D'entrada cal fer la distinció entre església-poble pla i església-jerarquia. El poble pla s'ha donat poc a teories; ha parlat i prou; ha fet ús de la llengua per necessitat del viure i no s'ha fet més problema. La Jerarquia ha estat una altra cosa: per primera no ha segut mai d'ací, ha segut forana, fet que ja diu prou i massa respecte al problema; mai no ha estat la llengua "seua", ni l'ha usat, ni l'ha estimat; ha parlat 'la lengua del imperio', ha usat eixa llengua, i directa o indirectament ha estat induint que és esta la bona i l'altra la dolenta. I en este camp no hi ha hagut cap honrosa excepció, llevat del primat Reig. Algun historiador ha volgut defensar que la Jerarquia no mai ha prohibit la llengua que parlava el poble. ¡Això faltava! Ara bé, molt bé ha anat plasmant en la seua actuació allò de 'ni quito ni pongo rey pero ayudo a mi senyor'. Per segona, no complint el tarannà pentecostal de l'Església de conéixer, estimar i usar la llengua del poble que governa; després, i com a conseqüència, ensenyant, regint i governant des d'aquella, deixant i plasmant com a mostra, com calia parlar i escriure.

Valga com a mostra en primer terme la disposició de l'arquebisbe Urbina (1585-1663), quan imposa per escrit el formulari de com s'havien d'escriure les partides de Baptisme, Casaments i Defuncions en els Quinque libri. És veritat que la finalitat del Decret era especificar i unificar les dades a apuntar en els llibres de totes les parròquies, però en estar escrit el formulari 'en castellà', invitava (sense imperar-ho) a escriure 'en castellà'. Este fou un punt clau en el canvi de registre en la confecció de les partides: si fins este moment les partides estaven escrites en valencià, ara, agafant el model com una guia i imitant-lo, es començaran a escriure's en castellà.

Hi hagué parròquies que seguiren escrivint en valencià, això sí, tenint en compte el que disposava l'arquebisbe, però la comoditat, el mimetisme respecte a l'autoritat i la poca disposició a l'esforç porta a adoptar el castellà, i, deixant-se dur per la inèrcia, ¿qui no entén que l'arquebisbe, que dóna el formulari en castellà, no està demanant també que s'escriga tal i conforme ell ho formula? (el formulari tal i conforme l'havia disposat l'arquebisbe Urbina, l'he vist plasmat en el començament del llibre corrent de l'arxiu d'Almàssera).

Un altre punt clau que s'assenyala és la disposició presa i plasmada també en els Quinque Libri, en les visites pastorals de l'arquebisbe Mayoral (1685-1769): "que se escriban en castellano tal como suenan en valenciano" (ho he vist escrit també molt clarament, en tinta negra i en bona cal·ligrafia, en els llibres de l'arxiu parroquial de les parròquies que he tingut al meu càrrec). No cal dir la bestialitat de la disposició. Sols li cap l'epiqueia de què açò es feia allà al segle XVIII, però suposa la destrossa d'una llengua sense cap respecte. L'atreviment és tan immens que no pot sinó carregar sobre la persona que ho disposa la condemna més rotunda per irresponsable i atrevida. Mostra la poca estima per la llengua del poble sobre el que exercia la seua missió. Ni la usava ni l'estimava.

Cal afegir que de les actituds d'Urbina i de Mayoral ha quedat constància escrita, però podem imaginar tota la cort i la comparsa que açò comportaria en la gent del voltant, més zelosos encara que els seus amos, i que també han deixat senyals d'amenaces mitjançant multes, si no s'acomplien les disposicions preses (hi ha també constància escrita).

El poble pla mentrestant romania indiferent del que li venia al damunt; seguia la seua marxa; vivia la seua vida. Analfabet la majoria, ni s'enterava del que es coguia. La vida, però, seguia el seu camí de castellanització.

UN CONCILI PRIMAVERAL

Esta situació ens porta fins al segle XX. I en concret al Concili Vaticà II, gran concili de l'Església, la dimensió del qual s'engrandeix a mesura que el perdem de vista en el temps. El Concili suposa un abans i un després en molts camps concrets de la vida de l'Església. I en concret en el de les llengües que es parlen en l'Església (1): el llatí, sense perdre la seua posició preeminent, deixarà pas a les llengües vernacles. Podríem aportar moltes cites de textos del Concili i de discursos i d'intervencions dels Papes contemporanis respecte a este tema, que no les aportem ací per ser de sobra coneguts (2). Però no passarem per alt la Instrucció papal 'Liturgiam Authenticam' perquè assenyala el camí a seguir sobre tot per a les llengües que, tenint un tronc comú, adopten peculiaritats dialectals.

