Cristòfol Aguado i Medina
Publicat a ORIFLAMA, núm. 162 abril 1976
Quan Xàtiva es va convertir en "San Felipe", els nostres Furs, la nostra Generalitat, totes les nostres lIeis i autonomies foren esborrades. Nafrada durant els segles XVI i XVII, serà bèl.licament assassinada el XVIII I'obra del Rei Fundador (que supera en dret i democràcia tots els Estats de l'Europa doscentista, per exemple el coetani reialme normand de Sicília, també de nova planta).
EL RECOBRIMENT DE LA NOSTRA ESGLÉSIA
La nostra Església, emperò, per la seua comunió amb l'Església universal a la qual pertanyien així mateix els dominadors, no podía ser delida. A nosaltres, gràcies a Déu, mai no ens han pogut acusar d'heretgia com feren amb els nostres germans de la Provença i el Llenguadoc. Als occitans, els enviaran sant Doménec de Guzman per convertir-los mitjançant la predicació; després hi va anar Simó de Montfort amb els seus recursos hecatòmbics. Als valencians, ens dugueren un rosari de bisbes forasters per metamorfosar-nos suaument mentre esperaven I'ocasió d'ocupar-nos violentament, com fou el sosteniment de la candidatura contraria a la defensada pels castellans en la Guerra de Successió. No era possible abatre l'Església, pero sí castellanitzar-Ia, desfigurar-la, recobrir-Ia... El recobriment neoclàssic de la Metropolitana de València és tot un símbol: el primitiu pur i ver gòtic català de la Seu no va ser enderrocat, més sí empolvorat, disfressat, dissimulat d'acord amb els maleits corrents del temps.
Des d'aleshores, l'Església, entitat valencianíssima, esdevingué I'instrument més eficaç en la castellanització del nostre poble. L'Església, que va desenvolupar una funció crucial en !a incorporació de les terres valencianas a la nostra lIengua cultura-nacionalitat, de la qual havia estat creadora, protectora i enfortidora, ens donaria el més eficient dels mals exemples par la seua gran influència, prestigi i base populars.
La castellanització de l'Església no va succeir immediatament després d'Almansa. Hauria de venir de terres abans nostrades I'intel.ligent, centralitzador i quant a la nostra cultura desastrós rei Carles III, que envià per a desvalencianitzar l'Església I'arquebisbe Mayoral. Fins aquest moment l'Església valentina s'havia mantingut discretament al costat del poble (recordem que sota el pontificat del Virrei Capità General-Arquebisbe de València Sant Joan de Ribera, va eixir el catecisme en la nostra lIengua per a I'evangelització deIs valencians i deis moriscs). L'Església fou la darrera a rebutjar la lIengua. Quan ja no s'escrivia cap document oficial en lIengua catalana, els rectors expedien les partides de baptisme, etc.,en aquesta lIengua. Els capellans predicaven en I'idioma de sant Vicent Ferrer. Els pares ensenyaven aIs seus fills les oracions populars. Aparegué, ai las, Mayoral fent més mal que una pedregada: els arxius parroquials en castellà, els sermons en lIenguatge desconegut, les senzilles pregàries amb que el poble es dirigia a Déu, honorava la Mare de Déu o invocava la intercessió dels sants, en I'única lIengua que entenia, es traduïren o es perderen. El prelat colonialista no aconseguí tot seguit els seus criminals i anticatòlics propòsits, perquè al segle XIX es predicava en lIengua vernacla en els nostres pobles (naturalment, no els rectors de ciutat i de guant ni els cridaners oradors, que solien ser frares). D'això, en queda avui el costum-relíquia de fer I'homilia en valencià el dia de sant Vicent Ferrer com a homenatge a qui mai no deixa d'usar la seua lIengua.
En el recobriment de la nostra església van participar, i àdhuc més decisivament que el clergat secular, els ordes religiosos, masculins i femenins, especialment els dedicats a I'ensenyança (entre els quals cal esmentar, principalment, Ia Companyia que funda en el segle XVI el seu Col.legi Imperial a València, i totes les "jesuïtines", com igualment l'Escola Pia, erigida par Mayoral). El cap de caps de la creixent degeneració de l'Església valenciana fou la prohibició de I'ús del valencià en les converses particulars al Seminari Metropolità, en acabar la darrera guerra espanyola. D'aquesta manera, s'embruta I'emblanquinada façana de I'esfera de creences i sentiments que va oferir a la nostra cultura figures com sant Pere Pasqual, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, sant Vicent Ferrer, Antoni Canals, Roís de Corella, els Borges, sor Isabel de Villena, Bernat Fenollar, etc., i monuments tan enlairats com els bellíssims temples gòtics i barrocs, els retaules, la Bíblia de fra Bonifaci, les Trobes en lIaors de la Verge Maria, el Cant Espiritual d' Ausias, el Misteri d'Elx, el Cant de la Sibil.la, etc.. Monuments i figures que són honor de I'Església i glòria del nostre poble.
