Avel·lí Flors i Bonet
Avel·lí Flors i Bonet
El passat 26 de maig es va celebrar a Vila-real (Plana Baixa) la taula rodona "Església i país. Perspectiva històrica de la llengua a l’Església" en què van intervindre els teòlegs i filòlegs, Avel·lí Flors Bonet i Xavier Martí Juan, el rector de les Alqueries Manuel Martin Nebot i el filòleg Vicent Pitarch Almela. L’acte fou organitzat per l'Associació Cultural Socarrats i emmarcat en els actes del Socarrat Major 2022, guardó que va ser lliurat a Avel·lí Flors el dia 5 de juny a la mateixa ciutat. El que oferim és un extracte de la intervenció de l’homenajat, referent indispensable de la inculturació de la fe en els comarques valencianes del nord, en la susdita taula rodona.
Originalitat de la Pentecosta
Pentecosta és el fet més original de la història bíblica. Altres aspectes, con les doctrines o els mateixos miracles, els trobaríem repetits o imitats en altres tradicions religioses. El fet de Pentecosta, no: és únic, irrepetible. Festa jueva, agrícola (Pasqua Granada) i històrica (constitució del poble d’Israel), aquell dia de l’any 30, els prosèlits peregrins, de més de trenta nacionalitats, aplegats a Jerusalem per celebrar la festa, s’admiraren sentint un tal Simó (Pere), interpretant sorprenentment esl fets que hi havien ocorregut dos mesos abans, és a dir, la mort i resurrecció (segons ell) de Jesús de Natzaret, mentre cada un dels presents l’escoltava com si ho fera en la seua pròpia llengua.
Aquella Pentecosta marcarà l’estil de les comunitats creients, en què totes les llengües seran imprescindibles en el camí capo al Regne de Déu. L’arameu, la mateixa llengua de Jesús, en què està escrit originalment l’evangeli de Mateu, serà la més corrent entre les comunitats orientals, de les quals serà la llengua de predicació i de celebració litúrgica. En aquesta mateixa llengua, que després anomenaran siríaca, s’expressaran tant les esglésies monofisites com les nestorianes, que arribaran fins a l’Índia.
D’aquesta venerable llengua són paraules i frases del mateix Jesús (ipsissima verba, com diuen els escripturistes, les seues mateixetes paraules); els noms que imposa als seus amics íntims: a Simó, Kefa (roca, pedra, cabut?), a Jaume i a Joan, Boanerges (fills del tro, implacables?); la frase que adreça a una difunt: Talita kum (“Filleta, alça’t”); o a un sord-mut: Efatà (“Obri’t”); les paraules que ell diu en la pregària: Abba (papà), Eloí, Eloí, lemà sebactani? (“Déu, meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”); i encara ens queda l’emotiva súplica (o confessió) de les primeres comunitats: Marana tha (“Veniu, Senyor” o “El Senyor ve”).
Part de l’Orient i tot Occident, tant a Constantinoble com a Alexandria, des del segle I, començant pels mateixos textos del Nou Testament, farà servir el grec corrent, conegut aleshores, per tota la Mediterrània, com koiné dialectos (llengua comuna), allò que la sociolingüística actual anomena “llengua franca”; les mateixes esglésies llatines encara en mantindran elements com el Kyrie. i, finalment, dels primers segles, cal que recordem que un missioner provinent de l’Àsia Menor, Úlfila, presoner dels gots que el batejaren com a “petit llop” o “llobató”, n’aprengué la llengua en què els predicà i els traduí la Bíblia.
Inculturació de la fe i llengües
En la valoració del fet de Pentecosta, entre les esglésies de llengua llatina, ressaltaria el testimoni de’Agustí, bisbe d’Hippo Regius (Hipona). Com a pastor de la comunitat, hi emprarà no el llatí clàssic de les escoles, sinò un llatí de baixa intensitat, tal com comentava: “Melius est nos reprehendat grammatici quam no intelligant populi” (És preferible que ens critiquen els gramàtics que no ens entenga la gent). Ell sabia que, a la ciutat, el llatí era la llengua imperant, mentre que, als pobles i als camps, el poble ras parlava l’amazic, lengua que els cultes romans consideraven “bàrbara”, és a dir “berber”.
En aquest sentit, Agustí aprofitava el dia de Pentecosta per ensenyar que l’Església autèntica “és aquella que parla totes les llengües”. I, en preguntar-se per què, al seu temps, ja no es donava el do de llengües, els explicava: “és que la imatge ja ha donat pas a la realitat… perquè l’Església (universal, catòlica) ja parla les llengües de tots els pobles”.
Dins de l’església, però, tot i ser fidel al model d’inculturació que marcaria la Pentecosta, la sort de les llengües devia variar molt segons els llocs. Recordem com, a darreries del primer mil·lenni, els germans Ciril i Metodi, enviats pel metropolita Foci de Constantinoble, evangelitzen en la seua llengua els pobles eslaus, per als quals tradueixen la litúrgia romana. I, estranyament, haurem d’esperar al segles XVI perquè, amb la reforma protestant, les noves comunitats evangèliques, contra la norma romana, s’imposen el deures de traduir la Bíblia a les principals llengües “nacionals” (alemany, anglés, francés, holandés, italià, castellà). En l’evangelització, però, dels pobles americans, asiàtics i africans, la mateixa congregació De propaganda Fide, mantindrà el principi de la incuturació de les llengües natives.