Dit això, que com déiem marca un abans i un després, tornem a la nostra casa, a la nostra terra, a la nostra llengua, i assenyalem ací tres punts: un abans, una decisió, i un després.

En l'abans destaca una persona privilegiada, avançada en el temps en el terreny de la llengua, tema que portem entre mans, fou mossén Sorribes (1903-1986). Ell mateix conta el moment d'inflexió que es dóna en la seua vida, quan visitant un malalt, en parlar-li en valencià -la seua llengua- se li il·luminen els ulls i canvia el seu semblant i la seua actitud receptiva. Això suposà per a ell el punt de partida per a introduir la llengua vernacla en la Litúrgia. Fructificarà en l'Eucologi, prologat pel mateix arquebisbe Olaechea, La missa del poble, el Catecisme de la doctrina cristiana, i moltíssims gojos a sants patrons del poble. Estem situats a les dècades anteriors al Vaticà II.

En la decisió esmentem a l'arquebisbe Olaechea. Quan el Concili comença la seua marxa, a terra nostra hi ha una labor feta ja molt avançada. I les esperances respecte a l'adopció, per part de la Cúria local, del valencià en la litúrgia creixia a mesura que el Concili arribava a la seua fi. Però la realitat fou una altra. L'arquebisbe Olaechea, que havia seguit de prop tota la labor elaborada per mossén Sorribes prologant inclús la seua obra, li dóna l'esquena al valencià, i s'inclina favorablement al castellà. Subratllarem este fet com a punt clau en esta marxa de la Jerarquia valenciana que empalma amb els que hem mencionat abans d'Urbina i Mayoral. I assenyalem que tot el desencís i situació problemàtica que estem vivint i patint els valencians ens ve d'este moment: l'arquebisbe Olaechea, persona llançada en el camp social, influït per la situació política del moment -dictadura franquista- i pels consells d'aquells clergues que l'envolten, es defineix pel castellà deixant en la cuneta el valencià.

I el després mereix més atenció encara. A Olaechea el segueix Garcia Lahiguera (1903-1989). I en este punt cal que mencionem i prestem atenció a la batalla de València, un fet indefugible que s'ha de fer notar perquè és el que ha marejat no sols la convivència del poble valencià sinó la pau i la serenitat que fa falta sempre per afrontar amb èxit un problema. És difícil, per altra part, voler resumir en quatre línies, i no fer-se llarg (objectiu que busca este escrit), tots els elements que s'han donat en esta guerra. Primerament, cal enumerar els esdeveniments ocorreguts en esta terra nostra assenyalant que ens trobem en el canvi de dictadura a democràcia. Este és el principal factor que cal subratllar. Junt amb ell, cal posar la ignorància a què ha estat sotmés el poble valencià en tots els anys anteriors no sols respecte a la seua història, sinó també a la capacitat de dialogar. Assenyalem també l'oblit secular que acompanya ja molt de temps de la llengua heretada, parlada però no ensenyada. Apuntem com a factor també la forta immigració que s'ha donat des d'altres terres desconeixedores de la gent i de la història del poble amfitrió. I jo crec que se me'n queden més per dir, però, potser els enumerats siguen els principals.

Tots estos factors, i altres que potser se'ns escapen, han donat lloc a un brou saborós que no ha ajudat gens ni mica a reconéixer el tronc comú que forma el valencià amb el parlar d'altres autonomies veïnes, components en altre temps de la gran Corona d'Aragó. La batalla se centra especialment en la bandera i en la llengua. En un altre lloc m'he centrat ja en estos temes, i no voldria insistir, però sols diré que són els signes d'identitat dels valencians, i és on més mal se'ns pot fer als valencians. Quan es calibra degudament la importància d'ambdós signes, s'explica fins a quin punt de visceralitat ha arribat a aconseguir l'enfrontament.

Doncs bé, no res més. En tot este embolic es dóna el canvi litúrgic del Vaticà II. Hem dit abans que l'arquebisbe Olaechea, ja a la fi del seu pontificat, es declina per no enviar delegats a la Comissió conjunta que es crea per a la llengua catalana. Cosa que, anys després, essent Garcia Lahiguera arquebisbe, els Bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina (3) han de fer, creant una Comissió Interdiocesana a la que li encarreguen l'adaptació dels textos al valencià. Esta Comissió, creada i constituïda, comença a treballar, però les desavinences apareixen prompte, personificades precisament en el president de la Delegació de Litúrgia de València i el seu secretari. ¿Les enveges? Potser. Però el fet és que en esta actitud de dissidència cristal·litza tot el malestar que estava creant-se en l'ambient degut a la batalla de València.

