Un
dels fruits més reconfortants del Concili Vaticà II és
el de la reforma de la litúrgia, constituïda en font i meta de tota
vida cristiana, de la qual cosa els fidels en tenen consciència en augment
constant. Possiblement, el factor que ha influït més en aquesta
comprovada realitat de la major conscienciació dels fidels en la Litúrgia,
ha estat l'ús de les llengües vernacles.
¿Quines llengües vernacles són aquestes? Pau VI, en la darrera
sessió del Concili, ho digué ben explicitament: Les llengües
innumerables que parlen els pobles de hui, han estat admeses a expressar litúrgicament
la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens.
Entre les innumerables llengües del món, no podía ser una
excepció la del nostre Poble, aquesta llengua a què ja en el llunyà
segle XIV fou traduït el Canon romà per Guillem Anglés, valuosíssim
còdex conservat a l' Arxiu capitular de la Seu metropolitana de València;
la llengua que fou compresa pels diversos pobles de l'Europa occidental en boca
de sant Vicent Ferrer, moralitzador itinerant; la llengua en que l'any 1474
foren estampades Les trobes en llaors de la Verge Maria, compilades
per Bernat Fenollar, primer llibre literari imprés a Espanya; la llengua
en que el 1478 fou editada la versió de la Bíblia per Bonifaci
Ferrer, primera traducció del text sagrat a una llengua romànica
que era duta a la impremta; la llengua en que es canta l'esplendid i singular
Misteri d'Elx; llengua que compta amb una notable i copiosa literatura religiosa
impresa en els segles XV i XVI.
La llengua vernacla dels valencians té ara honor de ser signe extern
del misteri de Pentecostès. Per l'ús dels diverses llengües
s'arriba, per obra de l'Esperit Sant, a la confessió una mateixa fe.
És l'Esperit qui informa una única Església, la qual, dónes
del moment que no s'uneix una manera exclusiva amb una sola llengua-cultura
sinó amb tots, consegueix el caràcter de catolicitat o universalitat
(Lumen Gentium, 13. Gaudium et Spes, 58. Ad Gentes, 4). Ja els Sants Pares en
els primers segles del Cristianisme, ensenyaren que l'acceptació de lotes
els llengües del màs per part de l'Església, mitjançant
l'Esperit Sant, expressava la superació de la va desunir dels pobles
de la vella Babel.
De la implantació de la Litúrgia en llengua vernacla en els nostres
Comunitats diocesanes, esperem fruits de major unitat, de major comprensió
i vivència de la Paraula de Déu, i una adquisició intensa
de l'esperit de família que ha de presidir en tota comunitat eclesial,
esperit familiar que ens fa dir Parix a Déu, Germà i Salvador
a Crist, moguts per l'Esperit amor.
Per tot això ens plau presentar vaig hui als fidels valencians aquesta
edició del Missal dominical i festiu, que esperem que siga instrument
de profitosos béns espirituals.
València, 9 octubre de 1974
+ JOSEP M.ª, Arquebisbe
de València
+ PAU, Bisbe d'Oriola-Alacant
+ JOSEP M.ª, Bisbe de Sogorb-Castelló
+ JESÚS, Bisbe Titular de Bareta i Auxiliar de València
+ JOSEP, Bisbe Titular de Numídia i Auxiliar de Valèncta