Rafael Benavent
Viure des de l’Esperit escampat per Jesús, no és igual com ‘viure amb esperit de ramat’ -permeteu-me el joc de paraules com a introducció.
És evident que aquesta església Nacional Catòlica entre nosaltres ha apostat històricament, religiosament, per un posicionament politicoideològic que ens incorpora amb total normalitat i desacomplexament, a l’anormalitat injustificable d’una llengua que no és la nostra. Ens exclou inculturitzant-nos, alienant-nos en favor de tot el que amb ella s’inculca i se’n deriva. Que no és poc. I va molt més enllà del que cada ciutadà ‘d’a peu’ percebem.
En aquest sentit, i no només, no ha estat mai amb el poble, no ha sigut mai poble. La qual cosa, per experiència, hauria de saber de les males conseqüències que comporta a la llarga i a totes bandes. És una actitud que, m’atrevesc a considerar, Jesús va denunciar i cosa que el va portar a enfrontar-se amb els poders fàctics del seu moment.
Madrastra? Doncs, sí. Sense ofendre. Com tampoc seria cap ofensa dir-li lladre a qui et pren la cartera. Posant blanc sobre negre. O s’integra o ens desintegra. No debades els creients valencians hem d’aparcar la nostra llengua a l’entrada del temple. Com tampoc és gens balder l’empatia que desperta i subjau en diferit, per connivència, identificant-se amb segons quines forces polítiques, com més o menys de Déu, resultant o en funció d’aquest Nacional Catolicisme: el dels Gloriosos Caidos por Dios i por España… esculpit amb la creu incorporada, fins fa poc, a totes les façanes dels temples. Amb menció dels màrtirs propis i obviant els dels ‘altres’. Menció que, havent estat esborrada a l’exterior, l’han reeditada en una placa a l’interior. No sé si a tots els pobles. Al meu, sí: sensibilitat i empatia vers els ‘allunyats’, als peus.
Tanmateix, amb la seua aposta i actitud ha contribuït, i continua fent-ho com ningú, a la nostra desvertebració. Per la seua ascendència social i sociològica. Dinamita la nostra autoestima en la part de flotació més important i sensible com a poble amb capacitat d’enriquir i d’enriquir-nos en peu d’igualtat. Amb reciprocitat. La que reclama i denuncia la trampa i el fals concepte del bilingüisme que se’ns imposa, unilateralment, per part de qui, alhora, s’autoexclou, prepotent, de l’obligació d’aprendre’n i d’exercir-lo entre nosaltres allí on va, tractant-nos com una colònia.
Arran del Concili Vaticà II, es promulgà el decret i llibertat d’emprar la llengua vernacla de cada lloc en substitució del llatí. No sé què els significà ni els significa encara a les nostres eminències. Vista la pràctica, consideren la nostra parla com un dialecte, tronc del qual no és altre, per a ells, que l’espanyol, per la qual cosa la tenen ben guardada al calaix de les sagristies… i del Palau Arquebisbal.
No fa molt temps encara, repartien a les parròquies el fullet dominical Paraula. No sé si comarcal, diocesà o interdiocesà. Per cert: era l’única paraula que contenia escrita en valencià. Vaig fer un escrit titlant-ho d’atrevit desvergonyiment. No sé si els arribà. Poc després li canviaren el nom. Naturalment, el lèxic continua sent del mateix idioma. Juntament amb aquell escrit, qualificava de folklore el fet que una volta a l’any, el dia de Sant Vicent Ferrer, com per reial decret, celebraren la missa en valencià arreu del país. Es continua fent: una autèntica almoina que val per mil paraules! No sé com ho hem de considerar, si com una burla o una ‘condescendència’. Ni què és pitjor.
Dit al·legòricament, crec que, conforme a la mateixa doctrina de l’església, el missatger, en posar els peus sobre aquesta parcel·la de terra, com en qualsevol altra del planeta, hauria de fer-ho descalç, desproveït de sandàlies i adherències alienes que puguen contaminar i enterbolir la transparència del contingut essencial del Missatge: només Crist per Fonament i objecte de la nostra Fe i Sentit de la vida. Altrament, predicar-se o fonamentar-se a si mateix amb les servituds adquirides, ni que siga en part, és distraure l’atenció i passar amb raons.