La Comissió tanmateix segueix el seu treball, en diferents sessions, assistint a algunes els Bisbes, i signant les "Anotacions introductòries" incloses en "El Llibre del Poble de Déu" que veu la llum en la impremta el 25 de novembre de 1975 com a edició manual dels textos litúrgics, aprovats, edició oficial a l'espectativa de l'edició cultual dels textos litúrgics que s'hi contenen.

No naix amb pau i tranquil·litat. La guerra està declarada. I osaes que fou aferrissada. Opinió personal meua és que els Bisbes no donaren el to. L'arquebisbe de València, Roca Cabanellas (1921-1992), en esta cas, ni desqualifica la dissensió del seu president en la Comissió, substituint-lo en la Comissió nomenada, ni volgué frenar tot el que promogué mossén Alminyana, cantant fora de cor (ni ell ni el que l'ha seguit a la Seu). Si aquell pronuncia la frase "no seré mártir por la lengua", este últim ha anat donant llargues a la seua intervenció llavant-se les mans "cuando los políticos se pongan de acuerdo", "cuando haya una gramática y un diccionario", "cuando haya paz social".

I en estes estem. Què podem esperar en estos moments? D. Agustín Garcia Gasco y Vicente ha presentat ja la dimissió, i si amb una mica d' esperança mirem cap a endavant, qui el substituïsca assegut a la Seu de València, que segons totes les estadístiques sera forà, com també ho és el Bisbe d'Oriola-Alacant, i el no fa molt destinat a Sogorb-Castelló (el primer que ha trencat la línia valenciana en la dita Seu castellonenca), trobarem la valentia necessària per a afrontar la situació?

PLANTEJAMENT D'UNA EIXIDA

És clar que la iniciativa l'ha de dur la Jerarquia, a la que se li hauria de demanar en primer terme coneixement dels passos a donar; coneixement de la normativa establida per l'Església. Els Bisbes han de ser els primers en ser sabedors dels camins a seguir, per aconseguir uns textos oficials, útils per a celebrar la Litúrgia. Una normativa que cal tenir en compte i complir acuradament per tal d'obtenir l'aprovació de les versions de part de la Santa Seu.

Parlem de normativa. Esta no pot ser ja la que se seguia abans del Vaticà II, que amb la millor voluntat va seguir ací a terra nostra mossén Vicent Sorribes, a qui retem la millor admiració pel treball que hi va dur a terme. El mètode de redacció dels textos litúrgics suposa uns condicionants molt especials que van des del treball en comissió amb unes normes a seguir, fins a la no autoria personal del treball fet. I l'autoria serà l'oficialitat de l'Església Catòlica. El Vaticà II assenyala un camí, i este és el que s'ha de procurar caminar (4).

l.-La Santa Seu junt amb els Bisbes diocesans, comptant amb la Conferència Episcopal, és la responsable autèntica de la confecció dels textos litúrgics usats en les diferents llengües del món.

2.-Els Bisbes, i amb ells els experts, han de tindre en compte el que demana la Litúrgia: el càntic de les parts corresponents han de ser assequibles a la comprensió de la gent, normes obligatòries respecte de certs mots, un estudi acurat de les fòrmules sacramentals, etc ... I tot, seguint les directrius de la Liturgiam Authenticam.

3.-Els Bisbes concretament han de començar creant, si més no renovant, una Comissió d'especialistes que afronte el treball de les versions o adaptacions. Ells són els que han de dur la iniciativa. Per aconseguir la recognicio de la Santa Seu hi han d'enviar un llistat de les persones que han participat en la realització del treball, indicant breument la qualitat acadèmica i el grau de competència de cadascun dels integrants de la Comissió, i especificant també els mètodes i criteris emprats en el treball de traducció o adaptació.

4.-La Comissió nomenada haurà de partir dels textos oficials i haurà de millorar els textos existents en El Llibre del Poble de Déu, i sobre tot haurà de fer l'adaptació a l'edició típica llatina del Missal Romà.
Des d'estos principis:

a) s'han de descartar totes les iniciatives individuals o equips de gent que pel seu compte es llancen a afrontar una traducció o adaptació de textos. Seran sempre versions de bona valuntat, sols justificables per la passivitat de la Jerarquia local que en compte de portar la iniciativa fomenta la guerra entre les distintes postures lingüístiques;

b) cal demanar i exigir als Bisbes que isquen de la seua passivitat; i recordar-los que el poble valencià compta amb les institucions adients per donar els passos que es demanen des de la normativa eclesial;

c) cal exigir als Bisbes el nomenament d'eixa Comissió, per tal que organitzant-se i treballant conjuntament, confeccionen els textos degudament adaptats a fi de presentar-los a la Santa Seu; i

d) cal finalment demanar als Bisbes unes paraules apaivagadores adreçades a tots en general, des del convenciment de què es camina per la bona senda; i encoratjadores a estimar la llengua, conrear-la amb amor, i usar-la en la relació amb Déu.