, casament i administració de sagraments segons el ritual valencià, les principals oracions del cristià, el sant rosari i moltes altres devocions populars i un cantoral litúrgic. La magnitud del treball de mossén Sorribes des del punt de vista de la dignificació literària del valencià és extraordinària, com es pot deduir de l'esforç de traducció dels textos bíblics.
Mossén Sorribes fou l'autor també del Catecisme de la doctrina cristiana que fou publicat en 1955, amb ocasió del cinc-cents aniversari de la canonització de sant Vicent Ferrer Este catecisme havia tingut un precedent, a principis de segle, en el Catecisme valencià del celebre pare Ferrís, fundador de la leproseria de Fontilles. El catecisme de Sorribes també comptava amb el pròleg de l'arquebisbe Olaechea.
Una altra obra de Sorribes sobre la qual vull parar també l'atenció és La Missa del poble, editada en 1959. Es tracta d'un llibret que conté un extracte simplificat de la missa. Allò més rellevant d'esta obra és que interpola en el text comentaris explicatius de cada gest de la litúrgia a fi que els fidels puguen reflexionar sobre el seu significat
Dissortadament, quan el Concili Vaticà II aprovà l'ús de les llengües vernacles, l'arquebisbe Olaechea -un home amb una notable trajectòria de sensibilitat social, i com hem vist, una persona disposta a prologar obres fetes en valencià arriba cansat al Concili. En paraules de Ramir Reig i Josep Picó: "En Marcel·lí ja no és el bisbe (...) ple d'iniciatives i d'activitats, sinó una persona cansada i a la defensiva, temorós del mateix Concili". Així, la tasca d'elaboració dels textos litúrgics es demoraria fins el 12 de novembre de 1973, en què es constituïx la comissió interdiocesana per als textos en llengua vernacla, presidida pel Pare Pere Riutort, i en la qual figurava mossén Sorribes al costat d'altres personalitats destacades del valencianisme com Sanchis Guarner, Xavier Casp, Enric Valor, Ferrer Pastor...
Finalment, en 1975 apareixen els textos litúrgics. Lamentablement, foren objecte d'una virulenta campanya en contra -emmarcada dins del que s'ha vingut denominant la "Batalla de Valencia"- que va arribar a l'extrem del boicot a determinades celebracions fetes amb els textos oficials. Estos tristos esdeveniments deixen un sabor agredolç: si bé els esforços que inicia mossén Sorribes per incorporar el valencià a l'Església es van vore satisfets amb l'aprovació deIs textos oficials, tanmateix només nàixer són objecte de la furibunda campanya anticatalanista, la qual propicia que les autoritats eclesiàstiques hivernaren el tema fins l'arribada d'un consens social majoritari sobre la llengua.
En este sentit, el tema cobra també una especial actualitat, ja que eixes demandes que les autoritats eclesiàstiques feien a la concòrdia civil s 'han vist àmpliament complides amb la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fruit de l'acord subscrit entre els dos grans partits polítics, PP i PSOE. L'Acadèmia, amb rang d'institució de la Generalitat Valenciana, ha tingut des del primer moment una especial sensibilitat per esta qüestió, fins el punt que el primer òrgan de treball creat fou la Comissió de Texts Religiosos. L'any 2002, l'AVL va aprovar la primera fase dels treballs amb un altíssim consens: denou vots a favor, cap en contra i només una abstenció. A finals del 2002 i principis del 2003 es va entregar la proposta a les autoritats diocesanes. Els nostres bisbes ja han manifestat la seua voluntat de constituir la comissió interdiocesana, i probablement a l'hora de llegir este article ja s'haja inicial la tramitació canònica corresponent.
L'any 2003 se celebra el centenari del naixement de Vicent Sorribes i Gramatge, i afortunadament, a diferència de l'oblit en que solen restar molts personatges il·lustres valencians, des de diverses instàncies se'n feren ressó: la revista Cresol, editada per la Unió Apostòlica del Clero, va llançar la idea de celebrar este centenari i hi publica diversos articles; I'Acadèmia Valenciana de Llengua, es pronuncià unànimement agraint les valuoses contribucions de l'insigne prevere; i la XII Trobada de cristians i cristianes valencians li reté homenatge. Saó, uns mesos després, també li dedicà un monogràfic.
