Josep A. Comes
Publicat a Cresol, nº 46 abril 2004
Heus ací, extensos fragments literals de la carta pastoral de ['actual bisbe de Vannes, la ciutat del sepulcre de sant Vicent Ferrer. Podeu llegir-la completa en Documents d'Església núm. 822 (gener 2004). Vos invite a substituir les paraules bretó, francés, Bretanya, per valencià, castellà i País Valencià. He estat temptat de fer-ho jo mateix, com també de substituir els referents bretons pels personatges, llocs, institucions, revistes i esdeveniments de la nostra terra. Crec, però, que és millor que ho faça cadascú. Així, d'una banda, respectarem el text original i, de l'altra, ens adonarem com l'anàlisi del bisbe bretó sembla un calc d'un aspecte fonamental de la història passada i actual del nostre país i de la nostra església i que si ens ho proposarem amb la voluntat de les diòcesis bretones, també la nostra actuació pastoral podria ser idèntica. En resum, una carta pastoral bretona que ben bé podria ser valenciana.
"A l'inici del tercer mil·lenni, sent un cert orgull de comptar-me
entre aquells la llengua materna dels quals és el bretó. Com a
tal, i com a bisbe d'una de les diòcesis de Bretanya, m'ha semblat oportú
d'entrar en diàleg amb els hòmens i dones que estan vinculats
a la cultura bretona hui, una cultura que ha de conservar tot el seu lloc en
el context de la globalització en curs..."
Les nostres arrels
"Els
temps en què, a Bretanya, hi havia lligams estrets entre la fe cristiana
i la cultura entesa en el sentit d'una manera de ser original al si d'una comunitat
humana específica no són tan llunyans. Teníem les nostres
maneres pròpies d'alimentar-nos, de vestir-nos, d'agrupar-nos, però
també de parlar, de dansar, de pregar Déu, d'honorar els nostres
morts. Aquest equilibri va ser qüestionat. Però comença a
apuntar un nou impuls.
Fem memòria d'entrada, de la nostra història. L'Evangeli va ser
proclamat a Nantes i a Rennes des del segle II per gal·loromans. Després,
a partir del segle V, a la resta de l' Armòrica, per bretons vinguts
d'Ultramanega, portats per llurs caps polítics i religiosos... Des dels
orígens de Bretanya, la fe ha suscitat, a la punta occidental d'Europa,
un patrimoni religiós original..., que ha evolucionat al llarg dels segles...
Aquesta mateixa fe, en les regions on es parlava bretó i fins a mitjan
segle xx, s'ha expressat en llengua bretona.
A propòsit d'aquesta llengua, mons. Graveran, aleshores bisbe de Quimpei
i de Lleó, en visita ad límina apostolorum a Roma el
1847, sentí que el papa Pius IX li deia: "Conserveu, conserveu com
la nineta dels ulls, aquesta vella llengua que guarda la nostra fe". Durant
una vintena d'anys, de 1865 a 1884, aparegué un setmanari totalment en
bretó... (que) abordava tots els problemes que podien interessar una
població rural vinculada a la seua terra, a la seva fe catòlica,
a la seua llengua, a la seua Església... La revista toma a aparéixer
entre 1899 i 1943...però es preocupava més dels perills que ja
amenaçaven la llengua, la fe i la identitat dels bretons. El mateix passava
a les diòcesis de Saint-Brieuc i de Vannes...
La vinculació dels bisbes de Quimper, de Saint-Brieuc i de Vannes a la
llengua bretona dura fins als anys posteriors a la segona guerra mundial. Entre
les dues guerres, llevat de les nostres grans ciutats, el catecisme i la predicació
es feien en bretó... La llengua bretona va ser sobretot emprada pel clergat
per a una producció en gran part religiosa. A la nostra diòcesi
es posa en marxa tot un equip: emprava el dialecte de Vannes, però treballava
també per l'acostament i la unitat lingüística amb els altres
dialectes. L'abbé Le Goff crea les eines (gramàtica, lèxics,
exercicis) per a l'estudi de la llengua en els seminaris. Altres feren un recull
de càntics bretons... En 1927 aparegué el missal llatí-bretó.
Molts capellans foren autors intel·ligents de cants, cançons,
altres traduïren obres d'altres països... Hui, el romiatge de Santa
Anna d'Auray conserva amplament la seua tonalitat bretona. El 26 de juliol de
1954, el cardenal arquebisbe de Reunes, envoltat dels bisbes de les quatre altres
diòcesis bretones, consagra Bretanya a Maria Immaculada... Entre els
nostres compatriotes, hòmens com René de Chateaubriand, els germans
Lamenais, el pare Lebret, estaven sempre orgullosos de dir-se catòlics
i bretons... Un lligam molt fort, doncs, ha existit sempre entre el fet de ser
bretó i d'afirmar-se catòlic. Aquest lligam constituïa un
element de la nostra identitat i la llengua jugava un paper important en aquest
binomi. En feia el lligam".
