Joan Carrera Planas
Bisbe auxiliar de Barcelona

Publicat als números 1.386, 1.387, 1.388 i 1.389 (abril i maig de 2006) de Catalunya Cristiana

La democrazia dei cristiani. Il cattolecesimo politico nell' Italia unita és el títol del llibre que ha publicat, encara no fa un any, el professor d'història contemporània Pietro Scoppola, de La Sapienza de Roma. Tot i arrencar del passat, aquesta obra incideix obertament en el present i en el futur. Parla del seu país, però òbviament diu coses que interessen més enlla de les seves fronteres. Quan escric aquest comentari no han tingut lloc encara les eleccions italianes. No és, doncs, de l'actualitat electoral que em propose de parlar, sinó de les actituds dels catòlics en la política, estimulat per algunes reflexions de Scoppola.

Comença analitzant el comportament dels catòlics italians en el segle xx: durant el feixisme i en la llarga etapa de la democràcia cristiana. Atribueix a l'Església, durant la dictadura, sobretot sota la dominació alemanya, un paper positiu, moderat i molt matisat. «Deixa de ser part, i es fa inspiradora dels valors de la convivència entre tots.» «Assumeix el paper de promotora d'humanitat, de creadora d'espais de convivència. Evita l' enfrontament directe amb el règim, però ofereix valors altematius. També alternatius respecte de la radicalització de la Resistència, procliu, en alguns casos, a l'ús del terrorisme.»

Es refereix a la democràcia cristiana italiana -fixant-se especialment en la que anomena «una de les seues ànimes» - com la vertebradora d'una gran tradició catòlico-liberal-democràtica. Recorda la vella definició de De Gasperi: «Un partit de centre que mira a l'esquerra». La democràcia cristiana, explica, movia un cos electoral ampli i heterogeni que no sempre en compartia la visió de fons. De fet aquell gran partit s'acabà quan es van acabar les circumstàncies que havien afavorit aquella concentració de sensibilitats diverses. Avui, conclou Scoppola, tot ha canviat: el problema no és la democràcia dels cristians, sinó la democràcia de tots. «El paper dels catòlics en la política serà en endavant el d'aportar el seu suport a la democràcia que es troba en dificultat i que necessita una profunda inspiració ètica i religiosa.» I no pas els catòlics sols, sinó juntament amb els altres creients, amb la millor tradició laica, i amb les tradicions populars de les esquerres europees, avui també decisives per a Itàlia i Europa. Valora positivament el paper que poden fer els catòlics en una societat bipolar. Poden ser determinants, obligant l' esquerra i la dreta a mirar de cara la realitat i la pròpia història i tenint en compte, uns i altres, la dignitat de la persona. Al mateix temps, els adverteix de la temptació de presentar-se com a intèrprets dels posicionaments de l'autoritat religiosa.

Han de deixar a l’Església l'espai que mereix, sense pretendre involucrar-la amb els uns o amb els altres.
No convindria que féssem també nosaltres, des de la nostra situació, una reflexió semblant sobre els catòlics i la democràcia?

Un cop d'ull al nostre passat

Seguint, aproximadament, els centres d' atenció que el professor Scoppola assenyala respecte del capteniment dels catòlics italians en la vida democràtica potser seria útil de fer un cop d'ull a la nostra realitat.
També els catòlics espanyols hem anat passant per etapes diverses -i totes prou difícils- en els últims cent cinquanta anys.

No podem dir que durant la segona República l'Església deixés de ser part i esdevingués inspiradora dels valors de la convivència entre tots, per repetir un concepte d'aquell autor. Més aviat al contrari. La responsabilitat d'aquest decantament eclesial la comparteixen la política sectària republicana, d'una banda, i la incapacitat d'amplis sectors catòlics d'adaptar-se al marc democràtic, de l'altra. Prou l'arquebisbe Vidal i Barraquer, aleshores el cardenal més antic d'Espanya, maldava per la convivència, d'acord amb les orientacions romanes. Però eren minoria els qui li feien cas.

