Estimats germans en
el sacerdoci,
estimats germans i germanes,
1. Som hui testimonis d'un gran esdeveniment. 141 diaques, procedents de tot Espanya, rebran l'ordenació sacerdotal. A esta celebració eucarística s'associen nombrosos sacerdots de les diverses diòcesis de la vostra Pàtria. Han sigut convidats a esta ciutat per viure novament la jornada de la seua ordenació.
Permeteu-me que salude primer de tot al Pastor d'esta Església particular, als bisbes presents, als sacerdots i seminaristes, que s'han dedicat a Déu amb una especial consagració, a tot el noble poble de València, de la seua regió i de tot Espanya, i a quants vos heu reunit en este passeig de L'Albereda. Salude amb afecte particular, junt amb els seus familiars, a tots els ordenands. Però permeteu-me sobretot que renove des d'ací el meu més afectuós record a les persones i famílies que en els dies passats han patit les conseqüències de devastadores inundacions i han perdut éssers estimats. Confie que la necessària solidaritat i ajuda cristiana els arribarà eficaçment.
Este dia sacerdotal té com a marc la ciutat de València, d'arrelades tradicions eucarístiques i sacerdotals, amb la seua bellesa i colorit, la seua personalitat i rica història romana, àrab i cristiana; sobretot en les seues grans figures sacerdotals: Sant Vicent Ferrer, Sant Tomàs de Vilanova, Sant Joan de Ribera. A ells caldria afegir nombrosos sants sacerdots, entre ells Sant Joan d'Àvila, patró del clero espanyol. Tots ells ens acompanyen amb la seua intercessió.
2. En què consisteix
la gràcia del sacerdoci que hui rebran estos ordenands?
Ho sabeu bé vosaltres, estimats diaques, que vos heu preparat amb cura
per aquest moment sacramental. Ho coneixeu vosaltres, volguts sacerdots, que
porteu el pes gojós i la càrrega lleugera del sacerdoci. També
ho sabeu vosaltres, cristians de València i d'Espanya, que acompanyeu
els vostres sacerdots i amb ells viviu el goig del vostre sacerdoci comú,
distint però no separat del sacerdoci ministerial.
En aquest acte parlaré sobretot als ordenands. Però en ells
veig l'ordenació, recent o llunyana, de cada un de vosaltres, sacerdots
d'Espanya, i vos exhorte a reviure la gràcia que teniu per la imposició
de les mans.
El sagrament de l'orde està profundament radicat en el misteri de la
crida que Déu fa a l'home. En qui és escollit es realitza el
misteri de la vocació divina. Ens ho revela la primera lectura presa
del profeta Jeremies.
Déu manifesta a l'home la seua voluntat: “Abans que et formares en
el ventre, et vaig conèixer; abans que tu isqueres del sinus matern,
et vaig consagrar i et vaig designar com a profeta dels gentils”.
La crida de l'home està primer en Déu: en la seua ment i en l'elecció que Déu mateix realitza i que l'home ha de llegir dins del seu cor. En percebre amb claredat esta vocació que ve de Déu, l'home experimenta la sensació de la seua pròpia insuficiència. Ell tracta de defendre's davant de la responsabilitat de la crida. Diu com el Profeta: “Ah, Senyor Yavé! Heus ací que no sé parlar, perquè sóc un xiquet”. Així, la crida es converteix en el fruit d'un diàleg interior amb Déu, i és a vegades com el resultat d'una lluita amb Ell.
Davant de les reserves i dificultats que amb raó l'home oposa, Déu indica el poder de la seua gràcia.
I amb el poder d'esta gràcia aconsegueix l'home la realització de la seua crida: “Aniràs a on t'envie jo, i diràs el que jo et mane. No tingues temor davant d'ells, que jo estaré amb tu per a salvar-te . . . Heus ací que jo pose en la teua boca les meues paraules”.
És necessari, els meus benvolguts germans i estimats fills, meditar amb el cor este diàleg entre Déu i l'home, per a trobar constantment l'entramat de la vostra vocació. Este diàleg ja s'ha realitzat en vosaltres que rebreu l'ordenació sacerdotal. I haurà de continuar, ininterromput, durant tota la vostra existència a través de l'oració, segell distintiu de la vostra pietat sacerdotal.
