IMPOSICIÓ
DEL PAL·LI
I LLIURAMENT DE L'ANELL DEL PESCADOR
EN EL SOLEMNE INICI DEL MINISTERI PETRÍ
DEL BISBE DE ROMA
Plaça de Sant Pere , Roma
Diumenge 24 d'abril del 2005
Senyors Cardenals,
venerables Germans en l'episcopat i en el sacerdoci,
distingides Autoritats i Membres del Cos diplomàtic,
estimats Germans i Germanes
Per tres vegades ens ha acompanyat en estos dies tan intensos el cant de les
lletanies dels sants: durant els funerals del nostre Sant Pare Joan Pau II;
amb ocasió de l'entrada dels Cardenals en Conclave, i també hui,
quan les hem cantat novament amb la invocació: El teu illum adiuva,
assisteix al nou successor de Sant Pere. He sentit este cant orant cada vegada
d'una manera completament singular, com un gran consol. Com ens hem sentit abandonats
després de la defunció de Joan Pau II! El Papa que durant 26 anys
ha sigut el nostre pastor i guia en el camí a través dels nostres
temps. Ell va creuar el llindar cap a l'altra vida, entrant en el misteri de
Déu. Però no va donar este pas en solitari. Qui creu, mai està
sol; no ho està en la vida ni tampoc en la mort. En aquells moments hem
pogut invocar els sants de tots els segles, amics seus, germans seus en la fe,
sabent que serien el seguici vivent que l'acompanyaria en el més enllà,
fins a la glòria de Déu. Nosaltres sabíem que allí
s'esperava la seua arribada. Ara sabem que ell està entre els seus i
es troba realment en sa casa. Hem sigut consolats de nou realitzant la solemne
entrada en conclave per a triar a què Déu havia triat. Com podíem
reconéixer el seu nom? Com 115 Bisbes, procedents de totes les cultures
i països, podien trobar aquell a qui Déu volia atorgar la missió
de lligar i deslligar? Una vegada més, ho sabíem; sabíem
que no estem sols, que estem envoltats, guiats i conduïts pels amics de
Déu. I ara, en este moment, jo, dèbil serf de Déu, he d'assumir
esta comesa inaudita, que supera realment tota capacitat humana. Com puc fer-ho?
Com seré capaç de dur-ho a terme? Tots vosaltres, benvolguts amics,
acabeu d'invocar a tota la multitud dels sants, representada per alguns dels
grans noms de la història que Déu texeix amb els hòmens.
D'esta manera, també en mi es revifa esta consciència: no estic
sol. No he de portar jo sol el que, en realitat, mai podria suportar jo sol.
La multitud dels sants de Déu em protegeix, em sosté i em condueix.
I m'acompanyen, benvolguts amics, la vostra indulgència, el vostre amor,
la vostra fe i la vostra esperança. En efecte, a la comunitat dels sants
no pertanyen només les grans figures que ens han precedit i els noms
de les quals coneixem. Tot nosaltres som la comunitat dels sants; nosaltres,
batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; nosaltres, que vivim
del do de la carn i la sang de Crist, per mitjà del qual vol transformar-nos
i fer-nos semblants a si mateix. Sí, l'Església és viva;
esta és la meravellosa experiència d'estos dies. Precisament en
els tristos dies de la malaltia i la mort del Papa, quelcom s'ha manifestat
de manera meravellosa davant dels nostres ulls: que l'Església és
viva. I l'Església és jove. Ella porta en si mateixa el futur
del món i, per tant, indica també a cada un de nosaltres la via
cap al futur. L'Església és viva i nosaltres ho veiem: experimentem
l'alegria que el Ressuscitat ha promés als seus. L'Església és
viva; és viva perquè Crist és viu, perquè ell ha
ressuscitat veritablement. En el dolor que apareixia en el rostre del Sant Pare
en els dies de Pasqua, hem contemplat el misteri de la passió de Crist
i tocat al mateix temps les seues ferides. Però en tots estos dies també
hem pogut tocar, en un sentit profund, el Ressuscitat. Hem pogut experimentar
l'alegria que ell ha promés, després d'un breu temps de foscor,
com a fruit de la seua resurrecció.