La brusca ruptura dels anys 50
"Una
ruptura sobtada es produí els anys 50, fins i tot si el problema es comença
a plantejar des del final del segle XIX amb l'ensenyament del francés
a totes les escales i, després, amb la prohibició -sota pena de
càstig- de parlar-hi bretó... La llengua bretona, es pensa, no
podia ser sinó un obstacle a l'èxit social, tan fort era el sentiment
de vergonya. Hi hagué una frenada de la transmissió de la llengua
en moltes famílies, cosa que provocà profunds canvis en la pràctica
pastoral de les nostres diòcesis...
D'altra banda, ¿això no ha estat conscientment volgut per un cert
nombre de partidaris d'una República una, indivisible i laica, fins en
la seua llengua? La mort del bretó havia estat programada feia temps.
Una de les declaracions més clares en aquest sentit remunta al 19 de
juliol de 1925. Aquell dia, Anatole de Monzie, inaugurava el pavelló
de Bretanya a l'Exposició Universal. Era ministre de la Instrucció
Pública i, com a tal, afirma: "Per la unitat lingüística
de França, la llengua bretona ha de desaparéixer". En una
línia hi havia resumida tota una doctrina: la d'un Estat centralitzat
i unitari al qual repugnava la diversitat lingüística i cultural
de les seues regions i que només volia reconéixer una llengua
com a ciment unificador.
Després, altres hòmens polítics no deixaren de recordar
aquesta exclusió en nom d'un dogmatisme que semblava, almenys als nostres
dies, rígid i sobrepassat. En tot cas, la majoria dels mestres, tant
els de l'escola pública com els de l'escola catòlica, entraren
en el joc del poder central, sense fer-se gaire preguntes sembla.
Les nostres esglésies diocesanes s'hagueren d'adaptar a aquesta nova
realitat. Hom cessa, doncs, de catequitzar i de predicar en bretó, fins
i tot allí on la necessitat no s'imposava. No s'utilitza aquesta llengua
més que per intermitència, en alguns santuaris privilegiats, en
ocasió de certes romiatges... o de pelegrinatges... Quant als joves preveres
d'aquesta época, no dominaven gaire o gens el bretó, perquè
no hi havien estat preparats a la família o al seminari.
Durant aquests anys de prova, militants de la cultura bretona continuaren el
treball de tot cor, no sense algunes incomprensions. Associacions antigues o
noves van reagrupar les energies, van llançar projectes la pertinència
dels quals és hui reconeguda. En aquesta dinàmica van ser actius
preveres, religioses i laics... A més d'haver salvat un patrimoni inestimable,
tot això ha permés a la cultura bretona d'emergir al si d'una
societat urbanitzada, transformada. Hi havia marcades pistes de futur".
Un esclat inesperat
"S'ha
produït un desvetllament de la cultura i de la identitat bretones. Podem
datar-lo dels anys 60, bé que esdevingué més vigorós
en els anys 70. La imatge de Bretanya és altra vegada forta i és
un signe positiu: un poble que és orgullós de la seua identitat
(després d'haver-se'n avergonyit durant almenys dos segles) és
capaç de crear, d'afrontar el futur amb confiança i determinació...
La identitat bretona no afebleix la identitat francesa ni la identitat europea
o mundial, ben al contrari... L'esclat de la cultura bretona es manifesta de
diverses maneres. D'uns 25 anys ençà... el nombre de músics,
de grups d'aficionats, de professionals, de compositors, d'editors de discs
en bretó és cada vegada més important. L'expressió
musical i lingüística és present als mitjans de comunicació...
Es fa un treball considerable en matèria d'edició i de difusió
de la literatura bretona, en matèria també d'emissions de ràdio
i de televisió (ha nascut la TV bretona).
El capital de la llengua mereix un esment particular en la seua qualitat de
sòcol d'una cultura. ¿No diu un vell adagi "sense llengua
bretona no hi ha Bretanya"? Sens dubte, el francés és el
nostre mode més estés de comunicació. Tot amb tot, més
de 300 mil bretons o bretones poden també fer ús de llur llenguatge
específic. El bretó resisteix, però en condicions totalment
noves en el pla de la seua història. La llengua bretona, en endavant,
és objecte, cada vegada més, d'un voluntariat. La gent s'expressa
en bretó perquè n'ha fet una opció; una opció que
prové d'una trajectòria deliberada i a vegades militant de la
qual no podem sinó prendre acta. En 1951 la llei Deixonne admeté
ver primera vegada l'ensenyament facultatiu del bretó...Els infants l'aprenen
ara a les escoles Diwan o en les bilingües públiques o privades.