3. En la consciència de la vostra crida per part de Déu, radica al mateix temps el secret de la vostra identitat sacerdotal. Les paraules del profeta Jeremies suggereixen eixa identitat del sacerdot com cridat per una elecció, consagrat amb una unció, enviat per a una missió. Cridat per Déu en Jesucrist, consagrat per ell amb la unció del seu Esperit, enviat per a realitzar la seua missió en l'Església.
Les ensenyances del Magisteri
de l'Església sobre el sacerdoci, inspirades en la Revelació,
arreplegues, per dir-ho així, dels llavis de Déu, poden dissipar
qualsevol dubte sobre la identitat sacerdotal.
Abans que res, Jesucrist nostre Senyor, sumo i etern Sacerdot, és el
punt central de referència.
Hi ha un sol suprem sacerdot, Crist Jesús, ungit i enviat al món
pel Pare. D'aquest únic sacerdoci participen els bisbes i els preveres,
cadascú en el seu ordre i grau, per continuar en el món la consagració
i la missió de Crist. Partícips de la unció sacerdotal
de Crist i de la seua missió, els preveres actuen “in persona Christi”.
Per a això reben
la unció de l'Esperit Sant. Sí, rebreu l'Esperit de santedat,
com diu la fórmula de l'ordenació, perquè un especial
caràcter sagrat vos configure a Crist sacerdot, per poder actuar en
nom seu.
Consagrats mitjançant el ministeri de l'Església, participareu
de la seua missió salvadora com a “cooperadors de l'orde episcopal”
i haureu d'estar units als bisbes, segons la bella expressió de Sant
Ignasi d'Antioquia, “com les cordes a la lira”. Enviats a una comunitat particular,
congregareu la família de Déu, instruint-la amb la paraula,
per a fer-la “créixer en la unitat” i “portar-la per Crist en l'Esperit
al Pare”.
4. Cridats, consagrats, enviats. Esta triple dimensió explica i determina
la vostra conducta i el vostre estil de vida. Esteu “posats a banda”; “segregats”,
però “no separats”. Així vos podeu dedicar plenament a l'obra
que se vos va a confiar: el servei dels vostres germans.
Compreneu, doncs, que la consagració que rebeu vos absorbeix totalment,
vos dedica radicalment, fa de vosaltres instruments vius de l'acció
de Crist en el món, prolongació de la seua missió per
a glòria del Pare.
A això respon
el vostre el senyor total al Senyor. El do total que és compromís
de santedat. És la tasca interior de “imitar el que tracteu”, com diu
l'exhortació del Pontifical Romà de les ordenacions. És
la gràcia i el compromís de la imitació de Crist, per
a reproduir en el vostre ministeri i conducta eixa imatge gravada pel foc
de l'Esperit. Imatge de Crist sacerdot i víctima, de redemptor crucificat.
En este context d'entrega total, d'unió a Crist i de comunió
amb la seua dedicació exclusiva i definitiva a l'obra del Pare, es
comprén l'obligació del celibat. No és una limitació,
ni una frustració. És l'expressió d'una donació
plena, d'una consagració peculiar, d'una disponibilitat absoluta. Al
do que Déu atorga en el sacerdoci, respon l'entrega de l’escollit amb
tot el seu ser, amb el seu cor i amb el seu cos, amb el significat que té,
referit l'amor de Crist i a l'entrega total a la comunitat de l'Església,
el celibat sacerdotal.
L'ànima d'esta entrega és l'amor. Pel celibat no es renuncia
a l'amor, a la facultat de viure i significar l'amor en la vida; el cor i
les facultats del sacerdot queden impregnats amb l'amor de Crist, per ser
enmig dels germans el testimoni d'una caritat pastoral sense fronteres.
5. El secret d'esta caritat pastoral es troba en el diàleg que Crist
manté amb cadascun dels seus escollits, com ho va mantindre amb Pere,
segons les paraules de l'Evangeli que hem proclamat. És la pregunta
sobre l'amor especial i exclusiu cap a Crist, feta a qui ha rebut una missió
particular i ha pogut experimentar el desencant en la seua pròpia debilitat
humana.