L'Església és viva: d'esta manera salude amb gran goig i gratitud
a tots vosaltres que esteu ací reunits, venerables Germans Cardenals
i Bisbes, estimats sacerdots, diaques, agents de pastoral i catequistes. Vos
salude a vosaltres, religiosos i religioses, testimonis de la presència
transfiguradora de Déu. Vos salude a vosaltres, fidels laics, immersos
en el gran camp de la construcció del Regne de Déu que s'expandeix
en el món, en qualsevol manifestació de la vida. La salutació
s'ompli d'afecte en dirigir-ho també a tots els que, renascuts en el
sagrament del Baptisme, encara no estan en plena comunió amb nosaltres;
i a vosaltres, germans del poble hebreu, a què estem estretament units
per un gran patrimoni espiritual comú, que fonamenta les seues arrels
en les irrevocables promeses de Déu. Pense, en fi –quasi com una
ona que s'expandeix– en tots els hòmens del nostre temps, creient
i no creients.
Benvolguts amics! En este moment no necessite presentar un programa de govern.
Algun tret del que considere la meua tasca, l'he pogut exposar ja en el meu
missatge del dimecres, 20 d'abril; no faltaran altres ocasions per a fer-ho.
El meu verdader programa de govern és no fer la meua voluntat, no seguir
les meues pròpies idees, sinó de posar-me, junt amb tota l'Església,
a l'escolta de la paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per
Ell, de tal manera que siga ell mateix qui conduïsca l'Església
en esta hora de la nostra història. En lloc d'exposar un programa, desitjaria
més bé intentar comentar simplement els dos signes amb què
es representa litúrgicament l'inici del Ministeri petrí; d'altra
banda, ambdós signes reflecteixen també exactament el que s'ha
proclamat en les lectures de hui.
El primer signe és el pal·li, teixit de llana pura, que se'm posa
sobre els muscles. Este signe antiquíssim, que els Bisbes de Roma porten
des del segle IV, pot ser considerat com una imatge del jou de Crist, que el
Bisbe d'esta ciutat, el Serf dels Serfs de Déu, pren sobre els seus muscles.
El jou de Déu és la voluntat de Déu que nosaltres acollim.
I esta voluntat no és un pes exterior, que ens oprimeix i ens priva de
la llibertat. Conéixer el que Déu vol, conéixer quina és
la via de la vida, era l'alegria d'Israel, el seu gran privilegi. Esta és
també la nostra alegria: la voluntat de Déu, en compte d'allunyar-nos
de la nostra pròpia identitat, ens purifica –potser a vegades de
manera dolorosa– i ens fa tornar d'esta manera a nosaltres mateixos. I
així, no el servim només a Ell, sinó també a la
salvació de tot el món, de tota la història. En realitat,
el simbolisme del Pal·li és més concret encara: la llana
de corder representa l'ovella perduda, malalta o dèbil, que el pastor
porta a costes per a conduir-la a les aigües de la vida. La paràbola
de l'ovella perduda, que el pastor busca en el desert, va ser per als Pares
de l'Església una imatge del misteri de Crist i de l'Església.
La humanitat –tots nosaltres– és l'ovella esgarriada en el
desert que ja no pot trobar la senda. El Fill de Déu no consent que això
s'esdevinga; no pot abandonar la humanitat a una situació tan miserable.
S'alça en peu, abandona la glòria del cel, per a anar a la recerca
de l'ovella i anar després d'ella, inclús fins a la creu. La posa
sobre els seus muscles, carrega amb la nostra humanitat, ens porta a nosaltres
mateixos, perquè Ell és el bon pastor, que ofereix la seua vida
per les ovelles. El Pal·li indica primerament que Crist ens porta a tots
nosaltres. Però, al mateix temps, ens invita a portar-nos mútuament
els uns als altres. Es converteix així en el símbol de la missió
del pastor de què parlen la segona lectura i l'Evangeli de hui. La santa
inquietud de Crist ha d'animar al pastor: no és indiferent per a ell
que moltes persones vaguen pel desert. I hi ha moltes formes de desert: el desert
de la pobresa, el desert de la fam i de la set; el desert de l'abandó,
de la soledat, de l'amor trencat. Existeix també el desert de la foscor
de Déu, del buit de les ànimes que ja no tenen consciència
de la dignitat i del destí de l'home. Els deserts exteriors es multipliquen
en el món, perquè s'han estés els deserts interiors. Per
això, els tresors de la terra ja no estan al servici del cultiu del jardí
de Déu, en el que tots puguen viure, sinó subjugats al poder de
l'explotació i la destrucció. L'Església en el seu conjunt,
així com els seus Pastors, han de posar-se en camí com a Crist
per a rescatar els hòmens del desert i conduir-los al lloc de la vida,
cap a l'amistat amb el Fill de Déu, cap Aquell que ens dóna la
vida, i la vida en plenitud. El símbol del corder té encara un
altre aspecte. Era costum en l'antic Orient que els reis s'anomenaren a si mateixos
pastors del seu poble. Era una imatge del seu poder, una imatge cínica:
per a ells, els pobles eren com a ovelles de què el pastor podia disposar
al seu grat. Al contrari, el pastor de tots els hòmens, el Déu
viu, s'ha fet ell mateix corder, s'ha posat de la part dels corders, dels que
són xafats i sacrificats. Precisament així es revela Ell com el
verdader pastor: “Jo sóc el bon pastor [...]. Jo done la meua vida
per les ovelles”, diu Jesús de si mateix (Jn 10, 14s.).