MARTÍ
DOMÍNGUEZ
No cometem cap exageració si afirmem que Martí Domínguez és una de les figures més destacades de la societat valenciana del segle XX, exemple de fidelitat a la consciència per damunt de les pressions polítiques i del pervindre professional.
La personalitat de Martí Domínguez està estretament lligada a la riuada de 1957. En aquell moment es trobava al front del diari Las Provincias. L'impacte devastador de la riuada en la ciutat fou terrible. Encara a hores d'ara trobem en múltiples façanes de les cases les rajoletes amb el celebre "hasta aquí llegó la riada", i els que no ho varem viure quedem corpresos pel nivell que assoliren les aigües desbordades del Túria. A les perdues irreparables en vides humanes calia afegir la devastació d'una ciutat que a dures penes intentava eixir d'una crua postguerra.
En eixe clima d'abatiment, Martí Domínguez pronuncia un discurs reivindicatiu que va suposar la seua destitució com a director del diari Las Provincias i la seua caiguda en desgràcia. Fou una veu que clamava en el desert del silenci del franquisme i que sacsejava les consciències després d'un llarga letàrgia; un exemple del poder de la paraula i de la valentia del qui la pronuncia.
Posem-nos en la pell de Martí Domínguez. Un home ben considerat pel règim ja que durant la guerra va tindre que fugir del seu Algemesí natal perquè el perseguien per militar en la Dreta Regional Valenciana; en la postguerra havia ocupat la regidoria de cultura en l'Ajuntament de València, i era director del principal diari de la ciutat. Un home que a més acabava de ser convidat a pronunciar el discurs de proclamació de la fallera major.
L'expectació era molt gran eixe 16 de març de 1958. El teatre Principal estava ple de gom a gom. El discurs era retransmés també per ràdio. Només començar a parlar, Martí Domínguez constata la transcendència del moment i explicita l'esperit de la seua al·locució:
"No podría perdonarme el malgastar el breve tiempo que me he impuesto en frivolidades hojaldrosas. Valencia necesita en este momento de cosas nutricias...¡necesita jamón! Jamón de ideas claras y valientes, de conceptos lúcidos y firmes...., no de brillantes parrafadas líricas"
El seu discurs es titula "Cuando enmudecen los hombres... hablan las piedras", parafrasejant el text de sant Lluc que es llig el diumenge de Rams. El paral·lelisme amb la cita evangèlica propicia una lectura en clau providencial de la riuada, que pren la paraula davant el silenci de les persones:
"Los hombres enmudecen, enmudecemos a veces por inconsciència, por ignorància, por cobardía....Y en estos momentos injustos de silencio Dios permite que hablen las piedras, es decir, el mundo inanimado, porque el mundo dotado de alma ha callado cobardemente. La palabra que sintetizaría la verdadera situación de Valencia, dentro y fuera de la riada es esta: Silencio. Valencia era, permítaseme decirlo, la gran Silenciada”.
Aquesta actitud col·lectiva de silenci, perfilada com un "meninfotisme" que es complau en tota una serie de tòpics, comportava necessàriament l' oblit del poder central:
“Eramos el “Levante feliz....”, el rincón florido de España... realmente arrinconado para todo. Seguíamos siendo potencia española de primerísima en Zurich o Bruselas, en Hamburgo o Liverpoool, e París, Estocolmo o Varsovia. Pero en Madrid, a la hora de las rutas turísticas o de la electrificación de los ferrocarriles o de los cambios o de las grandes realizaciones urbanológicas..., ¿qué poco pesábamos! (...) ¿Cómo queríamos pesar en el resto de España si nossotros no pesábamos en niestra propia casa?”