El Senyor Ressuscitat no es dirigeix a Pere per amonestar-lo o castigar-lo per la seua debilitat o pel pecat que ha comés en renegar d'ell. Ve per preguntar-li pel seu amor. I açò és d'una enorme, eloqüent importància per a cadascú de vosaltres: “M'estimes?”. M'estimes encara? M'estimes cada vegada més? Sí. Perquè l'amor és sempre més gran que la debilitat i que el pecat. I només ell, l'amor, descobreix sempre noves perspectives de renovació interior i d'unió amb Déu, inclús mitjançant de l'experiència de la debilitat del pecat.
Crist, doncs, pregunta, examina sobre l'amor. I Pere respon: “Sí, Senyor, tu ho saps tot, tu saps que t'estime”. No respon: Sí, et vull; més prompte es confia al cor del Mestre i al seu coneixement i li diu: “Tu saps que t'estime”.
Així, per mitjà d'este amor, confessat per tres vegades, Jesús Ressuscitat confia a Pere les seues ovelles. I de la mateixa manera vos les confia a vosaltres. És necessari que el vostre ministeri sacerdotal s'arrele amb vigor en l'amor de Jesucrist.
6. L'amor indivís a Crist i al ramat que Ell vos va a confiar unifica la vida del sacerdot i les diverses expressions del seu ministeri.
Abans que res, configurats amb el Senyor, heu de celebrar l'Eucaristia, que no és un acte més del vostre ministeri; és l'arrel i la raó de ser del vostre sacerdoci. Sereu sacerdots, abans que res, per a celebrar i actualitzar el sacrifici de Crist, “sempre viu per intercedir per nosaltres”. Eixe sacrifici, únic i irrepetible, es renova i fa present en l'Església de manera sacramental, pel ministeri dels sacerdots.
L'Eucaristia es converteix així en el misteri que ha de plasmar interiorment la vostra existència. D'una banda, oferireu sacramentalment el Cos i la Sang del Senyor. D'una altra, units al - “in persona Christi” -, oferireu les vostres persones i les vostres vides, perquè assumides i com transformades per la celebració del sacrifici eucarístic, siguen exteriorment també transfigurades amb Ell, participant de les energies renovadores de la seua Resurrecció.
Serà l'Eucaristia cim del vostre ministeri d'evangelització, cim de la vostra vocació orant, de glorificació de Déu i d'intercessió pel món. I per la comunió eucarística s'anirà consumant dia a dia el vostre sacerdoci.
Sant Vicent Ferrer, l'apòstol i taumaturg valencià, deia que “la missa és el major acte de contemplació que puga donar-se”. Sí, així és en veritat. Per això tots vosaltres esteu convidats a alimentar i vivificar la pròpia activitat amb la “abundància de la contemplació”, que trobarà un brollador inesgotable en la celebració de l'Eucaristia i dels sagraments, en la litúrgia de les hores, en l'oració mental i quotidiana i en la meditació amorosa dels misteris de Crist i de la Mare de Déu amb l’oració del Rosari.
7. La consagració que rebreu vos habilita al servei, al ministeri de salvació, per ser com a Crist els “consagrats del Pare” i els “enviats al món”.
Vos deveu als fidels del Poble de Déu, perquè també ells siguen “consagrats en la veritat”. El servei als homes no és una dimensió diferent del vostre sacerdoci: és la conseqüència de la vostra consagració.
Exerciu les vostres tasques ministerials com tants altres actes de la vostra consagració, convençuts que totes elles es resumeixen en una: reunir la comunitat que vos serà confiada en l'alabança de Déu Pare, per Jesucrist i en l'Esperit, perquè siga l'Església de Crist, sagrament de salvació. Per a això evangelitzareu i vos dedicareu a la catequesi de xiquets i adults; per a això estareu disponibles en la celebració del sagrament de la reconciliació; per a això visitareu els malalts i ajudareu als pobres, fent-vos tot a tots per a guanyar-los a tots.
No temeu així ser separats dels vostres fidels i d'aquells als que la vostra missió vos destina.
Més bé vos separaria d'ells oblidar o descuidar el sentit de la consagració que distingeix el vostre sacerdoci. Ser un més, en la professió, en l'estil de vida, en el mode de vestir, en el compromís polític, no vos ajudaria a realitzar plenament la vostra missió; defraudaríeu els vostres propis fidels que vos volen sacerdots de cos sencer: litúrgics, mestres, pastors, sense deixar per això de ser, com a Crist, germans i amics.