No és el poder el que redimeix, sinó l'amor. Este és el
distintiu de Déu: Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem
que Déu es mostrara més fort! Que actuara durament, derrotara
el mal i creara un món millor. Totes les ideologies del poder es justifiquen
així, justifiquen la destrucció del que s'oposaria al progrés
i a l'alliberament de la humanitat. Nosaltres sofrim per la paciència
de Déu. I, no obstant, tots necessitem la seua paciència. El Déu,
que s'ha fet anyell, ens diu que el món se salva pel Crucificat i no
pels crucificadors. El món és redimit per la paciència
de Déu i destruït per la impaciència dels hòmens.
Una de les característiques fonamentals del pastor ha de ser amar els
hòmens que li han sigut confiats, tal com ama Crist, al servici dels
quals està. “Pastura les meues ovelles”, diu Crist a Pere,
i també a mi, en este moment. Pasturar vol dir amar, i amar vol dir també
estar disposats a patir. Amar significa donar el verdader bé a les ovelles,
l'aliment de la veritat de Déu, de la paraula de Déu; l'aliment
de la seua presència, que ell ens dóna en el Santíssim
Sagrament. Benvolguts amics, en este moment només puc dir: pregueu per
mi, perquè aprenga a amar cada vegada més el Senyor. Pregueu per
mi, perquè aprenga a estimar cada vegada més el seu ramat, vosaltres,
la Santa Església, cadascú de vosaltres, tant personal com comunitàriament.
Pregueu per mi, perquè, per por, no fuja davant dels llops. Preguem uns
per altres perquè siga el Senyor qui ens porte i nosaltres aprenguem
a emportar-nos els uns als altres.
El segon signe amb el qual la litúrgia de hui representa el començament
del Ministeri petrí és el llirament de l'anell del pescador. La
crida de Pere a ser pastor, que hem sentit en l'Evangeli, ve després
de la narració d'una pesca abundant; després d'una nit en què
van tirar les xàrxies sense èxit, els deixebles van veure en la
vora al Senyor ressuscitat. Ell els mana tornar a calar la xàexia per
a pescar una altra vegada, i heus ací que la xàrxia s'ompli tant
que no tenien forces per a traure-la; hi havia 153 peixos grans i, “encara
que eren tants, no es va trencar la xàrxia” (Jn 21, 11).
Este relat al final del camí terrenal de Jesús amb els seus deixebles,
es correspon amb un del principi: tampoc llavors els deixebles havien pescat
res durant tota la nit; també llavors Jesús va invitar Simó
a remar mar endins. I Simó, que encara no s'anomenava Pere, va donar
aquella admirable resposta: “Mestre, per la vostra paraula calaré
les xàrxies”. Se li va confiar llavors la missió: “No
tingues por, d'ara en avant seràs pescador d'hòmens” (Lc
5, 1.11). També hui es diu a l'Església i als successors dels
apòstols que s'endinsen en el mar de la història i tiren les xàrxies,
per a conquistar els hòmens per a l'Evangeli, per a Déu, per a
Crist, per a la vida veritable. Els Pares han dedicat també un comentari
molt particular a esta tasca singular. Diuen així: per al peix, creat
per a viure en l'aigua, resulta mortal traure-ho del mar. Se li priva del seu
element vital per a convertir-ho en aliment de l'home. Però en la missió
del pescador d'hòmens ocorre el contrari. Els hòmens vivim alienats,
en les aigües salades del patiment i de la mort; en un mar de foscor, sense
llum. La xàrxia de l'Evangeli ens rescata de les aigües de la mort
i ens porta a la resplendor de la llum de Déu, en la vida veritable.