Martí Domínguez s'endinsa en l'arrel del mal i, fent servir un símil agrari, encunya l'expressió rebordoniment en referir-se al procés de despersonalització dels valencians. El periodista denuncia el procés de deserció en l'ús de la llengua i efectua un paral·lelisme entre l'element popular taller de l'estoreta velleta i la llengua:
“Esa estoreta velleta que muchos teneis como retirada, nuestro idioma, nuestro sentido democrático de la política, democrático y cristiano, nuestro sentido institucional; esa estoreta velleta que muchos teneis en el porche... (¡En el porche! Perquè no fa fi: perquè parlar en valencià no fa fi. ¡Quanta coentor, Dios mío! (...) esa estoreta, valencianos, no la tireis, no la guardeis en el porche; ponedla en circulación...”
El discurs, com hem dit, va commocionar la societat valenciana i per petició de centenars de persones es féu una edició impresa a càrrec de l'Ateneu Mercantil de València, presidit en aquell moment per Joaquim Maldonado. La influència es deixà sentir amb força també entre la nova generació de valencianistes que, des de mitjans dels cinquanta, formaven la Secció Jove de Lo Rat Penat, molt d'ells lligats a la Universitat.
Martí Domínguez reacciona amb molta força d'ànim davant l'adversitat de la seua destitució com a director de Las Provincias. Impulsa el setmanari econòmic Valencia fruits, del qual fou director, com ho fóra també de l'efímer diari El dia. És l'època en la qual la seua producció literària assolix una gran qualitat i moltes de les seues planes es troben amerades d'un esperit evangèlic. Escriu obres de teatre com ¿No n’eren deu?, assaig com Vicente Blasco Ibáñez: el tradicionalismo de un republicano, la novel·la Els Horts o l' estudi històric Els Borja.
Com a cristià compromés, participa en la campanya a favor de la litúrgia en valencià i funda l'associació La Paraula Cristiana, on figuraven insignes valencianistes com ara, Robert Moròder, Francesc Ferrer Pastor, Vicent Sorribes, Fermí Cortés, Vicent Miquel...
L'Academia Valenciana de la Llengua ha tingut l'encert d'instituir la celebració del Dia de les Lletres Valencianes, per al 20 de novembre, aniversari de l'edició del Tirant lo Blanch, i designar Martí Domínguez Barberà com a escriptor de l'any. Entre altres iniciatives, el 20 de novembre tindrà lloc la lectura pública de la seu principal obra teatral No n 'eren deu? que gira al voltant del passatge evangèlic de la curació per Jesús de deu leprosos.
LA JOVENTUT AGRÀRIA RURAL CATÒLICA
L'última menció que vull ter en este repàs històric és a una iniciativa de caràcter col·lectiu, la influència de la qual perdura fins els nostres dies. Es tracta de la JARC, un dels moviments especialitzats de l'Acció Catòlica. L'apostolat dut a terme en el camp valencià, especialment en l'Horta de València, ha estat un dels factors importants de la dinamització social, econòmica, cultural, política i religiosa del nostre país.
Gràcies a l'espenta personal de consiliaris com mossén Josep Alba, molts jóvens de l'àmbit rural prenen consciència dels seus deures cap a la pròpia comunitat i cap a la pròpia Església, inicien molts d'ells estudis universitaris, s'obrin a altres realitats, i adquirixen un sentit crític i constructiu aplicant en les seues reunions la revisió de vida mitjançant la metodologia del "veure, jutjar, actuar", impulsada pel pare belga Joseph Cardijn, fundador de la Joventut Obrera Catòlica.
De la inquietud que va despertar l'Evangeli en el cor de molts valencians han nascut moltes iniciatives en diversos camps. Així, per exemple, bona part del modern cooperativisme valencià naix de la mà de militants de la JARC, com ara, Josep Maria Soriano, Vicent Diego o Paco Pons. Seguint l'exemple del cooperativisme basc de Mondragón, impulsat pel pare Arizmendiarrieta, funden cooperatives tan famoses com ara, CONSUM, La Florida, Caixa Popular o el Grup Empresarial Cooperatiu Valencià.