Per això, feu de la vostra total disponibilitat a Déu una disponibilitat per als vostres fidels. Doneu-los el vertader pa de la paraula, en la fidelitat a la veritat de Déu i a les ensenyances de l'Església.
Faciliteu-los tot el possible l'accés als sagraments, i en primer lloc
al sagrament de la penitència, signe i instrument de la misericòrdia
de Déu i de la reconciliació obrada per Crist, sent vosaltres
mateixos assidus en la seua recepció. Estimeu els malalts, els pobres,
els marginats; compromet-vos en totes les justes causes dels treballadors;
consoleu als afligits; doneu esperança als joves. Mostreu-se en tot
“com ministres de Crist”.
8. En la litúrgia de la Paraula han sigut proclamades eixes conegudes expressions de la Primera Carta de Sant Pere, dirigides als més ancians, als “preveres”, a tots els sacerdots ací presents.
Precisament vosaltres ací reunits, sou els “preveres”, els “ancians”. I els joves que hui rebran esta ordenació es converteixen també en “ancians”, responsables de la comunitat. Mediteu bé què és el que vos demana a vosaltres Pere, l'ancià, “testimoni dels patiments de Crist i participant de la glòria que ha de revelar-se”. Què és el que vos demana?
Vos prega que compliu el ministeri pastoral que se vos ha confiat: “no per força sinó espontàniament, segons Déu; no per sòrdid lucre, sinó amb promptitud d'ànim”. Sí; amb una entrega generosa. I com a vius models del ramat.
Heus ací el programa apostòlic de la vida sacerdotal i del ministeri sacerdotal que un dia Déu vos va confiar. Res ha perdut de la seua actualitat substancial. És un programa viu, de hui. I heu de posar-ho ben sovint davant dels vostres ulls, en la vostra ànima, per a veure reflectit en ell, com en un espill, la vostra pròpia vida i el vostre ministeri.
Si així ho feu, com vos ho ensenya la multitud de sacerdots sants que en la vostra Pàtria han sigut testimonis de Crist, rebreu, quan aparega “el suprem Pastor”, eixa “corona immarcescible de la glòria”.
9. Estimats germans en el sacerdoci: El Successor de Pere que vos parla, vos repeteix este missatge; i voldria que, en el dia d'esta gran ordenació sacerdotal i en esta celebració de la gràcia del sacerdoci per a tot Espanya, es grave en els vostres ànims, en el cor de cada sacerdot. Sigueu fidels a este missatge que ve de Crist!
Que esta celebració porte a tota l'Església a Espanya una renovació de la gràcia inesgotable del sacerdoci catòlic; una major unitat entre tots els que han rebut la mateixa gràcia del presbiterat; un augment considerable de vocacions sacerdotals entre els joves, atrets per l'exemple gojós de la vostra entrega, i la de tants seminaristes ací presents, a la que salude un a un per a confirmar-los i animar-los en la seua vocació. Al mateix temps que els anuncie que deixe per a ells un particular missatge meu escrit.
La Mare de Déu, que València venera amb el dolç títol de Mare dels Desemparats, s'incline amb amor sobre vosaltres i vos faça fidels deixebles del Senyor. Acolliu-la com a Mare, com Joan la va acollir al peu de la Creu. Que en la gràcia del sacerdoci cadascú de vosaltres puga dir també a ella “Totus tuus”.
El Senyor Ressuscitat, present entre nosaltres, vos mira amb amor, els meus
estimats sacerdots i ordenands, i vos repeteix la seua pregunta sobre el vostre
amor sincer i lleial: “M'estimes?”. Que cadascú de vosaltres puga dir
hui i sempre: “Senyor, tu ho saps tot, tu saps que t'estime”. Així
el vostre ministeri serà un fidel i fecund servei d'amor en l'Església,
per a la salvació dels homes.
Que el record d'esta solemne ordenació sacerdotal amb la presència del Papa augmente la vostra fe en Jesucrist, Sacerdot Etern, que comunica el Seu sacerdoci per a la salvació de tots els homes. Així siga.
Posteriorment el Papa
Joan Pau II es va desplaçar a Alzira, en visita no programada inicialment,
per visitar els afectats per les greus inundacions provocades per la pantanada
de Tous.