Potser cal un gest tant desmesurat com incruent. Esperant contra tota desesperança que un dia, un bisbe, un capellà d’entre nosaltres, per honestedat i coherència, amb tota fermesa, dignitat i convicció ens ‘escandalitze’ a propis i estranys assumint, incorporant totalment, permanentment la nostra llengua a la litúrgia. Això sí, disposat al martiri. Però a un martiri sense dret a ser esculpit intramurs. I a omplir de titulars la premsa espanyola sense pietat ni concessions.
Pel que fa als fidels, o al poble en general, pense si, possiblement, ja han assolit aquest gest des del subconscient col·lectiu, abandonant el temple -més sobredimensionat cada dia-, les seues pràctiques i els serveis que ofereix, llençant malauradament per la finestra continent i contingut tot junt. La palla, però també el gra.
En la mesura que dia a dia van desapareixent pors i tabús coaccionadors, va guanyant espai la llibertat en cerca d’autenticitat personal. Consegüentment, gent que es declara públicament apòstata, agnòstica, atea… I els que no ho fan per comoditat pràctica, mental o sociològica, però també hi compten. Són una interpel·lació que, en el fons, hem d’agrair perquè, en general, des d’una actitud inconformista a la recerca de la veritat i autenticitat, qüestionen l’existència de Déu; d’un déu en què jo tampoc crec, que els arriba distorsionat per manca de testimonis i per una imatge predicada que no els convenç i se senten en condicions de millorar. La realitat és davant els nostres ulls. No es pot defugir. Cadascú, tant els que deserten com els que no, amb l’Església motiu d’aquestes reflexions, per indefugible corresponsabilitat estem cridats a exercir una autocrítica justa i assenyada. Al final, propis i estranys, res ni ningú podem eludir la pregunta que va fer Jesús intentant sostraure’ns del ‘soroll’ popular: “… Sí, però…i tu? Qui penses, tu, que sóc Jo?.’
És pel que, malgrat tot, per tal de no abstraure’ns ni confondre’ns, en versió d’un amic meu, cal pensar que tant la religió com l’Església com a institució, ‘només són el forro del cable de llum que transporta l’Energia.’
El nus gordià
Per a acabar: els valencians som un poble diferenciat. La nostra llengua és el nostre D.N.I., configurant-nos amb caràcter i personalitat propis. Amb ella, si desapareix, desapareixem nosaltres com a tal. Cal preservar-la utilitzant-la sense concessions entre nosaltres. Inclús radicalment, si cal, enfront de tot aquell que, sent valencià o sense ser-ho de naixement, és i viu entre nosaltres, menystenint-la o sense tindre-la mai com a pròpia. ‘Cedir’ el pas és disfressar de cortesia la nostra capitulació. La nostra actitud determinant l’hem de convertir en denúncia, en una interpel·lació vers la dignitat i respecte autèntic. En els nostres pobles, des dels més grans, sobretot, als més menuts, s’està apoderant un ús progressiu del castellà. El Tio Canya no té les claus de sa casa. Li ha de canviar el pany i posar un forrellat nou amb urgència si no vol continuar encollint els muscles. No podem permetre’ns promocionar mercenaris, madrastres i padrastres, espanyols o espanyolitzats, de dretes o d’esquerres, que ens comanden i administren en contra dels nostres interessos. No podem admetre la fal·làcia del bilingüisme aparellat i encimbellat a la cooficialitat. Ho tenen tot previst i no ve d’ara: De quan ens implantaren òrgans aliens fins i tot des d’abans): les terres històricament de parla castellana. Refús?: el cos estrany estem cridats a ser-lo nosaltres, sent desplaçats o assimilats progressivament, autoconstituint-se ella en l’ample de via per excel·lència en la nostra comunicació. No és menester ser molt desperts per a veure en la jugada un escac i mat, lent en el temps però efectiu, per tal d’afeblir-nos conduint-nos a una creixent despersonalització i invisibilització. En la mesura que deixem de ser-ne conscients, haurem perdut la partida.
Realitat a considerar més enllà del tema tractat, perquè tenim molts més fronts oberts i importants que reclamen cada dia més la nostra atenció en la mateixa línia.
Publicat a Vilaweb/Ontinyent el 18.08.2019