Així és, efectivament: en la missió de pescador d'hòmens,
seguint Crist, cal traure els hòmens del mar salat per totes les alienacions
i portar-ho a la terra de la vida, a la llum de Déu. Així és,
en veritat: nosaltres existim per a ensenyar Déu als hòmens. I
únicament on es veu Déu, comença realment la vida. Només
quan trobem en Crist al Déu viu, coneixem el que és la vida. No
som el producte casual i sense sentit de l'evolució. Cada un de nosaltres
és el fruit d'un pensament de Déu. Cada un de nosaltres és
estimat, cada u és amat, cada u és necessari. Res hi ha més
bell que haver sigut aconseguits, sorpresos, per l'Evangeli, per Crist. No hi
ha res més bell que conéixer-lo i comunicar als altres la seua
amistat. La tasca del pastor, del pescador d'hòmens, pot semblar a voltes
onerosa. Però és gojosa i gran, perquè en definitiva és
un servici a l'alegria, a l'alegria de Déu que vol fer la seua entrada
en el món.
Volguera ara destacar encara una cosa: tant en la imatge del pastor com en la
del pescador, emergeix de manera molt explícita la crida a la unitat.
“Tinc , a més, altres ovelles que no són d'aquest ramat;
també a eixes les he de portar, i escoltaran la meua veu i hi haurà
un sol ramat, un sol Pastor” (Jn 10, 16), diu Jesús al
final del discurs del bon pastor. I el relat dels 153 peixos grans acaba amb
la gojosa constatació: “I encara que eren tants, no es va trencar
la xarxa” (Jn 21, 11). Ai de mi, Senyor amat! ara la xarxa s'ha
trencat, voldríem dir dolorits. Però no, no hem d'estar tristos!
Alegrem-nos per la vostra promesa que no defrauda i fem tot el que es puga per
a recórrer el camí cap a la unitat que vós heu promés.
Fem memòria d'ella en l'oració al Senyor, com a captaires; sí,
Senyor, recordeu-vosdel que vau prometre. Feu que siguem un sol pastor i un
sol ramat! No permeteu que es trenque la vostra xarxa i ajudeu-nos a ser servidors
de la unitat!
En este moment el meu record torna al 22 d'octubre de 1978, quan el Papa Joan
Pau II va iniciar el seu ministeri ací en la Plaça de Sant Pere.
Encara, i contínuament, ressonen en les meues orelles les seues paraules
de llavors: “No temeu! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les
portes a Crist!” El Papa parlava als forts, als poderosos del món,
els quals tenien por que Crist poguera llevar-los quelcom del seu poder, si
l'hagueren deixat entrar i hagueren concedit la llibertat a la fe. Sí,
ell certament els hauria llevat alguna cosa: el domini de la corrupció,
del trencament del dret i de l'arbitrarietat. Però no els hauria llevat
res del que pertany a la llibertat de l'home, a la seua dignitat, a l'edificació
d'una societat justa. A més, el Papa parlava a tots els hòmens,
sobretot als jóvens. Potser no tenim tots d'alguna manera por –si
deixem entrar a Crist totalment dins de nosaltres, si ens obrim totalment a
ell–, por que ell puga llevar-nos quelcom de la nostra vida? Potser no
tenim por de renunciar a quelcom gran, únic, que fa la vida més
bella? No correm el risc de trobar-nos després en l'angoixa i veure'ns
privats de la llibertat? I encara el Papa volia dir: no! qui deixa entrar a
Crist no perd res, res –absolutament res– del que fa la vida lliure,
bella i gran. No! Només amb esta amistat s'obrin les portes de la vida.
Només amb esta amistat s'obrin realment les grans potencialitats de la
condició humana. Només amb esta amistat experimentem el que és
bell i el que ens allibera. Així, hui, jo volguera, amb gran força
i gran convicció, a partir de l'experiència d'una llarga vida
personal, dir a tots vosaltres, estimats jóvens: No tingueu por de Crist!
Ell no lleva res, i ho dóna tot. Qui es dóna a ell, rep el cent
per u. Sí, obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist, i trobareu la
veritable vida. Amén.