L'ESGLÉSIA FA PENITÈNCIA
El Concili Ecumènic Vaticà II va entonar uí solemníssim mea culpa davant la Humanitat pels errors comesos per l'Església Catòlica al lIarg de la seua història. Era la primera vegada que es confessava la Sancta Ecclesia. Al País Valencià, I'antifoner que comença el Cant del Miserere i denuncia profèticament la injustícia de l'Església valenciana menystenint la lIengua del poble al qual servia, va ser Vicent de Miquel i Diego en el seu lIibre L'Església valentina i I'ús de la lIengua vernacla (L'Estel, València. 1965). Amb un pròleg de mossén Josep Espasa, canonge de la Seu de València), En el seu documentadíssim estudi, I'autor es fa ressò de les recents disposicions conciliars pel que fa a les IIengües i cultures del món. Per a demostrar allò que és un dret natural i una exigència de la doctrina de l'Església, aporta arguments de tot tipus: bíblics (Fets dels Apòstols, sant Pau) magisterials (Encícliques, Missatges papals, Concilis Tridentí i Vaticà II), canònics, psicològics, pedagògics, històrics (on demostra, entre altres coses, com la decadència de l'Església valenciana quant a les activitats intel.lectuals i pastorals, coincideix amb I'abandonament de la lIengua del poble). Fineix el treball amb unes molt justes i serioses consideracions, que condueixen a unes peticions respectuoses i alhora enèrgiques per a l'adopció de la nostra lIengua com a litúrgica en la proporció en que és parlada. Ben pocs escoltaren el clam profeta de Vicent de Miquel i Diego. Com ben pocs seguiren I'exemple aïIlat de Vicent Sorribes i Gramatge. Encara eren veus que clamaven al desert. Veus de precursors dels esdeveniments definitius que eren prop d'acomplir-se.
El 9 d'octubre de 1972, la Junta Diocesana d' Acció Catòlica de València feia públic un important document, la confecció del qual es va encarregar a Pere Riutort Mestre: L'ús de la IIengua vernacla en les diòcesis de la Província Eclesiàstica Valentina - País Valencià, IIIes Balears (circular núm. 3 de la Comissió "Pro litúrgica en lIengua vernacla"). Aquest estudi anava precedit d'una presentació de monsenyor Josep Gea Escolano, bisbe auxiliar de Valencia, i consiliari de la Junta, i fou examinat i judicat favorablement pels següents sacerdots i laics, a més dels membres de la Junta: Lluís Alcon Edo, Josep Alminyana Valles, Josep Amengual Batle, Francesc de Borja Banyuls, Josep Antoni Berenguer Cerdà.
Martí Domínguez Barberà, Vicent Faus Beltran, Francesc Ferrer Pastor, Avel.lí Flors Bonet, Pere Llabrés, Beatriu Civera, Francesc de Borja MolI, Robert Moròder Molina, Manuel Sanchis Guarner, Joan Segura de Lago, Joan Senent Anaya, Vicent Sorribes Gramatge. Consta de dues parts: la primera és una collecció dels textos del magisteri de l'Església referents a les lIengües-cultures pròpies i a I'ús de la lIengua popular en la litúrgia i educació cristianes (amb un apèndix sobre el criteri de la UNESCO, i un altre de normes de la legislació espanyola); la segona és una analisi de la doctrina catòlica en els aspectes abans dits i unes reflexions sobre la seua pràctica. Per segona vegada (ja que la Circular en certa manera completava i actualizava I'obra de Vicent de Miquel) es posava a les mans del poble de Déu del País Valenciá uns elements de meditació i juí sobre la seua postura davant la cultura nostra. Aquest estudi és tan clar i complet que cap cristià compromés no se' n pot desentendre, Monsenyor Josep Gea, en presentar-lo diu: "No podem deixar d'admetre i secundar aquesta doctrina de l'Església; ens hi obliga la nostra Comunió d'Església particular amb teta l'Església Catòlica" .
PERE RIUTORT I EL LLlBRE DEL POBLE DE DÉU
El pare Riutort és de Petra (Mallorca), com fra Juníper Serra. Tots dos paisans són missioners, un a l' Amèrica i en el segle XVI, i I'altre a València i en els nostres dies. Perquè no es pot anomenar d'altra manera per la seua activitat apostòlica entre nosaltres, les seues fundacions, les seues visites per tot el País.