Val a dir, tanmateix, que a Catalunya adquirí un bon gruix el catolicisme disposat a viure i a treballar dins el marc d'aquella societat. Del 1932 al 1936 vam conéixer una etapa de notable vitalitat catòlica, en el camp pastoral i en el de la cultura. Però en el conjunt d 'Espanya predominava l'actitud de rebuig sistemàtic al règim, la qual també aquí tenia valedors notables.

D'aquesta intransigència i de l'hostilitat dels governs, ana sorgint i creixent un pre-clima de confrontació civil. Molts catòlics s'esllavissaren cap a l' anomenada «teoria de la catàstrofe prèvia»: calia que el règim s' ensorrés per fer foc nou. Vam tenir, efectivament, la catàstrofe d'una guerra civil... i el foc nou del règim nacionalcatòlic. La persecució religiosa, destructora i cruenta, iniciada el 1936 i consentida, si més no, pels poders públics, acaba de fer inviable el camí de la convivència, fins i tot per part dels qui més l'havien volguda. L'Església esdevenia part, més que mai, perquè els uns l'acaparaven a la seua banda i els altres la foragitaven de la seua.

Però alguna cosa començà a moure's, amb el temps, dins la nova situació sorgida de la guerra civil. La dinàmica del llevat cristià s'avé difícilment a la domesticació, per més comoditats materials i morals que aquesta proporcione. Especialment les minories dels moviments catòlics obrers i universitaris, el clergat jove i, en general, una certa recuperació de la memòria un cop superat el trauma de la violència ... començaren a pesar contra el confinament polític dels catòlics. El Vaticà II va ser decisiu en el mateix sentit. Podem dir que, sobretot a partir dels anys seixanta, molts catòlics van saber obrir espais de llibertat i de diàleg amb antics «enemics». Els vells compartiments que venien de la guerra començaren a ser superats, a banda i banda. Probablement tot aquest moviment, més perceptible a les bases eclesials que en els nivells més alts, no va tenir tanta eficàcia estrictament política com de vegades s'ha dit. Però va tenir una gran eficàcia moral.

De la bona convivència al conflicte

Bé que encara minoritària, aquesta actitud compromesa de molts cristians -personalment i en comunitat- a favor de la democràcia va facilitar, a partir del 1975, el laboriós procés de la transició. Una actitud reticent dels catòlics respecte de la democràcia hauria pogut complicar les coses. Els cardenals Tarancón i Jubany, a l'ombra benèfica de Pau VI, van significar, en aquest sentit, un punt de referència important. Com preveien les enquestes d'opinió, a les primeres eleccions democràtiques es va imposar una força moderada, de centre-dreta. Alguns havien interpretat aquelles enquestes en sentit favorable a l'anomenat, aleshores, Equip democratacristià de l 'Estat espanyol.

Probablement, però, les posicions avançades d'aquesta opció, en la qüestió social i en la territorial, li van restar possibilitats. Només a Catalunya i a Euskadi va obtenir uns resultats mínimament positius. La jerarquia eclesial no era favorable, d 'altra banda, a un partit amb denominació cristiana, després del regim anterior... Això va ser ben vist i interpretat, generalment, en clau progressista. No falta, tanmateix, qui, com el professor Aranguren, expressés la sospita que la raó de fons era, en realitat, que la gent de la UCD i el seu programa inspiraven més confiança que l'Equip. En tot cas, Adolfo Suárez i la Unió del Centre Democràtic van complir correctament el seu paper de pont cap a la normalització democràtica, tot i les critiques persistents d'Alianza Popular d'aquell moment, la qual, per boca de Manuel Fraga, negava, fins i tot, que la idea d 'una opció de centre fos viable...

Pel que fa a Catalunya, va governar, tot aquest temps, Convergència i Unió, convivint amb els diferents governs de l'Estat. La seua originalitat és el sentit nacionalista del seu programa i l'obertura d'un espai de centre que amplia l'esquema dual de la resta d'Espanya.

