Josep Miquel Bausset
Hui diumenge, cinquanta dies després de la solemnitat de la Pasqua, els cristians celebrem la gran festa de Pentecostès, amb la qual acaba la cinquantena pasqual. Pentecostès és la festa de la universalitat de l'Església, que, fa dos mil anys i gràcies a l'Esperit Sant, es va obrir a tots els pobles i a totes les cultures. L'Església, que fins aquell moment es trobava tancada en el judaisme, es va expandir per acollir al seu si totes les llengües. Totes, a excepció del valencià que l'Església Valenciana (?) continua marginant i excloent del seu si.
Els monjos sempre ens hem sentit arrelats a la terra i a la cultura del país que ens acull i per això hem estimat la llengua del poble on vivim. I no ara, sinó des de sempre. Una prova d'això està en una carta que el bisbe Atanasi escriví al bisbe Draconisi, de la zona del Nil, on Atanasi li retreia la seua fugida davant les persecucions i el comminava a retornar a la seua diòcesi. La importància d'aquest papir on hi ha aquest text del bisbe Atanasi (que ha descobert la professora Sofia Torallas en el fons de papirs de Montserrat) es troba en el fet que és la única traducció del grec al copte, pensada per permetre que els monjos coptes pogueren entendre (en la seua llengua) la carta d'Atanasi, que estava escrita en grec. Segons la professora Torallas, el contingut d'aquesta carta (en el papir més gran de la col·lecció de papirs de Montserrat) és pràcticament íntegre i la traducció del grec al copte és gairebé coetània a l'escrit original d'Atanasi. Aquest fet fa pensar, segons aquesta investigadora, en una ràpida difusió de la carta entre els monestirs d'Egipte que, gràcies a aquesta traducció del grec al copte, els monjos van poder conèixer el text d'Atanasi.
La sensibilitat dels monjos per la llengua i per la cultura dels pobles on vivim, fidels a l'esperit de Pentecostès, contrasta amb la indiferència de la jerarquia valenciana, pel valencià. El Pla Pastoral Diocesà d'Evangelització del bisbat de València, celebrat l'octubre de 2016, va aprovar la proposta d'introduir la nostra llengua a l'Església, però no hi ha cap indici que això s'estiga fent, tot i que hi ha honroses excepcions, degut a l'interès pel valencià d'alguns capellans..
Fa uns mesos l'arquebisbe Antonio Cañizares va publicar la carta pastoral, "Evangelizar la cultura en Valencia". Però ¿és possible evangelitzar la cultura d'un poble sense utilitzar aquesta mateixa cultura? ¿És possible que l'Església que és diu valenciana no tinga en compte la llengua dels cristians del nostre País?
Si els monjos antics (i també els actuals) tenien aquella sensibilitat per assumir la llengua del poble on vivien, ¿no hauria de fer el mateix l'Església Valenciana per tal de ser autènticament valenciana? ¿No és un contrasentit, en ple segle XXI, voler evangelitzar la cultura dels valencians sense utilitzar la llengua d'aquests cristians? ¿No és un contrasentit que els cristians d'Alcoi, Borriana, Alberic, Petrer o Xàtiva hagen de continuar deixant la nostra llengua a la porta dels temples, perquè l'Església no assumeix, sinó que rebutja el valencià? ¿A quin altre país del món passa això? Per això som molts els cristians valencians que ens preguntem quan arribarà Pentecostès a l'Església Valenciana.
El 2016 el bisbe de la diòcesi gallega de Mondoñedo-El Ferrol afirmava: "El gallego es un idioma muy hermoso que, como todos, expresa la mente y el corazón de un pueblo, de sus gentes. Lo respeto, lo admiro, me gusta escucharlo y leerlo. Me ayuda a comprender algunas cosas, más allá de las palabras. Entiendo mucho y tengo que estudiar, aprender y practicar más. Lo utilizo en la liturgia todos los días". I és que com va dir el papa Francesc el 2018, "l'Esperit allibera els cors tancats per la por i venç les resistències".
I els bisbes i els capellans valencians? ¿Per què no utilitzen la nostra llengua en la litúrgia i en la relació amb els cristians valencianoparlants? Quan arribarà Pentecostès a l'Església del País Valencià?
Publicat en Levante-EMV el 08.06.2019