Pere Riutort és un d'aqueixos homes que creen era. En la història de l'Església valenciana del darrer terç del segle XX, s'hi haurà de parlar de dues epoques: abans i després de Riutort. Abans de Riutort, unes iIIes valencianes, després de Riutort, tot un estol de col.laboradors en la tasca de descastellanització de l'Església. El pare Riutort impulsà la creació de la Comissió lnterdiocesana par a I'adaptació dels textos litúrgics oficials en lIengua catalana a I'ús del País Valencià; impel.lí l' erecció per part de la Jerarquia valenciana de I'associació "La Paraula Cristiana" (de la qual és president des de la seua fundació Robert Moròder, i vice-president Martí Domínguez), i és sobretot el qui ha preparat el Llibre del poble de Déu. Fet definitiu i històric ha estat la seua publicació I'any proppassat per la benmereixent Editorial Gorg, i promoguda per "La Paraula Cristiana", d'aquesta eina imprescindible per a la repristinització de l'Església valentina: la picola que llevara I'algeps vuitcentista i ens farà veure de bell nou I'original puresa de la nostra Església. El Llibre del poble de Déu és la culminació d'un procés que s'inicia amb l'Eucologi del meritíssim mossén Sorribes, Missal per aIs fidels, el 1951. El 1969 va sortir la primera edició de I'Ordinari de la Missa, adaptat a València per Sanchis Guarner, Avel.lí Flors i Lluís Alcon, davall la responsabilitat del doctor Pont i Gol, lIavors bisbe de Sogorb-Castelló. El 1970 és la segona edició de l'Ordinari, finançada per mossén Lluís Alcón i Edo. (Per cert, aquestes dues edicions reconeixen la unitat de la lIengua de les províncies Valentina i Tarraconense). Un temps després va aparéixer la Pregària dels fidels, d'Avel.Ií Flors i Pere Riutort.
El novembre del 1973 quedaría constituïda la Comissió Interdiocesana de la qual fou elegit president democràticament el pare Riutort Mestre. El fruit de dita Comissió, com tothom sap, seria el Llibre del poble de Déu. Missal dominical i festiu.
Amb I'aparició de Missal ja no val cap excusa. Ja tenen a la mà tots els preveres i tots els fidels I'instrument per a una més autèntica litúrgia. Es podran dir moltes coses, algunes amb part de raó, com que el poble no entén ben bé algunes expressions. Cal dir que és un deure aprendre correctament la lIengua litúrgíca per a tots els qui tenen responsabilitat, com preveres, educadors cristians, lectors, monitors,etc. I també que els senyors rectors podrien facilitar I'ensenyament de la lIengua en les dependències i amb els mitjans parroquials, feina aquesta que no esta gens renyida amb la missió cristiana de l'Església i la seua protecció a la nostra cultura en els passats segles gloriosos. Alguns intentaran desorientar el poble senzill amb calúmnies i falsedats. D'això ja ens prevenía el doctor Gea i Escolano quan diu en I'esmentada presentació a la Circular d'Acció Catòlica: "Si la nostra Església, amb la implantació de la lIengua vernacla en la litúrgia, en comptes de pau hi trobàs discòrdia, caldria buscar les fonts d'un tal enfrontament. Tal vegada un dels motius d'aquesta possible discòrdia, podria haver estat que no fos suficientment coneguda la doctrina de l'Església sobre aquest punt. Possiblement caldria revisar si en el procediment falla el respecte a I'home o al missatge evangèlic" .
La importància del Llibre del Poble de Déu és extraordinaria per ser a més d'un missal, un cantoral, un devocionari popular, i un llibre per a la pregària individual, familiar o en grups. No podem dubtar que la història del retrobament de la identitat valenciana de la nostra Església anirà unit a la difusió popular del Llibre.
GREU OBLIGACIÓ DE TOTS
La valencianització de la nostra Església no és sols una reivindicació del poble valencià, o un fet cultural i sociòlogic, és fonamentalment la restauració de la identitat perduda, és un signe de la unió de la Comunitat dels cristians amb la Comunitat nacional, de l'encarnació de l'Església valenciana en el nostre poble, com el Crist es va humanitzar en una nació històrica, va pertanyer a una cultura diferenciada i va parlar la lIengua propia. És una exigència del magisteri de l'Església, expressat repetidament per mitjà dels Concilis, els Papes i I'episcopat mundial, no exclosos els bisbes del País Valencià. És un requeriment de la recta interpretació de la catolicitat de l'Església, en la volta de la qual -com diu Pius XItroben lIoc tots els pobles i totes les lIengües.
Així, doncs, la repristinització de l'Església valenciana no és sols una labor per a pares Riutorts, Paraules Cristianes i quatre gats devots de la lIengua i de la litúrgia; és un deure indefugible i un dret indiscutible par als catòlics valencians i una greu obligació per a tots els qui tenim consciència de poble. Els valencians no practicants no poden oblidar la innegable importància de l'Església ni el seu poder de convocatòria, com tampoc no han de menysprear una institució que tant ha significat en la nostra història i cultura i que compta avui amb grans intel.lectuals i amb grans homes. I, en darrer terme, tots estarem d'acord que si dia rere dia hem de veure una Casa, per on hem passat tots, bruta i alienada, és millor ajudar per tal que lIuesca la seua primitiva bellesa. Perquè així com s'han oït veus molt respectables i autoritzades contra la repristinització de la Seu, trobe que cap veu responsable i digna no parlara en contra de la repristinització essencial i lingüística de l'Església valenciana. Val a dir, que qualsevol administrador de drogues i mentides a aquest Poble i a aquesta Església que desperten, resta automaticament desautoritzat i desconsiderat.