L'empremta deixada per este moviment apostòlic alimenta bona part del moviment cívic valencià: la Federació de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana, la Fundació per al Desenvolupament creada per Caixa Torrent, o la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, no serien una realitat sense l'aportació decisiva de noms clau de la JARC, com ara, Vicent Ruiz Monrabal, Josep Ferrís o Joan Ramon Peris.
Una gran part de la militància de la JARC va continuar lligada a activitats eclesials. Així, trobarem a Ruiz Monrabal i a Paco Fayos en la Junta Diocesana d'Acció Catòlica a principis dels setanta jugant un paper decisiu en favor de la litúrgia en valencià. A hores d'ara els trobem en llocs com Proyecto Hombre, en el Fòrum de Cristians, en les parròquies...El nostre amic Josep Garibo, recentment traspassat, constituïa un bon exemple d'esta fidelitat a l'Església.
Els membres de la JARC no defugiren tampoc el compromís polític. De la seua òrbita nasqueren militàncies diverses, amb noms destacats en la política contemporània, com Albert Taberner, Vicent Ahuir, Ximo Llorca... Però el gros de militants de la JARC assumiren compromisos polítics en els rengles d'Unió Democràtica del País Valencià.
No és ara el cas d'explicar-vos l'història d'UDPV ja que molts dels qui rebeu el nostre butlletí l'heu viscuda i d'altres la coneixeu. Només valdría subratllar un element que considere molt important: la capacitat d'UDPV d'aglutinar voluntats en un projecte comú, tant a nivell intern de la pròpia organització, com de portes a fora. A nivell intern cal destacar que la UDPV, nascuda com una força lligada a la Universitat, posteriorment aglutina el gros de gent de la JARC i, en un tercer moment, aconseguix integrar en el partit noms històrics que havien militat en la Dreta Regional Valenciana. Gent de generacions diverses, d'extraccions socials variades, del món rural i del món urbà, aplegats al voltant d'un projecte.
Esta voluntat de sumar es va projectar també de portes a fora per mitjà d'una federació de partits que integraven l'Equip Democristià de l'Estat Espanyol: el PNV al País Basc, UDC a Catalunya, UDPV al País Valencià i, a la resta de l'Estat, Izquierda Democrática de Ruiz Giménez i la Federació Democrática Popular de Gil Robles. Una experiència única que no s'ha tomat a repetir en la democràcia espanyola.
QUE GUANYA L'ESGLÉSIA,
QUE GUANYA EL PAÍS?
Hem vist tres testimonis històrics que justifiquen l'existència d'una tradició valencianista d'inspiració cristiana. En un altre moment caldrà fer un estat de la qüestió actual, per vore que esta tradició és viva i goja de bona salut. Vull ara, per últim, aprofundir en els beneficis que esta tradició aporta a I'Església i al país.
L'Església guanya, en primer lloc, que siga percebuda com a Poble de Déu, segons el Concili Vaticà II va subratllar. Dissortadament, encara resta viva una percepció reduccionista de l'Església, segons la qual l'Església és la jerarquia i el clero. Front a eixa visió reductora, uns cristians, que són també Poble de Déu, assumixen la realitat diferencial valenciana sense rebutjar la seua fe, ans el contrari, palesant l'estreta relació fe-cultura.
En segon lloc, este corrent històric fa present alguna de les idees-clau que integren la tradició eclesial i les aportacions més notables de l'humanisme cristià. Els cristians valencianistes ajuden a comprendre què vol dir inculturació; difonen el personalisme comunitari; assumixen el compromís polític i lluiten contra la dictadura; donen a conéixer l'ecumenisme (pensem, per exemple, en el Pare Espasa)...
I en tercer lloc, l'Església guanya perque s'obrin moltes perspectives pastorals i es deslegitimen les acusacions d'absentisme davant la llengua i la cultura valenciana.
Alhora,
el valencianisme, gràcies a la tasca de tots eixos cristians,
es beneficia d'unes aportacions molt valuoses que l'ajuden a ser percebut
com un moviment plural, obert i integrador.