Ni amb la UCD, ni amb la primera etapa socialista, ni en els dos mandats del Partit Popular, ni, aquí, amb CiU, es produïren conflictes espectaculars entre els successius governs i l'Església, malgrat mantenir punts importants de discrepància. Només cal recordar la llei del divorci, la despenalització de l'avortament, la primera llei catalana de parelles de fet i alguns problemes sempre latents com el de l'ensenyament, en el seu doble vessant de la presència de la religió a l'escola pública i del ple reconeixement de l'escola concertada. Sempre, no cal dir-ho, l'Església va fer públic obertament el seu criteri oposat a aquestes lleis, però sense que ressuscités en l'opinió pública la vella imatge d'un catolicisme incòmode en la democràcia i situat en una banda del mapa polític espanyol.

Les coses han començat a posar-se lletges en els últims dos anys, els de l'etapa socialista actual. Del costat del govern, algunes lleis, com la que atorga caràcter matrimonial a les unions de les persones homosexuals, han disparat la tensió. Del costat de la jerarquia eclesial, a banda de la lògica exposició de la pròpia doctrina, s'han sentit veus d'alarma generalitzada i s'han vist fets insòlits com la participació en protestes de carrer. Tornem a estar abocats, per una banda i per l'altra a una espiral de radicalització?

Pastoral de missió

El futur de les nostres esglésies d'Europa té un nom: pastoral de missió. L'expressió no és nova, però ens costa d'entrar-hi de debò. Ens resulta difícil de prescindir de suports ambientals i legals. Especialment a Espanya i a Itàlia, on actualment la convivència entre catolicisme i democràcia s'està fent tensa. A França tenen més experiència de laïcisme i l'Església ja no espera gran cosa de l'Estat. Saben amb què poden comptar. És interessant, per exemple, el que ha dit l'arquebisbe de París en una conferencia recent a Natre Dame: «Jesús no va prometre l'eternitat de les nostres modalitats de vida, àdhuc de vida en Església. Va prometre l'assistència del seu Esperit als seus testimonis ... sense retirar-los del món. No els va prometre ni l'aprovació general ni el suport dels poders, sinó la incomprensió i l'adversitat.»

Això no vol dir que l'Església no tinga el deure irrenunciable d'aportar el seu criteri -la seua doctrina- al conjunt de la societat i de denunciar allò que considera incompatible amb la dignitat de la persona. L'esmentat arquebisbe de París, Mons. André Vingt-trois, aporta, tanmateix, dues matisacions a aquest debat ètic ineludible. La primera, que no es faça des del rigorisme. La segona, que n'assumesquen el protagonisme «homes i dones corrents que viuen humilment les virtuts humanes i, fins i tot, cíviques si voleu, i que estan disposats a donar compte de les seues opcions de vida. Per què mantenir-se quan la parella trontolla? Per què preferir que uns infants tinguen un pare i una mare més que dos pares o dues mares? Per què refusar de fer de l'infant un objecte a la nostra disposició? Per què acceptar molts fills amb les carregues que una família nombrosa representa? Per què no eliminar els discapacitats o els vells? Per què no trucar els balanços?». És a dir, una pastoral de missió avança gràcies al testimoniatge dels missioners... més que no pas amb grans diatribes i debats mediàtics.

Encara resulta oportuna, en les nostres circumstàncies, una altra remarca. La missió gaudeix de la força de l'Esperit quan se cenyeix al seu contingut evangèlic. Això ens demana un gran sentit de responsabilitat per tal d'alliberar l'anunci de la salvació d'adherències històriques, culturals o polítiques que podrien obstaculitzar el seu acolliment. Es tracta de sembrar de bell nou la llavor de l'Evangeli, sense gravàmens afegits. «L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes imprescindibles ... » (Ac 15, 28). És comprensible, posem per cas, que un catòlic tinga associada sentimentalment la seua fe a una determinada imatge -política i territorial- d'Espanya. Però seria un error greu i contraproduent per a la missió pretendre de fer-ne una regla i d'imposar-la als altres.

Resta encara dir una paraula sobre l'altra part, la dels governants i els polítics. Si volem una Església alhora lliure i convivencial, no confrontada per principi amb l'Estat, ells també hi han de fer la seua contribució. La presència de molts cristians en tot el ventall dels nostres partits també hauria de pesar a favor de la moderació, de la superació de tot sectarisme i revanxisme, de l' acceptació en el fòrum plural de la societat de la veu cristiana, portadora, bé que en vasos de terrissa, d'una antiga i alta saviesa.