Els joves preparen llicenciatures, masters, doctorats en bretó. Els adults
segueixen cursos vespertins, sovint sostinguts pels Ajuntaments. El bilingüísme,
des de la més tendra edat és -diuen- una bona preparació
per a l'aprenentatge de llengües estrangeres, com ho subratlla una resolució
de la UNESCO... És una riquesa que cal protegir quan es preveu l'amenaça
d'una uniformització lingüística a escala planetària...
Amb la desaparició d'una llengua, desapareix una part de la humanitat...
De tot això i d'altres exemples que podríem notar, podem concloure
que hi ha a Bretanya un fort sentiment d'identitat regional, un fort arrelament
a la cultura bretona i, en particular, a la llengua dels nostres pares, una
mena de voluntat històrica de guardar el nostre ésser".
L'Església interpel·lada
"D'una
quarantena d'anys ençà, un borbolleig de la cultura bretona és,
doncs, perceptible. L'Església no pot quedar-hi indiferent o insensible
després d'un temps de silenci que ha pogut engendrar en alguns la decepció...El
decret Ad gentes sobre l'activitat missionera de l'Església
invita aquesta a fer un gran cas del patrimoni, de les llengües, dels costums
dels pobles als quals s'adreça... El que diu la constitució Gaudium
et spes va en el mateix sentit... Hi ha certament lloc sota la capa del
sol ver a la llengua bretona... Els nostres avantpassats van cantar i pregar
en bretó, nosaltres podem creure legítim fer el mateix. En aquest
esperit, la transmissió de la fe pot fer-se al mateix temps que la de
la llengua. En diverses ocasions, des de l'inici del seu pontificat el papa
Joan Pau II ha abordat el problema de les cultures minoritàries. En el
missatge de l'1 de gener de 1989..., en el document de 2001 adreçat a
les esglésies d'Oceania..., en l'encíclica Slavorum Apostoli...,
en l'exhortació apostòlica Ecclesia in Europa...
L'Església que és a Vannes no pot sinó desitjar el manteniment
i l'enriquiment de la cultura bretona. Molts dels seus fills i filles ja són
presents i actius en els grups o moviments que asseguren el seu dinamisme. Jo
els encoratge a perseverar.
Invite tots els serveis de l'Església de Vannes a tenir en compte aquestes
qüestions -noves per a molts d'entre nosaltres-, a reflexionar-hi seriosament
i a cercar solucions valides. Moltes coses són possibles quan són
viscudes en un clima d'acolliment i de diàleg.
En particular, els preveres i diaques de les parròquies, els consells
pastorals, els equips litúrgics, les corals, vetllaran ver donar a la
llengua i a la cultura bretones el lloc que els pertoca en cerimònies
religioses: oficis dominicals, baptismes, exéquies, casaments...
Demane també a l'Escola catòlica d'accentuar el seu esforç,
de continuar prenent les mesures útils per permetre a tots els infants
i els joves de les escoles, col·legis i liceus que ho desitgen de poder
accedir a aquesta llengua i a aquesta cultura, emprant les possibilitats ofertes
pels reglaments i creant-ne altres si cal...
En el camp de la comunicació, hom vetllarà per afavorir la difusió
de certs programes de llengua bretona... Per què en els diaris parroquials
de la regió bretona no hi hauria una crònica regular en llengua
bretona, a exemple del que existeix actualment en tal o tal altra parròquia?
Molts bretons d'aquí o d'altres llocs estan buscant les arrels... També
són molts els qui treballen en la conservació i en l'enriquiment
del patrimoni cristià de Bretanya: llengua bretona litúrgica o
literària, catequesi en llengua bretona, estudi de les tradicions cristianes
cèltiques, traducció de la Bíblia i dels principals documents
de l'Església, música i cants... Es percep un nou impuls...
Per la seua part, la Comissió pastoral per al bretó continua el
seu esforç; en el camp de la litúrgia, de la catequesi... El seus
membres estan disposats a ajudar-vos en la vostra tasca. La nostra Església
diocesana està en marxa. L'encoratge a anar endavant. Acabaré
citant els darrers versos del poema "Fiat" que Yann- Ber Kalloc's
escriví en bretó en 1912:
"Fe
dels meus avis, torxa beneïda,
estel que em guies enllà del vent,
m'has conduït fins a aquest dia,
brilla al meu front fins l'últim moment"
Vannes,
10 de setembre de 2003
François-Mathurin Gourvès, bisbe de Vannes