El concili de Trento (1545-1563) establia el deure de predicar sempre en llengua vulgar… Sense anar més lluny, valencians i catalans tenim els cànons dels concilis metropolitans de Tarragona dels segles XVI i XVII que, contra la moda de predicar en castellà (que s’anava escampant pertot, a Catalunya i al Regne de València), prescriuen la predicació exclusivament en la llengua del poble, Lamentablement, a Castelló de la Plana, per exemple, no consta que hi haguera cap resistència de la gent de la vila contra la predicació en llengua forastera: ans al contrari, ja que en el segle XVII hi veuen, en la predicació castellana, una prova més de l’excel·lència de la seua ciutat, (com solien repetir) “tan luzida”. Com dirien els castellans: “Se les havia estragado el paladar”. Havien perdut el gust de la pròpia llengua. Aquesta actitud, la sociolingüística actual la qualificaria d’autoodi.
Església valenciana i llengua
Per a nosaltres, per tant, la continuïtat de Pentecosta és ben problemàtica. Perquè el problema no és d’ara, de l’actual defecció religiosa, dels quaranta anys del franquisme, de la imposició del Decret de Nova Planta. Els nostres avantpassats ja no celebraven com calia la Pentecosta.
Per completar el quadre desolador que es presenta per a la llengua a l’Església, no cal dir que els joves, però també els majors i els vells, ara ja no se senten religiosos, no creuen, no practiquen, no van a missa. Si volem, doncs, que retorne el miracle de Pentecosta, cal començar de zero: que comptem amb persones, un petit públic, ni que siguen només uns pocs grups, per llengües, que puguen expressar-se amb naturalitat. De moment, en la gran Església, la jerarquia no sembla iniciar el més mínim esforç: tot intent del poble, en este camp, està condemnat al fracàs. La nostra jerarquia, que té encomanat com a deure sacratíssim la unitat d’Espanya, procura que el nostre país no es desvie del camí recte i acabe imitant, en tot o en part, Catalunya en la seua déria per la llengua. I li ve de perles trobar-se un poble partit i dividit pel tema d la llengua. La frase dels nostres bisbes és: “No hay textos aprobados”. Perquè, quins textos caldria emprar?
Fins ara els nostres textos litúrgics duien de copyright: “Text oficial de la Comissió interprovincial Valentino-Tarraconense […]; amb adaptacions per a l’ús de les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però, es desperta un dia, a començament dels anys 2000, i s’arroga la funció de traduir alternativament els textos litúrgics al valencià. No es proposa fer una altra adaptació dels textos catalans aprovats oficialment, sinó una nova versió alternativa que, amb el temps, es va imposant arreu.
Proposta per a una “nova Església”
Pel meu compte suggeriria com a solució una millor (i major) adaptació ortogràfica, morfològica i lèxica) dels textos oficials catalans a les variants valencianes, seguint una mica l’estil que han adoptat les diòcesis baleats que, per cert, formen part de la província eclesiàstica valentina.
Podria recordat ací un detall de cert interés canònic. Quan el bisbe Pont i Gol [de la diòcesi de Sogorb-Castelló], encarregat de fer les adaptacions valencianes als textos oficials catalans, demanà al Consilium ad exsequendam Constitutionem de Sacra Liturgia del concili II del Vaticà, el seu president, el cardenal Lercaro, respongué que s’hi podien permetre petites variants ortogràfiques, morfolòqiques o lèxiques, perquè segons ell, i com ensenya l’antic dret romà, “de minimis non curat praetor” (a l’autoritat no la preocupen coses insignificants). I així es feren, aleshores, les variants que quedaren fixades definitivament, fins ara (després ampliades o corregides en el Llibre del Poble de Déu).
Al marge de qualsevol intervenció positiva de l’església jeràrquica, quan ja és ben real aquella “església cremada”, que describia Joan Maragall, en aquesta inacabable setmana tràgica de la història, em venen a la imaginació i al cor ganes d’alçar de les cendres una nova Església, ajuntant-hi quatre arreplegats, en petits grups, en esglésies domèstiques, “petits ramats” com els anomenava Jesús, que renoven la història dels orígens al voltant del mar de Galilea, presidits pel ressuscitat, amb dones i homes que simpatitzen amb ell i vulguen seguir, només amb “dos o tres de reunits en el seu nom” entre els qual no hi falten escandalosos, ovelles perdudes, germans carregats d’ofenses mútues i companys malhumorats; d’on, però, podrien nàixer aquells infants que Jesús mateix proclama els més importants en el Regne (Mt 18, 4-5). Potser en aquestes comunitats sí que creixeria la fe, i, sense canviar la llengua del cor, hi ploraríem com infants cridant: Abbà “pare” i, potser, ens estimaríem com a germans, “tal com ell ens va estimat” (Jo 13, 34-35).
Publicat a Cresol, n. 164, juliol-setembre 2022